Què és la física per als físics?

Què és la física per als físics?
La ulilitat de la física des d'una perspectiva interna

Tinguem algun vincle o no amb el món de la física, molts de nosaltres ens haurem preguntat alguna vegada per a què serveix aquesta ciència. Sovint, però, ens acontentarem amb una llista de beneficis que la física aporta a la societat, com per exemple els làsers, els microones, els sistemes GPS o les pel·lícules en 3D.


No obstant això, aquest tipus de reflexió només justifica, per exemple, perquè és necessari fer inversió pública en recerca física, o com afecta la física la vida quotidiana de la gent, però no explica per què hi ha gent que estudia física. Només per vocació altruïsta, i perquè algú ho ha de fer? Fora de les raons objectives de la utilitat de la física, aquesta ha d'aportar moltes coses al subjecte físic, a aquella persona que decideix dedicar hores i hores de la seva vida a aprendre models matemàtics i a resoldre interminables càlculs. Si bé en molts casos ni els propis estudiants saben per què van triar aquests estudis, o simplement hi sentien interès, tenien facilitat, o hi van accedir per casualitat, el cert és que amb el temps la física aporta certs beneficis personals a l'individu.

El nostre cervell, i en particular el nostre aparell cognitiu, es dedica bàsicament a cercar patrons de regularitat entre els grans volums de dades sensorials que reb. A partir d'aquests patrons, anem establint models simplificats racionals sobre la realitat que percebem, i així anem organitzant les nostres idees per a poder sobreviure i adaptar-nos al medi. Com és lògic, a mesura que de nens passem a adolescents, i d'adolescents a adults, aquestes capacitats es desenvolupen fins a nivells cada cop majors, permetent a l'individu elaborar models cada cop més sofisticats. Al principi només coneixem la Plaça de Catalunya, després ja també alguns carrers del voltant, i cada cop anem estructurant més la ciutat per barris, fins que per a trobar un camí per primer cop només ens cal mirar els edificis més alts per a no perdre'ns.

D'alguna manera, crec que el que la física aporta als físics és la possibilitat de conèixer i dominar models molt més sofisticats dels que solem crear per a la nostra vida quotidiana, i a partir d'aquests models apreciar altres aspectes de la mateixa realitat que tots percebem. Així, se'ns obren noves portes per mirar les coses de sempre des de costats diferents, de veure-hi diferent, de veure-hi més. La física acaba sent, en definitiva, un vidre per veure les mateixes coses amb uns altres colors, una porta a una nova experiència estètica, com també ho poden ser, per camins més o menys diferents, la música o la literatura.

The White Tiger: A brilliant novel

The White Tiger: A brilliant novel

The dreams of the rich, and the dreams of the poor -
they never overlap, do they?

See, the poor dream all their lives of getting enough to eat
and looking like the rich.
And what do the rich dream of?
Losing weight and looking like the poor.

Salz dieses Meeres - Eindrücken aus Palästina

Salz dieses Meeres - Eindrücken aus Palästina

Vor zwei Wochen habe ich einen palästinensischen Film gesehen, Salz dieses Meeres (ملح هذا البحر), der mich sehr beeindruckt und mir gefallen hat. Der erste lange Spielfilm von Annemarie Jacir, eine junge pälastinensischen Regisseurin, hat schon Preise vom Dubai International Film Festival und San Sebastián International Film Festival bekommen, und der ist der offizielle Bewerber von Palästina für die Oscars.



Bei der Film handelt es um die Reise von Soraya (Suheir Hammad), eine junger Palästinenserin, deren ganze Leben in Brooklyn gelebt hat, nach Palästina, nachem sie endeckt hat, dass ihre Großeltern Geld in einem Bank von Jaffa hatten. Gleich als sie auf ihrem Ursprungsland gekommen ist, hat sie die erste Probleme mit der israelitish Staat, weil sie viele demütigend Kontrolle durchgehen muss. Sie geht ins Bank aber dort wollen sie nicht das Geld ihr geben, deshalb soll er Job und Unterkunft suchen.

