De la història i el funcionament del poder

De la història i el funcionament del poder

“El humanismo consiste en querer cambiar el sistema ideológico sin tocar la institución; el reformismo, en cambiar la institución sin tocar el sistema ideológico. La acción revolucionaria se define, por el contrario, como una conmoción simultánea de la conciencia y de la institución; lo que supone que ataca las relaciones de poder allí donde son el instrumento, el armazón, la armadura.”

(M. Foucault – Vigilar y Castigar)

TRADICIONALMENT, quan hem intentat reflexionar sobre la nostra societat i la manera en com s'exerceix el poder en ella, ho hem fet des d'una concepció jurídica. Però si realment volem procedir a fer una anàlisi del poder, no des de la seva representació sinó des del seu funcionament, és essencial alliberar-nos de la d'aquesta concepció jurídica -que entén al poder estructurat mitjançant la llei i el sobirà, a partir de la regla i la prohibició-. Estudiar el poder no vol pas dir preguntar-se on està el poder, qui posseeix el poder, quines són les regles que regeixen el poder o quin és el sistema de lleis que el poder estableix sobre el cos social, sinó anar molt més enllà. Remoure els fonaments mateixos de la teoria jurídica del poder.

UNA manera de fer-ho pot ser fixar-se en les anàlisis que ha dut a terme M. Foucault i altres filòsofs post-estructuralistes mitjançant mètodes arqueològics i genealògics. Allò que ha caracteritzat aquesta nova metodologia ha estat el fet de no partir de la idea de què l'evolució de la humanitat ha estat contínua, sinó treballar també amb les discontinuïtats, i la d'integrar els sabers sotmesos, de fer entrar en el joc els sabers locals, discontinus, desqualificats i no legitimats per les institucions en nom del coneixement Vertader -que no és cap cosa de l'Edat Mitjana, sinó ben actual-.

PER a poder veure com actua el poder actualment, però, cal abans tenir una petita idea dels conflictes d'interessos entre la monarquia i la burgesia que van marcar l'inici del poder actual. El sistema de poder que la monarquia havia aconseguit organitzar a partir de la fi de l'Edat Mitjana, i que duraria fins a finals del s.XVIII i principis del s.XIX -depenent de cada país-, presentava dos grans entrebancs majors per al desenvolupament del capitalisme: la discontinuïtat i l'apegalositat.

PER una banda el poder polític, tal com s'exercia en el cos social, era massa discontinu. Milers de fets, elements, conductes, processos escapaven del control del poder. Calia la instauració d'un poder continu, precís, atòmic, individualitzant, en què cada individu, el seu cos, els seus gestos, poguessin ser controlats, enlloc de fer controls globals i de massa.

PER l'altra, calia agilitzar els mecanismes de poder, que eren pesats i molestos. Enlloc d'estimular el flux econòmic, el poder feia de fre, d'obstacle, ja que precisament la funció principal del poder era recaptar, tenir dret a recaptar qualsevol cosa. Calia, doncs, un mecanisme de poder tal, que al mateix temps que controlés les coses i les persones fins als mínims detalls, no fos tan pesat ni essencialment paràsit, sinó que s'exercís en la mateixa direcció i en el mateix sentit que el procés econòmic.

AQUESTES, juntament amb moltes altres, van ser les causes que van provocar que en un moment determinat, aquell moment en què segons l'economia de poder, era ja més eficaç i més rentable vigilar que castigar, l'exercici del poder prengués formes diferents, que evolucionés dels càstigs corporals a la plaça del poble davant de tothom, als càstigs subtils però més eficaços, que es passés a un poder microscòpic, capil·lar, un poder anònim, sense cara ni personalització en cap rei ni príncep per una banda, i que s'inserís en els gestos, les cares, els discursos, l'aprenentatge i la vida quotidiana de l'individu per l'altra.

DINS del nou poder, segons Foucault, es distingíen dos models: el de la pesta, basat en el control disciplinari, i el de la lepra, basat en l'exclusió binària. En el primer, l'ideal són les societats disciplinàries on l'espai està retallat, tancat, contínuament vigilat i controlat. Aquest és el model d'ordre, un ordre que prescriu a cadascú un lloc: el lloc de la dona, de l'estudiant, del boig, del malalt, etc. També es prescriu a cadascú el «bé» que li correspon, i quin és el camí per a aconseguir-lo -el poder, la disciplina, s'infiltren a l'escola, a la presó, al manicomi, a l'hospital...-.

A fi i efecte de consolidar aquest primer model, es decidirà utilitzar el sistema penitenciari. Des de sempre s'ha sabut que les presons no eren eficaces per «reinserir els delinqüents a la societat» sinó tot al contrari, que fomentaven la delinqüència i l'il·legalisme. Per què seguir amb elles? Molt senzill: les presons produeixen delinqüents i aquests, beneficis polítics i econòmics. A nivell polític, com més delinqüents existeixin, més crims existiran; i com més crims hi hagin, més por tindrà la població i més acceptable i desitjable es tornarà el sistema de control policial. Així la pròpia gent serà la que demanarà que el poder els controli. A més, a nivell econòmic, cal considerar que la delinqüència genera una quantitat de tràfics plenament lucratius: prostitució, armes, drogues...

PEL que fa al segon model, es busca amenaçar amb l'exclusió social: ja no es jutgen els actes, sinó que es classifiquen les persones segons relacions binàries. Apareixen els bojos i els sans, els bons ciutadans i els enemics públics, els normals i els anormals. Es comença un procés d'objectivització dels delinqüents i dels delictes, on el problema és de falta de disciplina, i cal solucionar-lo, cal convertir el delinqüent en «normal» -aquí entren metges, psicòlegs, sociòlegs...-.

