Bé, portava ja uns dies sense escriure res, però he estat ocupat en diverses coses i no he tingut massa temps pel blog. Tot i això, durant aquest temps sí que he anat prenent notes i relacionant unes idees amb altres. I bé, això que penjo avui és un vòmit de l'escorça més superficial d'aquestes idees. Segurament notareu que és molt superficial, que analitza moltes coses i molt per sobre, i que no està clar a on vol anar a parar, però la diea és que serveixi simplement de motlle, de forma en què poc a poc aniré ampliant. Si tot va bé, aniré examinant amb detenció cada apartat per a que prengui una forma més definida.
El que penjo avui, doncs, és l'estructura del que serà una anàlisi sobre l'entorn del jove d'avui en dia. Basant-me en una cita d'Ortega y Gasset que diu que “Por lo pronto somos aquello que nuestro mundo nos invita a ser, y las facciones fundamentales de nuestra alma son impresas en ella por el perfil del contorno como un molde”, entenc que la part de la societat més vulnerable al seu entorn són els joves, i vaig donant un cop d'ull als diferents punts d'aquest entorn, per a començar a articular una possible resposta a aquest corrent.
Començarem, doncs, analitzant quines característiques intel·lectuals presenta l'entorn d'avui en dia, l'entorn que tant l'home vulgar com el catedràtic han contribuït a construir i l'entorn en què als joves d'avui en dia ens ha tocat créixer.
Aquestes característiques intel·lectuals es poden articular en tres grans eixos de crisi: l'ideològic, el racional i l'ètic. Pel que fa al primer, segurament és el més evident dins de la creació filosòfica d'avui en dia, ja que ha estat el suport i la premissa sobre la qual s'ha articulat la filosofia francesa de la segona meitat del s. XX, ha estat la font d'on ha pogut beure i d'on ha begut.
No estic parlant d'altra cosa que del fracàs de tot somni en el terreny pràctic, de tot intent de materialitzar els ideals socials covats a finals del s. XIX i principis del s. XX.; és el fracàs de les revolucions de signe marxista i anarquista, és la burocratització del Kremlin, és el poder de Hitler escorrent-se pels fronts de guerra, és la repressió de l'antic milicià mutilat per la guerra: en definitiva, el fracàs teòric -com la inhabilitació del marxisme com a mètode científic d'anàlisi de la realitat social- i pràctic -com la desaparició progressiva del sindicalisme i de la reivindicació social- de tota ideologia moderna.
El segon eix, el racional, podríem dir que va ser aquell que va seguir necessàriament les indagacions sobre la naturalesa de la realitat que Nietzsche va fer en el seu moment. I és que la realitat ja no és racional, ja no la dominem, hem tornat a l'ignorància. La pròpia vida ens ha fet destruir el criteri epistemològic sobre el qual ens havíem recolzat en els últims 5 segles, hem fet el retorn a l'irracional. La ciència moderna, pel seu cantó, també ha contribuït a aquest esfondrament gràcies a l'inici de la física relativista i quàntica, en què tots aquells supòsits metafísics més evidents s'han hagut de negar, en que totes les categories a priori de Kant s'han hagut de renovar totalment.
El tercer i últim eix d'aquesta crisi intel·lectual és sens dubte la desmoralització que arrasa i alhora caracteritza el moment europeu actual. L'ascensió històrica de l'home-massa al poder de què parla Ortega y Gasset, la dictadura de l'home cregut, mediocre, sense un projecte vital propi i trencador ha provocat que poc a poc Europa hagi deixat de saber què és seu i què no, què ha de fer, cap a on ha d'orientar el seu transcurs vital. A tot això, a més, s'ha d'afegir un últim element, de transcendència més recent, que és l'auge del consumisme i el capitalisme liberal i que provoca una supeditació de tot el sistema ètic al benefici econòmic. Cada cop té aquest més implantació i, per tant, cada cop hi ha menys llocs amb alternatives morals al capitalisme.