Dort wird sie Emad (Saleh Bakri) treffen, ein Jung von Ramallah, der müde davon ist, im Palästina zu leben, und will deshalb nach Kanada fliegen –er hat ein Stipendium bekommen- aber er kann nicht Israel abreisen, weil er keinen Visa dafür hat. Das ist eine der viele Beispiele vom Kontrol und der Unterdrückung des Staats, der man in diesem Film finden kann.

Mit der Hilfe Marwans (Riyad Ideis), ein Freund von Emad, werden sie daran nachdenken, wie sie das Geld wiedererlangen könnten, und sie werden eine Reise durch den Land machen. Soraya wird auch das Haus finden, wo ihre Familie gelebt hat, und nach 1948 es verloren hat.

Obwohl in diesem Film es um ein Thema geht, worüber es jetzt oft im Nachrichten gesprochen wird, besonders bemerkenswert und interessant ist für mich das gute Ekilibrium, das die Regisseurin gefunden hat, zwischen die Schwierigkeiten der dort man leben muss, und der Suche der Freiheit von den Figuren. Auch hat der Soundtrack mir sehr gefallen, es hilft einen, eine Teil von der Geschichte zu bekommen.

Ich empfehle diesen Film zu allen, die eine gute Zeit verbringen möchten, während sie entdecken, was Freiheit beudeutet und wie schwer es werden kann, dass Meer anzuschauen.

Tempus fugit?

Tempus fugit?
El somni de poder controlar el temps

L'ALTRE dia vaig tenir ocasió de veure on-line una edició del programa Redes de TVE en què es presentaven alguns resultats de les investigacions de David Eagleman, director del Laboratory for Perception and Action de la University of Texas Medical School (Houston). El programa era presentat per l'economista i divulgador científic Eduard Punset, i tractava sobre què és el temps des del punt de vista neurocientífic, és a dir, com percebem el temps.


QUALSEVOL persona amb unes mínimes nocions de física sabrà que la llum i el so viatgen a velocitats molt diferents. Tanmateix, si ara fem sonar els dits, veurem el moviment dels dits i el soroll que fan simultàniament. Contràriament al que es pugui pensar, no és que no tinguem prou resolució temporal com per diferenciar els dos fets -la tenim- sinó que el nostre cervell reb els dos senyals desfassats però els interpreta junts, és a dir, espera a què arribi el so abans d'ensenyar-nos la imatge. Això ho pot fer amb desfassaments de fins a 80 ms; per exemple, si tanquem la porta del cotxe, la veurem mentre escoltem el so que fa, però si ens allunyem uns 30 m, podrem comprobar com primer es tanca la porta i després la sentim, ja que la diferència ja superarà aquesta barrera.

UNA altra qüestió important que es tracta és com de plàstica és la percepció del temps, és a dir, fins a quin punt el nostre cervell és capaç de deformar l'escala temporal respecte a la real -o a la que es considerava real, més aviat-. Molta gent explica després d'haver tingut una experiència amb molta adrenalina, com un accident de cotxe per exemple, la recorden a càmera lenta. Segons Eagleman, això és degut a què en aquell interval, la memòria -que sembla que funciona com una pel·lícula, és a dir, com una successió d'imatges fixes- ha près moltes imatges, i llavors la densitat del record és tant alta que el cervell interpreta que l'experiència va durar més del que a priori es pogués considerar.

SEGONS sembla, quan reproduïm continuadament una mateixa experiència, el cervell d'alguna manera s'hi acostuma -es reforcen els vincles neuronals en aquella zona- i cada cop li cal menys energia per interpretar-la, cosa que fa que a la llarga tinguem la sensació que dura menys temps, i viceversa. És per això que si tornem a casa sempre pel mateix camí, al final se'ns "passa volant", mentre que si escollim un camí nou, després tenim la sensació que el temps no ha passat tant ràpid. És a dir, que el primer principi de la termodinàmica -el de mínima energia- sembla que s'imposa sobre l'Absolut, sobre el constant i indeformable pas del temps clàssic.

UNA conclusió molt interessant que podríem treure d'aquestes investigacions és que el secret de la longevitat rau en tenir una vida amb noves experiències, noves emocions, en probar coses noves cada dia, mentre que si tenim una vida rutinària, se'ns passarà de seguida i tindrem la sensació de què no haurem viscut gaire temps.