PER a fer efectiu aquest segon model, apareixen les ciències humanes, que tracten la població no com un conjunt de «subjectes-súbdits», sinó com una entitat biològica independent que és capaç de produir de tot: produeix riquesa, produeix béns, produeix altres individus... El poder es preocupa per la població, per les condicions de vida, per la natalitat, per la mortalitat, etc. Ja no és una eina únicament repressora, negativa, la funció de la qual només és prohibir, sinó que el poder el que busca és produir. I una de les coses que mantindrà la seva continuïtat serà la producció de discursos.

ELS discursos, la veritat, serà l'eina característica per excel·lència del poder actual. A través dels discursos que es deixen anar als centres de disciplina -escoles, presons, manicomis...- el poder es transmet, es reprodueix, i es legitima. El poder aconsegueix penetrar en les consciències de cada individu, controlant fins a la seva mínima acció. El poder també dirà com ha de ser vist pels seus súbdits, el poder es definirà a través dels discursos. Però alhora, aquests discursos també crearan relacions de poder, els súbdits també decidiran sobre el «poder», els productes del poder podran canviar el poder.

AIXÍ doncs, la possibilitat d'una lluita per canviar la configuració del poder s'hauria d'establir en dues direccions. La primera, lluitar mitjançant discursos de poder i accions polítiques contra la falta de reciprocitat de les relacions de poder -és a dir, fer que la Multitud tingui tant a dir sobre el capitalisme, com el capitalisme sobre ella- i la segona, tractar d'eliminar aquestes exclusions binàries i les «veritats» sobre les que es recolzen. Deixar de separar entre el boig i el sa, el delinqüent i el ciutadà, el normal i l'anormal. En definitiva, cal trencar el paradigma de la modernitat, del pensament modern i Il·lustrat, cal anar més enllà.

BIBLIOGRAFIA:

• FOUCAULT, M. Las redes del poder. Extracte d'una conferència al Brasil i publicat a la revista Barbarie.
• NAYRA. Vigilar y castigar. Resum del text homònim de M. Foucault.
  

Si no es pot ballar, no és la meva revolució

Si no es pot ballar, no és la meva revolució
Introducció al post-anarquisme

DESPRÉS de la Segona Guerra Mundial, la filosofia política va patir a Europa un gir, els fruits del qual podrien portar a recuperar un esperit revolucionari que molts semblen haver perdut. L'aparició del moviment artístico-polític situacionista, així com més tard escoles de pensament com el post-estructuralisme i el post-modernisme, han conformat el context intel·lectual en què avui es troba el món.

UN món, la història recent del qual ha vingut marcada per dos punts importants: els moviments i revoltes del 1968 i la caiguda de les realitats soviètiques (1989-1991), ja que ha estat a partir d'aquests dos punts, que tant el poder com els seus antagonistes han patit una transformació radical. Per una banda, el capitalisme ha evolucionat cap a la globalització, cap al treball immaterial -no el de fàbrica sinó el d'ordinador- i per l'altra, en els moviments antagònics s'ha vist com han cobrat importància factors com l'art, la creativitat o la imaginació.


MÉS ENLLÀ DE LA FÀBRICA:

NINGÚ nega la importància que va tenir el moviment obrer al s. XIX i principis del XX, tanmateix, actualment el moviment ha perdut tota importància. Les faccions més moderades han estat absorbides pel sistema -partits com el PSOE, EU... i sindicats com CCOO i UGT-, i les més radicals i que s'han mantingut fidels a la seva ideologia, han perdut moltíssims membres, fins a arribar a un estat de clara decadència, com seria el cas de la CNT. Pel que fa als primers, han passat a formar part d'aquesta “Societat de l'Espectacle” en què vivim, on juguen el seu paper, que lògicament no té rellevància ni poder real, un titella més del poder econòmic. Els segons, en canvi, han passat en la seva majoria a un estat pessimista, nihilista passiu en paraules de Nietzsche, nostàlgics d'un passat gloriós i incapaços de reprendre una lluita que ja no té on sustentar-se.

PARADOXALMENT, les causes d'aquesta desfeta no són altres que el propi moviment obrer. Les seves conquestes laborals, com la jornada laboral de 8h o la seguretat social, han obligat a transformar el capitalisme radicalment, evolucionant des de la societat de la dominació a la societat de la vigilància i la globalització. També hi ha hagut un canvi en les formes de treball, ara el treball de fàbrica, el treball productiu, ha passat a ser una minoria, i els treballadors han evolucionat de l'explotació en una mateixa fàbrica als contractes escombraries i al treball precari. Les protestes ja no es fan dins la fàbrica, sinó que aquesta ha estat substituïda per altres espais més adequats, com els carrers. Dit d'una altra manera, l'obrerisme clàssic va crear un nou món, al que no s'ha sabut adaptar, signant així al seva pròpia sentència de mort.

NO obstant això, altres moviments antagònics han anat sorgint aquests anys, incorporant elements nous com l'art o la creativitat a les lluites socials. El cas més famós són les revoltes de 1968, amb lemes com “la imaginació al poder”. Tot i que el capitalisme va intentar absorbir aquest despertar de la creativitat i l'hedonisme en forma de pop-art, per a poder revendre-ho, aquest fet posa de manifest que el capitalisme no és un poder absolut, sinó que també ell està subordinat als desitjos i a les voluntats subjectives, als moviments i protestes que surten pels seus marges i que l'obliguen a canviar: hi ha motius, per tant, per no menysprear el potencial dels moviments antagònics.