Ara que ja hem vist els tres eixos de la crisi intel·lectual que caracteritza el nostre moment, anem a veure altres aspectes de l'entorn del jove com són l'emocional i el social. Pel que fa al primer, he de dir que el nostre temps es caracteritza per caure en una trampa que ens ha parat la tradició ideològica, i que poca gent ha sabut veure.
Quan Nietzsche deia que els homes havien matat Déu, és de destacar com sovint afegia que el problema estava en què molts d'aquests encara no eren plenament conscients del que havien fet, és a dir, que no sabien totes les conseqüències que la mort de Déu els comportaria. Una cosa semblant succeeix avui en dia: ens estem carregant les estructures culturals i no som conscients de tot allò que comporten.
M'explicaré: des del Renaixement i especialment des de la Il·lustració hi ha hagut a Europa una progressiva descristianització de la societat, incloent la separació del poder civil del religiós, l'abandonament de la fe en el coneixement, la influència d'ideologies antireligioses entre les classes populars, etc. fins al punt que avui en dia ja quasi totes les formes de relació cultural s'han separat de la religió; la manera religiosa de fer les coses ha passat a ser vista com una manera dolenta, una manera arcaica, conservadora, reaccionària fins i tot.
El poble ha raonat: si la religió ha fracassat a nivell teòric, no té sentit continuar amb les litúrgies cristianes. Per tant, s'han abandonat casaments religiosos, batejos, comunions, i fins i tot funerals. Agafem aquest últim cas, el funeral, com un exemple que ens permetrà veure on està la crisi emocional. La religió en el funeral, contràriament al que se sol pensar, no juga un paper merament simbòlic, sinó també emocional, ja que d'alguna manera la reubicació mental del mort -anar al cel, vaja- tranquil·litza, reconforta, i permet seguir endavant als que el rodejaven. Actualment, al funeral se li han tret moltes coses per tenir origen religiós. Tantes, que en molts casos ha deixat de fer les seves funcions emocionals i ha acabat provocant psicopatologies i depressions. En definitiva, que el preu que hem pagat per poder treure la creu de la caixa ha estat una factura setmanal del psicòleg.
L'última perspectiva de l'entorn del jove d'avui en dia que tractarem és la perspectiva social, i és que la societat ha canviat molt el paper que jugava en els joves de generacions anteriors i en les actuals. Cada cop més, als adolescents se'ls presenta l'Estat de manera semblant al del llibre 1984, és a dir, ja no com a una organització repressora contra la que el poble es pot aixecar i la pot transformar, sinó com a una organització indestructible, impersonal, omnipotent, omnipresent i protectora. El jove ha perdut tota esperança en poder lluitar contra l'Estat, aquest és una macroestructura contra la qual ell no pot fer res més que intentar protegir-se de la seva manipulació. Tot està pensat per al jove, per a que no li passi res, però a ell ningú li ha demanat l'opinió.
Per altra banda, i aquest és un tema sobre el que m'agradaria escriure més detingudament en un altre moment, en les societats socialdemòcrates actuals, els drets es tenen, però no se sostenen, és a dir, que no es respecten els drets de les persones perquè es consideri que aquestes tenen dret a tenir els drets que tenen, sinó simplement se les respecta perquè són persones. No és que no discriminis algú per por a represalies, sinó perquè és una persona. Ningú ja no es guanya els drets que té, quan neixes ja te'ls regalen, traient d'aquesta manera molt valor a la vida, a la lluita constant, al respectar i fer-se respectar.