AQUESTA concepció del temps, des del punt de vista nietzscheà, és molt interessant ja que d'alguna manera empeny un mateix a portar una vida més dinàmica, un dia a dia on es descobreixin coses; és una manera de pensar que promociona la vida, i en conseqüència, pot ser molt útil. A més, també convergeix amb les idees vitalistes de convertir-nos nosaltres mateixos en els nostres Déus, en ser capaços no només de decidir què fem amb el nostre temps, sinó de deformar-lo i crear-lo. El temps, doncs, ja no és un Absolut, i el seu pas també és responsabilitat nostra.

REFERÈNCIES:

• Time and the Brain (or, What’s happening in the Eagleman Lab), EAGLEMAN, D. http://neuro.bcm.edu/eagleman/time.html
• Documental Redes:

El día que Nietzsche lloró

A l'Andrea, t'estimo

El día que Nietzsche lloró

Una novel·la sobre la desesperació

«Doctor Breuer. Quisiera verlo por un asunto muy urgente. El futuro de la filosofía alemana está en juego. Lo espero mañana a las nueve de la mañana en el café Sorrento. Lou Salomé.»

Aquestes paraules són les que apareixen a la primera pàgina de la novel·la El día que Nietzsche lloró (1992, Ed. Destino) escrita per Irvin D. Yalom, doctor en medicina, psicòleg i psiquiatre americà d'origen rus. La novel·la narra el naixement de la psicoanàlisi a partir d'una sèrie de trobades entre Josef Breuer, un reconegut i prestigiós metge vienès, i Friedrich Nietzsche; una sèrie de trobades, per cert, que no es van produir, ja que Breuer i Nietzsche mai es van conèixer.

Lou Salomé, íntima amiga de Nietzsche i causa també del seu torment emocional, se cita amb Breuer per demanar-li ajuda per al seu amic. No obstant això, no li demana pas una curació física, sinó que pretén que d'alguna manera faci de metge de la desesperació i eviti que el filòsof alemany se suicidi. La visita ve motivada per unes cartes que Nietzsche ha enviat a Lou, en què es posa de manifest aquest malestar psicològic i la mala relació entre ells dos. Lou imposa una condició: el pensador no pot saber que ella està darrere d'això, ja que això suposaria el final immediat del tractament.

L'autor presenta Nietzsche com una persona malaltíssa, dèbil tant físicament com anímica, amb pocs recursos econòmics i objecte de fortes migranyes, que l'obliguen a passar la major part del dia estirat al llit. El Dr. Breuer, en canvi, es presenta com un professional expert, admirat, i amb una bona posició social vist des de fora, tot i que per dins viu entre un matrimoni infeliç amb una dona a la qual mai veu, una feina que intenta allargar tot el que pot i que monopolitza la seva atenció, i el torment causat pels records d'una jove expacient seva, a qui no es pot treure pel cap.

Després de comentar-ho amb un jove estudiant de medicina amic seu, Sigmund Freud, el doctor proposa al filosof alemany un tracte: el primer s'ocuparà de l'estat físic del segon i li farà reconeixements diaris, i a canvi l'altre li farà del que avui en dia diríem psicoterapeuta, intentant d'aquesta manera que per analogia amb els problemes del doctor, el filòsof es vagi fent teràpia a si mateix.

El llibre està ben escrit, amb un estil que combina la precisió, la profunditat i el realisme del contingut, amb una lleugeresa i facilitat de lectura pel que fa a la forma, i que permet a tots aquells amants de la història de la filosofia fer-se una idea de com podria haver estat conversar amb el filòsof. A més, també permet penetrar en la profunditat del caràcter d'aquests dos personatges, a priori molt diferents tot i que a la pràctica amb problemes força similars, cosa que també interessarà i agradarà a tots aquells a qui de manera més o menys formal els agradi la psicologia.

Per als més cinèfils també cal dir que se n'ha fet una versió per a la gran pantalla, estrenada el 2007 de la mà de Pinchas Perry, i la qual encara no he tingut ocasió de veure.

Contingència...

El progreso poético, artístico, filosófico, científico o político, deriva de la coincidencia accidental de una obsesión privada con una necesidad pública.

(Richard Rorty - Contingencia)