LA POSSIBILITAT DE NOUS ANTAGONISMES:

PER sort, i gràcies a moviments intel·lectuals com el post-estructuralisme i el pensament post-modern, les anàlisis del poder i la dominació també han anat evolucionant, i són les que permetran donar forma i direcció a aquest antagonisme. Un exemple d'això és el concepte d'explotació, que ha estat renovat des de com l'entenia l'obrerisme clàssic -com a conseqüència de la seva herència capitalista-. Abans s'entenia que només hi havia explotació en sentit econòmic, el robatori de la plusvàlua, i temes com l'ecologia o l'alliberació de la dona estaven subordinats a l'emancipació econòmica. Ara, en canvi, és palès que el capitalisme captura la creativitat de la vida en totes les seves facetes, limitant per exemple la sexualitat i els rols masculí i femení a partir de la seva moral. Hi ha, doncs, una bioexplotació. Com va senyalar Foucault, la dominació i el poder no són totals, però estan a tot arreu, com després han posat de manifest moviments com l'ecologista, el feminista i post-feminista, el queer...

AIXÍ doncs, és evident que si es volen fer nous plantejaments polítics, caldrà tenir en compte la situació i el context actual del poder. Cal trencar amb l'absolutisme epistemològic dels “interessos objectius”, entendre que tot és subjectiu, que cadascú té desitjos diferents i, per tant, no hi pot haver un “bé comú” ni uns valors comuns. També cal trencar, per tant, amb la moral, ja que aquesta és estàtica, reaccionària, s'oposa als desitjos i les voluntats particulars. Cal adoptar una ètica pragmàtica, subordinar-la als nostres interessos. Cal trencar amb les idees utòpiques, no hem d'imaginar un futur millor i tornar-nos esclaus d'aquesta idea, sinó fer un present millor, aprofitar les línies de fuga -els moviments de protesta concrets- que surten pels marges i que procuren nous estils de vida, nous models de relació social. La revolució és creativitat, imaginació, és trencar amb el que hi ha, fer un nou present.

PERÒ és evident que aquest paper no el pot dur a terme cap moviment existent, ni tan sols l'anarquisme, ja que tot i que la seva tradició incorpora valors com la no voluntat de ser representat per cap polític, la d'oposició a l'Estat i al poder, o la d'organitzar-se horitzontalment, també parteix de plantejaments anacrònics com el d'explotació econòmica, lluita a les fàbriques, i la creença en què hi ha una naturalesa humana objectiva que es veu limitada pel poder, no entenent que només som subjectivitats, no existeix aquesta naturalesa, i a més, fa que els seus membres se subordinin a aquesta idea, i quedin representats per ella, caient en allò que ells mateixos pretenen no estem limitats pel poder, sinó que som els seus productes. A més, el fet de basar-se en una ideologia està criticar. Així doncs, per a poder seguir la variabilitat d'allò humà i les seves possibilitats, per poder abraçar la diferència, la subjectivitat, la creativitat, l'anarquisme s'ha d'alliberar de la llosa del s.XIX que encara porta amb ell. Cal anar més enllà de l'anarquisme, d'aquí és d'on surt la idea del post-anarquisme.

LLUNY de ser una ideologia, el post-anarquisme s'ha d'entendre com una bandera amb què expressar el desig de transcendir el món actual, d'anar més enllà, però sempre desplegant les oportunitats del present, és a dir, a través dels nous moviments socials que posen de manifest la dominació, com l'alterglobalització, el post-feminisme, la lluita per la vivenda, etc. El post-anarquisme ha de ser una voluntat d'experimentació política amb nosaltres mateixos, ha de fomentar la nostra creativitat a l'hora de reinventar les formes de vida, i mai s'ha de deixar atrapar per “veritats absolutes” ni per formes acabades, ha de ser un canvi continu, aprofitant les oportunitats del present i creant pensament crític i organització antagònica al sistema.

BIBLIOGRAFIA:

• FERNÁNDEZ DE ROTA, A. Reflexiones post-anarquistas. Revolución, diferencia y deseo. (2007)
• FERNÁNDEZ DE ROTA, A. Carta abierta a la revista Resquicios. Hacer multitud, construir autonomía, crear mundos. (2007)
• QUEZADA, F i MOLINA, C. Collage. Elogio al anarquismo.

D'estructures i diferències (I)

Dedicat a la Mire, t'estimo.

Com és notori, la filosofia contemporània -de la cultura occidental- es diferencia de la resta d'etapes pel fet que en un interval de temps curt, s'han donat un gran nombre de corrents filosòfics, fins al punt que costa trobar una manera d'ordenar-los i estudiar-los. Un dels corrents més importants, sobretot en terres franceses, ha estat el post-estructuralisme, format bàsicament per pensadors francòfons nascuts cap als anys 20 i divulgats a partir de 1960, que pretenien fer evolucionar el pensament més enllà del dualisme que s'havia establert entre marxisme i fenomenologia a França després de la guerra.

La consideració neo-nietzschiana d'alguns pensadors com M. Foucault, G. Deleuze o J. Derrida, així com la lectura heideggeriana de Nietzsche en què s'afirmava que l'obra d'aquest no era únicament moral, sinó que també tenia una dimensió ontològica, van marcar la superació de l'estructuralisme mitjançant el concepte de diferència ontològica, clau de volta d'allò incipient que es coneixeria com la filosofia de la diferència.

Aquesta filosofia es basaria en el llenguatge, que fins al s.XX no havia estat objecte de preocupació sobre què és i què no és, i que fou gràcies a F. de Saussure que aquest es va convertir en problema filosòfic, marcant la ruptura epistemològica que deixava enrere la consideració del llenguatge com una transparència per a la clara expressió o com un obstacle per a la referència del món, i dotant-lo d'entitat pròpia i característica.

