La vida com a inversió lògica

La vida com a inversió lògica

O com el Sol ens pot canviar la vida

A molts dels que pertanyem al gremi de la ciència ens hauran dit algun cop expressions de l'estil de "l'amor és cec", "les passions no entenen les raons" o "no pots aplicar les matemàtiques a la vida real". Darrere d'aquestes frases hi ha la idea intuïtiva de què la nostra vida quotidiana no es troba subjecta als models lògics estrictes en què es basa la ciència moderna.

Aquests models lògics consisteixen -com a primera aproximació- en uns axiomes, i una sèrie de proposicions que se segueixen d'aquests axiomes mitjançant les regles de deducció lògica. Els axiomes no es dedueixen pas d'altres axiomes, sinó que s'obtenen per algun mètode extralògic. En el cas de les matemàtiques, s'escull uns axiomes i no uns altres en funció de la seva utilitat i la de les proposicions que se'n segueixen -per exemple, es defineixen les funcions derivades ja que són útils en molts models matemàtics, no perquè la seva definició es pugui deduir de cap lloc-. En el cas de les ciències experimentals, els axiomes són fruit d'observacions sobre el comportament dels diferents objectes d'estudi -un exemple clàssic són les lleis de Kepler, estipulades a partir de la rigorosa observació del cel nit rere nit-.

Aquesta estructura proporciona resultats molt bons tant en matemàtiques com en física i altres ciències, i és per això que ens apareix com a natural la tendència a seguir aplicant els mateixos models lògics en les situacions de la nostra vida quotidiana. No obstant això, aquest procés pot portar-nos a comportaments o conseqüències que potser no són tant propícies com podrien ser-ho si féssim servir altres models. Un exemple conegut d'això -tot i que no sé fins a quin punt contrastable- és el fet que algunes persones amb fe religiosa suporten millor el dolor i tenen menys efectes secundaris en tractaments contra el càncer que no pas gent atea.

Una tesi interessant del vitalisme nietzschià és fer servir una inversió lògica, és a dir, invertir els papers de causa i efecte en la interpretació d'un fenomen. Per exemple, raonar que en Josep no estava dèbil a causa de la malaltia, sinó que era gràcies al fet que estava dèbil que va contraure la malaltia. O que la Carme no anava estressada perquè no tenia temps de fer tota la feina, sinó que el fet d'anar estressada feia que no pogués concentrar-se en la feina i aquesta se li acumulés. Si bé aquestes interpretacions no solen ser de gaire utilitat en els àmbits científics, sí que poden portar conseqüències interessants en el nostre dia a dia. El procediment estàndard seria el següent:

1. Escollir un axioma a priori estúpid però que solucioni un problema que tinguem.
2. Fer-ne les deduccions lògiques pertinents.
3. Actuar en conseqüència a aquestes deduccions.

Suposem, per exemple, que ens veiem grassos i per tant no ens sentim còmodes amb l'altra gent, ja que tenim por que pensin que estem grassos, i això ens porta a ser introvertits. Aquest fet, al seu torn, ens comporta que menys gent es relacioni amb nosaltres i per tant, que pensem que la gent no se'ns apropa perquè estem grassos, cosa que acaba minvant la nostra autoestima. Aquest comportament és totalment racional: hem agafat com a axioma que estem grassos -en aquest cas per via empírica-, i n'hem deduït aquesta por, cosa que ha fet que ens tornessim més introvertits, i les coses que d'això se n'han derivat. Finalment, n'hem fet una interpretació que potser no és la real, però sí que és la més coherent amb l'axioma de què hem partit.

Imaginem, però, que un dia ens despertem, mirem per la finestra, i ens diem a nosaltres mateixos, "avui fa sol, per tant, la gent em veurà més en forma". El fet de pensar que la gent ens veurà més prims farà que disminueixi la por que teníem i els seus efectes, per tant nosaltres ens sentirem més segurs i, per extensió, més oberts cap als altres. Això, al seu torn, provocarà que tinguem més feedback de l'altra gent i reforçarà la nostra creença de què la gent ens veu més prims -ja que aquesta és la interpretació que inicialment havíem fet de què la gent no ens parlés tant-. Un cop tinguem l'autoestima més alta, segurament ens sentirem més vius i de manera natural tindrem la necessitat de fer esport, cosa que provocarà que ens posem efectivament en forma.