Així doncs, aquest entorn en crisi xoca amb la necessitat de rebel·lia constant del jove, de reacció contra l'opressió: ja no hi ha opressió. Tot es pot justificar que és «pel seu bé», ell ja no té res a dir en la seva vida, altres ja l'han previst per a que no prengués mal. Tal com he dit just al principi, si el jove no fa res per reaccionar contra allò que l'envolta, seguirà el camí que l'entorn li imposa, i aquest pot tenir conseqüències molt dolentes per al jove: es poden donar casos d'autodestrucció i problemes psicològics davant aquesta incapacitat de trobar un camí a la vida, una raó de viure, alguna cosa per fer; es pot sentir la necessitat de posar la vida en perill simplement per comprovar que realment s'està viu i no s'ha mort en vida, o fins i tot es pot prendre part en la rebel·lió contra el sistema, aquesta rebel·lió de la que participen avui en dia tants joves, aquesta rebel·lió explotada, regida i preparada per treure'n profit econòmic, aquesta «rebel·lió preparada i calculada». I no diré res molt nou si afirmo que aquest món faltat de limitacions -en tant que està faltat també de forma-, aquest món faltat d'estímuls, no trigarà en produir una resurrecció de la violència, de la necessitat de destruir i destruir-se, de la necessitat de trencar allò que no pot ser trencat, allò que és tou.
Tornant a la forma de l'article, podem veure que no hem fet altra cosa que veure
quin és el curs del riu en què hem estat llançats els joves, cap on ens porta el corrent. Ara és decisió de cadascú si vol començar a nadar, o ja li va bé deixar-se endur. Però començar a nadar implica començar un moviment, començar, començar, crear, cal que crei, que trenqui amb el nihilisme imperant de la societat, no només cal destruir allò que ha caigut i allò que pot caure, també s'ha de construir, construir amb acer, construir coses noves, coses que siguin blanques i vermelles alhora, que trenquin amb tot precedent i que siguin vives.
Agafi's la consciència de les funcions emocionals, agafin-se estudis sobre psicologia, arquitectura humana i articulin-se tot seguit noves formes vitals, noves maneres d'entendre la civilització, de regenerar. Si la fe ha fallat, llanceu la fe al riu, si la raó ha fallat, llanceu la raó al riu, si la veritat ha fallat, llanceu la veritat al riu, l'únic important es agafar-se a una branca d'enigma, a una branca de metàfora, a una branca aproximada per no relliscar.
I quedi palès que això no és una proposta de retorn al salvatgisme, sinó una sol·licitud de regeneració espiritual, no és un descens a l'orangutà -que no té memòria- sinó un pas endavant, una superació de tot allò anterior, no pas una negació sinó una integració històrica del passat.
El que penjo avui, doncs, és l'estructura del que serà una anàlisi sobre l'entorn del jove d'avui en dia. Basant-me en una cita d'Ortega y Gasset que diu que “Por lo pronto somos aquello que nuestro mundo nos invita a ser, y las facciones fundamentales de nuestra alma son impresas en ella por el perfil del contorno como un molde”, entenc que la part de la societat més vulnerable al seu entorn són els joves, i vaig donant un cop d'ull als diferents punts d'aquest entorn, per a començar a articular una possible resposta a aquest corrent.
Començarem, doncs, analitzant quines característiques intel·lectuals presenta l'entorn d'avui en dia, l'entorn que tant l'home vulgar com el catedràtic han contribuït a construir i l'entorn en què als joves d'avui en dia ens ha tocat créixer.
Aquestes característiques intel·lectuals es poden articular en tres grans eixos de crisi: l'ideològic, el racional i l'ètic. Pel que fa al primer, segurament és el més evident dins de la creació filosòfica d'avui en dia, ja que ha estat el suport i la premissa sobre la qual s'ha articulat la filosofia francesa de la segona meitat del s. XX, ha estat la font d'on ha pogut beure i d'on ha begut.
No estic parlant d'altra cosa que del fracàs de tot somni en el terreny pràctic, de tot intent de materialitzar els ideals socials covats a finals del s. XIX i principis del s. XX.; és el fracàs de les revolucions de signe marxista i anarquista, és la burocratització del Kremlin, és el poder de Hitler escorrent-se pels fronts de guerra, és la repressió de l'antic milicià mutilat per la guerra: en definitiva, el fracàs teòric -com la inhabilitació del marxisme com a mètode científic d'anàlisi de la realitat social- i pràctic -com la desaparició progressiva del sindicalisme i de la reivindicació social- de tota ideologia moderna.