Els punts clau d'aquesta nova filosofia escrita en llibres d'una sofisticació merament retòrica i amb objectius poc clars són bàsicament:

• Que la identitat d'un signe -allò que fa que sigui un signe i el signe que és- no es pot reduir a la identitat material -sonora, visual- ni tampoc a la ideal -significat-.

• Que existeix una realitat purament lingüística, irreductible tant a allò real -material- com a allò imaginari -consciència, concepte-.

• Que a nivell ontològic, el llenguatge passa a ser vist com un espai de producció de sentit fora de la consciència.

Algunes de les aportacions més importants d'aquesta filosofia són el reenfocament de conceptes lingüístics com enunciat o pronúncia -Saussure deia que la pronunciació d'una paraula no té a veure amb allò que pogués registrar un magnetòfon, sinó que és el conjunt de totes les variacions fonètiques possibles que es poden produir sense provocar cap alteració del sentit, transformant d'aquesta manera la fonologia, que ja no serà una disciplina prescriptiva -ja no ens dirà com hem de pronunciar; ja no hi haurà una bona pronúncia-.

També destaca el mètode arqueològic de Foucault, semblant a la genealogia nietzschiana, i que va demostrar que la història dels discursos públics té una continuïtat superficial, però que presenta discontinuïtats; o la substitució del concepte literatura -que passa de ser considerat una cosa objectiva a considerar-se una relació que mantenim avui en dia amb alguns textos- pel d'escriptura, que és simplement tot allò que s'ha escrit. Això els va portar a anul·lar la validesa de la crítica literària tradicional, reinventant-la i arribant a conclusions com grans similituds entre Ignacio de Loyola i Sade, o entre Freud i Adam Smith.

També es va retreure a la crítica literària tradicional el fet que recorrés al context per a restringir l'ambigüitat, redefinint l'escriptura d'un text com el conjunt de versions que es poden donar d'un text sense alterar-ne el significat i la lectura, com el conjunt de totes les interpretacions que són possibles d'un text sense mutar-lo. I si la contextualització era l'eina que permetia fixar el text, delimitar-ne la bona interpretació, la intertextualització consistiria a ampliar, complicar i variar els contextos per a aconseguir totes les interpretacions possibles.

Però se'ns dubte el més important i característic de les filosofies estructuralista i post-estructuralista ve de la mà de J. Derrida, que va desenvolupar el concepte de diferència a partir d'intentar trobar uns textemes, que permetessin passar de la gramàtica a la gramatologia, de la mateixa manera que els fonemes permetien passar de la fonètica a la fonologia. En aquesta anàlisi, va trobar que en referència al significant, aquest apareix sempre “com a repetició: per definició, la lletra no té primer cop”. Hi ha una part que sempre es repeteix, un motlle gràfic, però també una part única, que actualitza algunes virtuts de la lletra i en deprecia unes altres. En un text, i especialment en un de literari, hi ha un excés de significant respecte a allò que es vol dir. És anti-econòmic, hi ha un excedent de significança respecte a la significació.

En referència al significat, diu que “tot significat sempre apareix com a diferit”. Primer se significa per part de l'autor, i després per part del lector. No es pot anticipar el sentit, sinó que sempre va retardat.

La conclusió de tot això va ser que la lletra és una diferència, en el doble sentit de la paraula:

• És diferida, aplaça el significat.

• És excedent, hi ha una diferència entre la significança i la significació.

D'aquest concepte de diferència, o différance, partirà la nova filosofia post-estructuralista, que veurem en un altre article.

Demà, NO els segueixis el joc!

Demà hi ha eleccions municipals a tota Espanya, i en algunes zones també d'autonòmiques, per tant, avui és la jornada de reflexió, una petita treva que deixen els nostres estimats dirigents en el seu bombardeig de propaganda electoral, especialment el que s'ha hagut de suportar durant les pasades dues últimes setmanes.

Així doncs, he decidit aprofitar el dia d'avui per a fer una reflexió sobre les eleccions, i quina actitud es podria prendre cap a elles, com ens hi podríem relacionar d'una manera raonable. En primer lloc caldrà veure quines són les característiques formals del procés electoral actual, i en segon lloc, quins aspectes de contingut polític ens poden fer inclinar cap a una opció o cap una altra.

Actualment disposem, segons la Constitució, d'un sistema parlamentari democràtic, és a dir, basat en la democràcia indirecta -el ciutadà com a tal no té veu ni vot en les decisions públiques, sinó que aquest elegeix a una persona com a representant, i serà aquesta que parli i voti en nom seu- i tot i que legalment es permeten els referèndums, sempre es fan a petició del govern i no dels ciutadans -no hi ha el dret per part dels ciutadans a sol·licitar un plebiscit sobre un tema que es consideri controvertit-. A més, crec que no em desvio gaire de la realitat si dic que els referèndums que s'han dut a terme en l'actual etapa democràtica al conjunt de l'Estat poden ser comptats amb els dits d'una mà.

Alguns retrets que s'han fet a aquest sistema és que és molt tancat, és a dir, que un cop s'han fet eleccions, el ciutadà ja perd tota rellevància en la vida política, no podent ni vetar decisions, ni triar el president del govern o dels altres organismes executius, ni exigir tampoc la dimissió de cap càrrec... també se sol dir que el recompte de vots és poc representatiu, ja que tot i que la pretensió és d'igualar tots els ciutadans a nivell polític, a la pràctica els vots de les zones rurals tenen un pes relatiu diferent al de les zones urbanes, el recompte no és directe, sinó que es basa en una fórmula matemàtica que afavoreix els grans partits i dificulta l'entrada a les assamblees a les forces més minoritàries, i finalment, no disposa de cap sistema de representació dels vots en blanc o nuls, cosa que a la pràctica fa que les majories que governen es formin amb menys del 25% del cens electoral a favor.