Plantejada de manera més abstracta, doncs, la qüestió és si potser extrapolem massa els mètodes de la ciència a la nostra vida quotidiana, i estem deixant de fer servir altres procediments diferents, però que poden tenir en nosaltres conseqüències més bones -entenent bo com a fet que ens porta a una vida més plena, més dinàmica, més rica-.

Allò possible i allò real

Allò possible i allò real

Reflexió filosòfica sobre un experiment de física

JA fa més de 200 anys que Thomas Young, un exitós científic anglès, va publicar un dels articles més famosos de la història de la física, en què explicava un experiment per a provar la naturalesa ondulatòria de la llum -és a dir, que la llum es comporta com una ona, i no pas com una partícula o corpuscle, tal i com proposava Isaac Newton-. L'experiment de la doble escletxa, com se'l coneix actualment, consistia a fer passar un feix de llum a través de dues escletxes molt fines, i situar una pantalla a certa distància per a veure què passava amb la llum. La llum interacciona amb sí mateixa després de passar per les escletxes, creant un patró d'interferència sobre la pantalla, on se succeeixen diferents ratlles discontínues amb diferents intensitats. Les ones poden crear patrons d'interferència, mentre que les partícules no, per això l'experiment demostra la naturalesa ondulatòria de la llum.

AL llarg del s. XX, i com a conseqüència del desenvolupament de la física quàntica, aquest experiment s'ha anat repetint amb diferents objectes que fins ara consideràvem de naturalesa corpuscular, com els electrons o els protons, i s'ha obtingut resultats transcendentals. Quan es repeteix molts cops l'experiment, tot i que el lloc on impacta la partícula en cada cas es impredictible, s'observa que els impactes de les partícules sobre la pantalla segueixen el mateix patró d'interferència que mostrava la llum. És a dir, que els electrons i altres partícules també es comporten com a ones en certes situacions.

LA física quàntica descriu aquest fenomen de la següent manera: poc abans de travessar les escletxes, l'electró es transforma en una ona de probabilitats, i passa d'estar situat en un sol lloc, a estar-ho en molts simultàniament. Cadascuna d'aquestes possibilitats segueix el seu transcurs, i interfereix amb la resta, tal i com ho fa una ona, per a acabar concretant-se en un punt determinat en impactar a la pantalla. És a dir, que l'electró, en no trobar res amb què interactuar, ho acaba fent amb sí mateix, i no es fins que interactua amb una cosa externa a ell -la pantalla- que es torna real, que totes les possibilitats es transformen en una única realitat.

NO obstant això, aquest experiment es pot aplicar a moltes altres situacions, com per exemple les persones. En general, la gent interactuem els uns amb els altres amb força freqüència, de manera que som en tot moment reals, la gent sap què hem fet i què farem, i en general la nostra vida segueix uns patrons força establerts que, si bé poden canviar, no ho solen fer gaire sovint. Tanmateix, quan una persona deixa d'interactuar amb la resta, poc a poc comença a interactuar amb ella mateixa: és el cas de les persones solitàries, aquelles que han passat tant temps amb elles mateixes que els canvis que s'han produït en elles són irreversibles. D'aquí és d'on surt la bogeria, i altres patologies mentals, tot i que també poden sortir idees brillants, tant en ciència com en art.

L'EXISTÈNCIA es pot entendre, doncs, com una transformació o condensació d'allò possible en allò real, per mitjà de la interacció amb alguna cosa externa. Renovem, doncs, la tesi de G. Berkeley: ESSE EST PERCIPI (ésser és ésser percebut). El món de les coses possibles és el món de la “i”, de l'additivitat, es dóna tot alhora, mentre que el món real és el món de la “o”, de la disjunció. Cada cop que una cosa passa d'un dels estats possibles, a un estat real, es perden totes les altres possibilitats: és el preu de la realitat. Aquesta, per dir-ho d'alguna manera, es comporta com una persona gran, una persona a qui les vivències passades condicionen en gran manera, i el mar de possibilitats en què va néixer ja s'ha convertit en poc més que una bassa al terra.

LA conclusió que en trec de tot això és que en la cerca d'equilibris en què consisteixen les nostres vides, també hem de procurar trobar un equilibri entre les interaccions amb la resta de la gent, que ens permeten tocar de peus a terra i no tornar-nos bojos, i les interaccions amb nosaltres mateixos, que ens aporten les grans idees, els canvis de paradigma, les innovacions, i en definitiva ens fan la nostra vida més interessant a través de la creativitat.