El segon eix, el racional, podríem dir que va ser aquell que va seguir necessàriament les indagacions sobre la naturalesa de la realitat que Nietzsche va fer en el seu moment. I és que la realitat ja no és racional, ja no la dominem, hem tornat a l'ignorància. La pròpia vida ens ha fet destruir el criteri epistemològic sobre el qual ens havíem recolzat en els últims 5 segles, hem fet el retorn a l'irracional. La ciència moderna, pel seu cantó, també ha contribuït a aquest esfondrament gràcies a l'inici de la física relativista i quàntica, en què tots aquells supòsits metafísics més evidents s'han hagut de negar, en que totes les categories a priori de Kant s'han hagut de renovar totalment.
El tercer i últim eix d'aquesta crisi intel·lectual és sens dubte la desmoralització que arrasa i alhora caracteritza el moment europeu actual. L'ascensió històrica de l'home-massa al poder de què parla Ortega y Gasset, la dictadura de l'home cregut, mediocre, sense un projecte vital propi i trencador ha provocat que poc a poc Europa hagi deixat de saber què és seu i què no, què ha de fer, cap a on ha d'orientar el seu transcurs vital. A tot això, a més, s'ha d'afegir un últim element, de transcendència més recent, que és l'auge del consumisme i el capitalisme liberal i que provoca una supeditació de tot el sistema ètic al benefici econòmic. Cada cop té aquest més implantació i, per tant, cada cop hi ha menys llocs amb alternatives morals al capitalisme.
Ara que ja hem vist els tres eixos de la crisi intel·lectual que caracteritza el nostre moment, anem a veure altres aspectes de l'entorn del jove com són l'emocional i el social. Pel que fa al primer, he de dir que el nostre temps es caracteritza per caure en una trampa que ens ha parat la tradició ideològica, i que poca gent ha sabut veure.
Quan Nietzsche deia que els homes havien matat Déu, és de destacar com sovint afegia que el problema estava en què molts d'aquests encara no eren plenament conscients del que havien fet, és a dir, que no sabien totes les conseqüències que la mort de Déu els comportaria. Una cosa semblant succeeix avui en dia: ens estem carregant les estructures culturals i no som conscients de tot allò que comporten.
M'explicaré: des del Renaixement i especialment des de la Il·lustració hi ha hagut a Europa una progressiva descristianització de la societat, incloent la separació del poder civil del religiós, l'abandonament de la fe en el coneixement, la influència d'ideologies antireligioses entre les classes populars, etc. fins al punt que avui en dia ja quasi totes les formes de relació cultural s'han separat de la religió; la manera religiosa de fer les coses ha passat a ser vista com una manera dolenta, una manera arcaica, conservadora, reaccionària fins i tot.
El poble ha raonat: si la religió ha fracassat a nivell teòric, no té sentit continuar amb les litúrgies cristianes. Per tant, s'han abandonat casaments religiosos, batejos, comunions, i fins i tot funerals. Agafem aquest últim cas, el funeral, com un exemple que ens permetrà veure on està la crisi emocional. La religió en el funeral, contràriament al que se sol pensar, no juga un paper merament simbòlic, sinó també emocional, ja que d'alguna manera la reubicació mental del mort -anar al cel, vaja- tranquil·litza, reconforta, i permet seguir endavant als que el rodejaven. Actualment, al funeral se li han tret moltes coses per tenir origen religiós. Tantes, que en molts casos ha deixat de fer les seves funcions emocionals i ha acabat provocant psicopatologies i depressions. En definitiva, que el preu que hem pagat per poder treure la creu de la caixa ha estat una factura setmanal del psicòleg.