També es fan crítiques no a la democràcia en general, sinó a la nostra democràcia en particular, com el seu caràcter antiquat, de poca qualitat, cosa que es manifesta en fets com que les llistes siguin tancades -obligant així al votant que prefereixi votar al número 5 d'un partit perquè creu que pot ser un bon representant, a elegir el número 1 de la llista també, encara que consideri que és un incompetent i no està capacitat per a executar la seva feina-, o bé en que els representants visquin totalment aïllats de la resta del poble; també a les eleccions municipals es fa difícil senyalar la residència de més de 3 candidats, que de segur es consideraran representants de la resta.

A nivell de continguts, és a dir, en què s'acaba convertint a la pràctica aquest poder polític, és cert que varia molt si es tracta d'un govern municipal, autonòmic o estatal, però tot i que es tendeix a pensar que en els primers no hi ha tanta corrupció, és interessant dir que és als ajuntaments -siguin del color polític que siguin- on es produeixen les grans especulacions amb el terreny, les grans requalificacions, així com les grans monstruositats urbanístiques, com el Fòrum -que si, fa menys de 4 anys que va passar, tot i que ara ningú el tingui en compte a l'hora d'elegir alcalde-, o l'expulsió dels sectors més desfavorits de la societat cap a l'extraradi, mitjançant tècniques com el mòbbing, tol·lerat per tot tipus d'ajuntaments.

La política en aquest país es basa en el "abajo el que suba", en retreure constantment coses al rival, a atacar a la persona i al partit, però no donar anàlisis vàlides de les decisions polítiques, en simplement anar en contra; es fa política sobre el passat, i no sobre el futur.

Per tot això, crec que demà s'ha de donar suport a opcions electorals com el vot nul, l'abstenció, o Escons Insubmisos, a fi de no participar en aquesta "democràcia" poc representativa, de mala qualitat, en què no es dóna importància a l'opinió individual i de les minories, que no promociona la lliure reflexió de les coses, sinó que només busca el nostre vot, comprant-lo amb globus de colors o condicionant-nos mitjançant la propaganda electoral. Votar implica donar suport, legitimar aquest sistema, significa acceptar que s'està d'acord amb aquest sistema en què no se'ns té en compte, significa no poder queixar-se després de què la classe política no escolta el poble, perquè simplement nosaltres els hem triat. Ha mort massa gent lluitant per la llibertat política com perquè ara haguem de tolerar això, si ells van atrevir-se a demanar una cosa millor, nosaltres també podem fer-ho.

"Me fastidia el pueblo, piense lo que piense, porque aborrece a los príncipes. Cree ser algo" (Goethe)

"Pesa las opiniones. No las cuentes." (Séneca)

Alguns enllaços d'interès:

• Blog V de No Votes
• Escons Insubmisos - Alternativa dels demòcrates descontents
• Col·lectiu Alasbarricadas.org
  

Review of a story of truth and freedom in five acts

HENRIK IBSEN, An Enemy of the People (1999) Ed. Oxford University Press, Col. Oxford World's Classics, ISBN 0-19-283943-8

"MR. STOCKMANN: Who are the people that make up the biggest proportion of the population – the intelligent ones or the fools? I think we can agree it's the fools, no matter where we go in this world, it's the fools that form the overwhelming majority." (Act four)

An Enemy of the People (En folkefiende) is one of the most important and famous theatre plays by Henrik Ibsen. Written in response to the public reaction against his previous play, Ghosts -which was considered scandalous for the time-, Ibsen wanted with this play to show the irrationality of the masses, how easy it is to manipulate them by demagogic leaders, as well as to question the validity of the principles of liberal democracy.

The play takes place in a small coastal town in southern Norway, and it tells the story of a doctor, Mr. Stockmann, who works in a public bath, the town's main source of income. He suddenly discovers that the baths are connected with a cesspool and the water contains rotten organic matter, so it is dangerous for health. The other main characters are his brother, Mayor of the town, director of the baths, and who will act as a public leader against the doctor, hiding the truth and lying to the people in order not to lose his power and economic interests; the doctor's wife, who will try to persuade Mr. Stockmann not to attack the Mayor; and the people from the Herald, a “progressive and independent” newspaper, which will represent the hypocrisy and the interested changing of minds. They will support the doctor, or threaten him, depending on the publicity and the political and economic interests of the newspaper.

After the discovery, everybody seems to be supporting the doctor, including the people from the Herald, the Ratepayers' association, and the doctor's father-in-law. But as soon as they realise that doing the necessary repairs require loads of money and the closing of the baths for two years, they start trying to change the doctor's mind. He decides to continue telling the truth, and he ends alone.

Then, he decides to give a public speech showing the situation in its true colours. He sets out that the town's main problem is that it is built on lies. As he says, the people, the mass, cannot rule because they are easily led by self-advancing demagogues, by headers, and it is the individuals, the minorities, who dare tell the truth and can go further. This is a piece of the speech:

"MR. STOCKMANN: If there's anything I can't stand at any price – it's headers! I've just about had enough of them. They are just like a lot of goats in a young forest – there's damage everywhere they go." (Act four)

The reaction of the people is the expected: all the people gets angry with him, and start calling him “the enemy of people”. People decide not to talk to him any more; even his friends don't dare telling him anything or helping him. He finally concludes what can be considered the most important sentence of the whole play, which is “The strongest man in the world is the man who stands alone”.

For its perfect transmission of ideas, as well as for the well-written speeches and monologues of Dr. Stockmann, this play is part of the best modern Norwegian literature, giving a model of social realism plays, which will be imitated by authors all over Europe, for example by the Catalan Joan Puig i Ferreter, and his play Aigües Encantades. Therefore, I would strongly recommend to read this fantastic play to anybody who likes freedom, free-thinking, who is open-minded and knows the value of the truth.

Comentari informal sobre el Tractatus

Poc sentit tindria avui en dia negar la importància que ha tingut la figura (doble figura?) de Ludwig Wittgenstein (1889-1951) en la història de la filosofia, exemplarment representada per una de les seves poques obres, que em disposo a comentar una mica per sobre: el Tractatus logico-philosophicus. El Tractatus és una obra aforística, clara però complexa a la vegada, que parla d'una manera contundent sobre el llenguatge, el pensament, l'activitat filosòfica i la concepció del món en general.

El sentit del conjunt de totes les frases enèrgiques que componen el llibre es podria resumir en què allò que pot ser dit, pot ser dit clarament, i que del que no podem parlar, hem de callar. D'alguna manera el llibre vol traçar un límit a l'acte de pensar, o més ben dit, a l'expressió dels pensaments, tal com senyalen Isidoro Reguera i Jacobo Muñoz. El llenguatge és el límit a l'expressió dels pensaments. Tot allò que quedi més enllà, serà absurd. El propi Wittgenstein en una carta ja comentà que:

"Nada se pierde por no esforzarse en expresar lo inexpresable. ¡Lo inexpresable, más bien, está contenido -inexpresablemente- en lo expresado!"

D'alguna manera, si analitzessim el llenguatge, el depuressim, i ens limitessim a parlar d'allò de que realment té sentit parlar (és a dir, fent servir proposicions on tots els components tinguin significat) la majoria de problemes filosòfics desapareixerien, ja que aquests tenen l'origen en imperfeccions del llenguatge, segons apunta Wittgenstein.

La relació entre el món i el pensament es produeix de la següent manera: cada cosa té una forma lògica -que no té res a veure amb la forma física- en què venen implícitament totes les possibilitats d'estats de les coses amb altres coses. El que fem nosaltres és crear figures que tenen la mateixa forma lògica que els estats de coses, de manera que allò que sigui vàlid per a les nostres figures, ho ha de ser necessàriament també per a les coses. Tenim la capacitat de relacionar el que diu una proposició amb la realitat ja que la primera es projecta sobre la segona, de la mateixa manera que es projecta una melodia en una partitura, permetent-nos després de tocar-la.

Una de les conclusions més innovadores a què arriba amb la seva teoria del llenguatge és que no es pot parlar de la representació. Per exemple: no es pot dir que "p és una proposició" ja que, si p fos una cosa diferent d'una proposició, estaries dient que a=b, cosa que és absurda, i si fos el mateix, estaries dient que a=a, és a dir, no estaries dient res. D'alguna manera diu que si es parlés de la representació i la figuració, s'estarien utilitzan dos signes amb el mateix significat, o signes sense significat, el que convertiria les proposicions en proposicions sense sentit, és a dir, en l'absurd.

Una altra part important del llibre és la teoria atòmica de les proposicions: Wittgenstein exposa al llibre que el llenguatge està compost de proposicions atòmiques o elementals, que són funcions veritatives d'elles mateixes, i de proposicions moleculars o compostes, que són funcions veritatives de proposicions elementals. Això el portarà a teoritzar sobre les funcions i la seva forma, fins a arribar a anunciar la forma general de la funció veritativa -o sigui de la proposició- basant-se en les investigacions de Sheffer.

Tot i les limitacions que Wittgenstein posa al llenguatge, reflexiona també sobre allò que queda fora d'ell, allò que no pot ser expressat (gesagt) sinó que es mostra (gezeigt), allò místic. Per exemple, diu que no es pot demostrar mai la veracitat d'una proposició basada en una mecànica determinada, però que el fet que una mecànica s'adapti millor, això és, més fàcilment, a una realitat determinada sí que mostra coses sobre aquesta realitat.

També relaciona l'ètica i l'estètica -de fet, les identifica-, molt breument, ja que ambdues queden fora del llenguatge i del món de les proposicions amb sentit, verificables. D'alguna manera, podem dir que rescata la comparació que Hume feia en el seu Enquery concerning the Principles of Morals on comparava la bellesa natural amb la bellesa estètica.

Les conclusions que es poden extreure sobre aquest llibre són molt diverses, ja que el seu poder fa que sovint no es posi tothom d'acord en el significat de les proposicions, de fet, alguns testimonis diuen que en llegir-la en diversos moments de la seva vida, han extret conclusions diferents. Però el que no es pot negar és que és una obra fonamental, un intent d'acabar amb la filosofia, i una clara manifestació de les mancances lògiques que tenim a l'hora de parlar.

"Los límites -por fuera- del lenguaje son los límites -por dentro- del silencio" (L. Wittgenstein)

Divuit impressions sobre la veritat

1.- Comprendre vol dir fer-se una representació mental de la realitat present.

2.- Cada sistema de pensament és una forma de comprendre els estats de les coses, és a dir, la realitat present.

3.- Tota interpretació veritable ha de partir de la comprensió.

4.- Només podem pensar allò racional, ja que sinó estariem pensant il·lògicament. Pensar és sempre pensar racionalment.

5.- Per a que el pensament pugui interpretar ha de comprendre.

6.- Per a que el pensament pugui comprendre ha d'acceptar un sistema de pensament.

7.- Només podem comprendre allò racional.

8.- Els sistemes de pensament ordenen i relacionen les coses de manera racional, a partir d'elements -figures dels objectes- i de relacions possibles que es poden donar entre ells.