L'última perspectiva de l'entorn del jove d'avui en dia que tractarem és la perspectiva social, i és que la societat ha canviat molt el paper que jugava en els joves de generacions anteriors i en les actuals. Cada cop més, als adolescents se'ls presenta l'Estat de manera semblant al del llibre 1984, és a dir, ja no com a una organització repressora contra la que el poble es pot aixecar i la pot transformar, sinó com a una organització indestructible, impersonal, omnipotent, omnipresent i protectora. El jove ha perdut tota esperança en poder lluitar contra l'Estat, aquest és una macroestructura contra la qual ell no pot fer res més que intentar protegir-se de la seva manipulació. Tot està pensat per al jove, per a que no li passi res, però a ell ningú li ha demanat l'opinió.
Per altra banda, i aquest és un tema sobre el que m'agradaria escriure més detingudament en un altre moment, en les societats socialdemòcrates actuals, els drets es tenen, però no se sostenen, és a dir, que no es respecten els drets de les persones perquè es consideri que aquestes tenen dret a tenir els drets que tenen, sinó simplement se les respecta perquè són persones. No és que no discriminis algú per por a represalies, sinó perquè és una persona. Ningú ja no es guanya els drets que té, quan neixes ja te'ls regalen, traient d'aquesta manera molt valor a la vida, a la lluita constant, al respectar i fer-se respectar.
Així doncs, aquest entorn en crisi xoca amb la necessitat de rebel·lia constant del jove, de reacció contra l'opressió: ja no hi ha opressió. Tot es pot justificar que és «pel seu bé», ell ja no té res a dir en la seva vida, altres ja l'han previst per a que no prengués mal. Tal com he dit just al principi, si el jove no fa res per reaccionar contra allò que l'envolta, seguirà el camí que l'entorn li imposa, i aquest pot tenir conseqüències molt dolentes per al jove: es poden donar casos d'autodestrucció i problemes psicològics davant aquesta incapacitat de trobar un camí a la vida, una raó de viure, alguna cosa per fer; es pot sentir la necessitat de posar la vida en perill simplement per comprovar que realment s'està viu i no s'ha mort en vida, o fins i tot es pot prendre part en la rebel·lió contra el sistema, aquesta rebel·lió de la que participen avui en dia tants joves, aquesta rebel·lió explotada, regida i preparada per treure'n profit econòmic, aquesta «rebel·lió preparada i calculada». I no diré res molt nou si afirmo que aquest món faltat de limitacions -en tant que està faltat també de forma-, aquest món faltat d'estímuls, no trigarà en produir una resurrecció de la violència, de la necessitat de destruir i destruir-se, de la necessitat de trencar allò que no pot ser trencat, allò que és tou.
Tornant a la forma de l'article, podem veure que no hem fet altra cosa que veure
quin és el curs del riu en què hem estat llançats els joves, cap on ens porta el corrent. Ara és decisió de cadascú si vol començar a nadar, o ja li va bé deixar-se endur. Però començar a nadar implica començar un moviment, començar, començar, crear, cal que crei, que trenqui amb el nihilisme imperant de la societat, no només cal destruir allò que ha caigut i allò que pot caure, també s'ha de construir, construir amb acer, construir coses noves, coses que siguin blanques i vermelles alhora, que trenquin amb tot precedent i que siguin vives.
Agafi's la consciència de les funcions emocionals, agafin-se estudis sobre psicologia, arquitectura humana i articulin-se tot seguit noves formes vitals, noves maneres d'entendre la civilització, de regenerar. Si la fe ha fallat, llanceu la fe al riu, si la raó ha fallat, llanceu la raó al riu, si la veritat ha fallat, llanceu la veritat al riu, l'únic important es agafar-se a una branca d'enigma, a una branca de metàfora, a una branca aproximada per no relliscar.
I quedi palès que això no és una proposta de retorn al salvatgisme, sinó una sol·licitud de regeneració espiritual, no és un descens a l'orangutà -que no té memòria- sinó un pas endavant, una superació de tot allò anterior, no pas una negació sinó una integració històrica del passat.
“No nos dirá el pretérito lo que debemos hacer, pero sí lo que debemos evitar”
(Ortega y Gasset)
Entrades