9.- Interpretar la realitat pressuposa, doncs, que la realitat és racional -almenys parcialment-.

10.- Si no acceptéssim això, no tindria sentit voler comprendre les coses (ni interpretar-les) ja que només podem comprendre allò racional.

11.- Els sistemes de pensament expliquen allò de la realitat que considerem racional. Fora d'allò, no tenen sentit.

12.- Tots els sistemes de pensament, així com les idees que se'n poden deduir, no tenen valor per sí soles.

13.- La veritat de les premises que conformen un sistema de pensament no es pot justificar a partir del mateix sistema, ja que la seva justificació escapa de l'espai lògic on el sistema té sentit.

14.- El mateix passa amb les conclusions deduïdes a partir d'aquestes premises.

15.- El valor, el sentit, la veritat d'una idea no prové de l'àmbit racional, sinó que se li atorga des del sentiment, des de l'instint, des de més enllà del propi pensament.

16.- La veritat és, en última instància, sentiment.

17.- Cap ideologia és certa més enllà de nosaltres mateixos.

18.- La veritat no és ni pot ser impersonal.

Lord Unique

De l'entorn i el jove

Bé, portava ja uns dies sense escriure res, però he estat ocupat en diverses coses i no he tingut massa temps pel blog. Tot i això, durant aquest temps sí que he anat prenent notes i relacionant unes idees amb altres. I bé, això que penjo avui és un vòmit de l'escorça més superficial d'aquestes idees. Segurament notareu que és molt superficial, que analitza moltes coses i molt per sobre, i que no està clar a on vol anar a parar, però la diea és que serveixi simplement de motlle, de forma en què poc a poc aniré ampliant. Si tot va bé, aniré examinant amb detenció cada apartat per a que prengui una forma més definida.

El que penjo avui, doncs, és l'estructura del que serà una anàlisi sobre l'entorn del jove d'avui en dia. Basant-me en una cita d'Ortega y Gasset que diu que “Por lo pronto somos aquello que nuestro mundo nos invita a ser, y las facciones fundamentales de nuestra alma son impresas en ella por el perfil del contorno como un molde”, entenc que la part de la societat més vulnerable al seu entorn són els joves, i vaig donant un cop d'ull als diferents punts d'aquest entorn, per a començar a articular una possible resposta a aquest corrent.

Començarem, doncs, analitzant quines característiques intel·lectuals presenta l'entorn d'avui en dia, l'entorn que tant l'home vulgar com el catedràtic han contribuït a construir i l'entorn en què als joves d'avui en dia ens ha tocat créixer.

Aquestes característiques intel·lectuals es poden articular en tres grans eixos de crisi: l'ideològic, el racional i l'ètic. Pel que fa al primer, segurament és el més evident dins de la creació filosòfica d'avui en dia, ja que ha estat el suport i la premissa sobre la qual s'ha articulat la filosofia francesa de la segona meitat del s. XX, ha estat la font d'on ha pogut beure i d'on ha begut.

No estic parlant d'altra cosa que del fracàs de tot somni en el terreny pràctic, de tot intent de materialitzar els ideals socials covats a finals del s. XIX i principis del s. XX.; és el fracàs de les revolucions de signe marxista i anarquista, és la burocratització del Kremlin, és el poder de Hitler escorrent-se pels fronts de guerra, és la repressió de l'antic milicià mutilat per la guerra: en definitiva, el fracàs teòric -com la inhabilitació del marxisme com a mètode científic d'anàlisi de la realitat social- i pràctic -com la desaparició progressiva del sindicalisme i de la reivindicació social- de tota ideologia moderna.

El segon eix, el racional, podríem dir que va ser aquell que va seguir necessàriament les indagacions sobre la naturalesa de la realitat que Nietzsche va fer en el seu moment. I és que la realitat ja no és racional, ja no la dominem, hem tornat a l'ignorància. La pròpia vida ens ha fet destruir el criteri epistemològic sobre el qual ens havíem recolzat en els últims 5 segles, hem fet el retorn a l'irracional. La ciència moderna, pel seu cantó, també ha contribuït a aquest esfondrament gràcies a l'inici de la física relativista i quàntica, en què tots aquells supòsits metafísics més evidents s'han hagut de negar, en que totes les categories a priori de Kant s'han hagut de renovar totalment.

El tercer i últim eix d'aquesta crisi intel·lectual és sens dubte la desmoralització que arrasa i alhora caracteritza el moment europeu actual. L'ascensió històrica de l'home-massa al poder de què parla Ortega y Gasset, la dictadura de l'home cregut, mediocre, sense un projecte vital propi i trencador ha provocat que poc a poc Europa hagi deixat de saber què és seu i què no, què ha de fer, cap a on ha d'orientar el seu transcurs vital. A tot això, a més, s'ha d'afegir un últim element, de transcendència més recent, que és l'auge del consumisme i el capitalisme liberal i que provoca una supeditació de tot el sistema ètic al benefici econòmic. Cada cop té aquest més implantació i, per tant, cada cop hi ha menys llocs amb alternatives morals al capitalisme.

Ara que ja hem vist els tres eixos de la crisi intel·lectual que caracteritza el nostre moment, anem a veure altres aspectes de l'entorn del jove com són l'emocional i el social. Pel que fa al primer, he de dir que el nostre temps es caracteritza per caure en una trampa que ens ha parat la tradició ideològica, i que poca gent ha sabut veure.

Quan Nietzsche deia que els homes havien matat Déu, és de destacar com sovint afegia que el problema estava en què molts d'aquests encara no eren plenament conscients del que havien fet, és a dir, que no sabien totes les conseqüències que la mort de Déu els comportaria. Una cosa semblant succeeix avui en dia: ens estem carregant les estructures culturals i no som conscients de tot allò que comporten.

M'explicaré: des del Renaixement i especialment des de la Il·lustració hi ha hagut a Europa una progressiva descristianització de la societat, incloent la separació del poder civil del religiós, l'abandonament de la fe en el coneixement, la influència d'ideologies antireligioses entre les classes populars, etc. fins al punt que avui en dia ja quasi totes les formes de relació cultural s'han separat de la religió; la manera religiosa de fer les coses ha passat a ser vista com una manera dolenta, una manera arcaica, conservadora, reaccionària fins i tot.

El poble ha raonat: si la religió ha fracassat a nivell teòric, no té sentit continuar amb les litúrgies cristianes. Per tant, s'han abandonat casaments religiosos, batejos, comunions, i fins i tot funerals. Agafem aquest últim cas, el funeral, com un exemple que ens permetrà veure on està la crisi emocional. La religió en el funeral, contràriament al que se sol pensar, no juga un paper merament simbòlic, sinó també emocional, ja que d'alguna manera la reubicació mental del mort -anar al cel, vaja- tranquil·litza, reconforta, i permet seguir endavant als que el rodejaven. Actualment, al funeral se li han tret moltes coses per tenir origen religiós. Tantes, que en molts casos ha deixat de fer les seves funcions emocionals i ha acabat provocant psicopatologies i depressions. En definitiva, que el preu que hem pagat per poder treure la creu de la caixa ha estat una factura setmanal del psicòleg.

L'última perspectiva de l'entorn del jove d'avui en dia que tractarem és la perspectiva social, i és que la societat ha canviat molt el paper que jugava en els joves de generacions anteriors i en les actuals. Cada cop més, als adolescents se'ls presenta l'Estat de manera semblant al del llibre 1984, és a dir, ja no com a una organització repressora contra la que el poble es pot aixecar i la pot transformar, sinó com a una organització indestructible, impersonal, omnipotent, omnipresent i protectora. El jove ha perdut tota esperança en poder lluitar contra l'Estat, aquest és una macroestructura contra la qual ell no pot fer res més que intentar protegir-se de la seva manipulació. Tot està pensat per al jove, per a que no li passi res, però a ell ningú li ha demanat l'opinió.

Per altra banda, i aquest és un tema sobre el que m'agradaria escriure més detingudament en un altre moment, en les societats socialdemòcrates actuals, els drets es tenen, però no se sostenen, és a dir, que no es respecten els drets de les persones perquè es consideri que aquestes tenen dret a tenir els drets que tenen, sinó simplement se les respecta perquè són persones. No és que no discriminis algú per por a represalies, sinó perquè és una persona. Ningú ja no es guanya els drets que té, quan neixes ja te'ls regalen, traient d'aquesta manera molt valor a la vida, a la lluita constant, al respectar i fer-se respectar.

Així doncs, aquest entorn en crisi xoca amb la necessitat de rebel·lia constant del jove, de reacció contra l'opressió: ja no hi ha opressió. Tot es pot justificar que és «pel seu bé», ell ja no té res a dir en la seva vida, altres ja l'han previst per a que no prengués mal. Tal com he dit just al principi, si el jove no fa res per reaccionar contra allò que l'envolta, seguirà el camí que l'entorn li imposa, i aquest pot tenir conseqüències molt dolentes per al jove: es poden donar casos d'autodestrucció i problemes psicològics davant aquesta incapacitat de trobar un camí a la vida, una raó de viure, alguna cosa per fer; es pot sentir la necessitat de posar la vida en perill simplement per comprovar que realment s'està viu i no s'ha mort en vida, o fins i tot es pot prendre part en la rebel·lió contra el sistema, aquesta rebel·lió de la que participen avui en dia tants joves, aquesta rebel·lió explotada, regida i preparada per treure'n profit econòmic, aquesta «rebel·lió preparada i calculada». I no diré res molt nou si afirmo que aquest món faltat de limitacions -en tant que està faltat també de forma-, aquest món faltat d'estímuls, no trigarà en produir una resurrecció de la violència, de la necessitat de destruir i destruir-se, de la necessitat de trencar allò que no pot ser trencat, allò que és tou.

Tornant a la forma de l'article, podem veure que no hem fet altra cosa que veure
quin és el curs del riu en què hem estat llançats els joves, cap on ens porta el corrent. Ara és decisió de cadascú si vol començar a nadar, o ja li va bé deixar-se endur. Però començar a nadar implica començar un moviment, començar, començar, crear, cal que crei, que trenqui amb el nihilisme imperant de la societat, no només cal destruir allò que ha caigut i allò que pot caure, també s'ha de construir, construir amb acer, construir coses noves, coses que siguin blanques i vermelles alhora, que trenquin amb tot precedent i que siguin vives.

Agafi's la consciència de les funcions emocionals, agafin-se estudis sobre psicologia, arquitectura humana i articulin-se tot seguit noves formes vitals, noves maneres d'entendre la civilització, de regenerar. Si la fe ha fallat, llanceu la fe al riu, si la raó ha fallat, llanceu la raó al riu, si la veritat ha fallat, llanceu la veritat al riu, l'únic important es agafar-se a una branca d'enigma, a una branca de metàfora, a una branca aproximada per no relliscar.

I quedi palès que això no és una proposta de retorn al salvatgisme, sinó una sol·licitud de regeneració espiritual, no és un descens a l'orangutà -que no té memòria- sinó un pas endavant, una superació de tot allò anterior, no pas una negació sinó una integració històrica del passat.

“No nos dirá el pretérito lo que debemos hacer, pero sí lo que debemos evitar”

(Ortega y Gasset)