La parella dominant

La parella dominant

Les paraules també manen

UNA de les grans aportacions de la filosofia post-estructuralista, i en particular de les anàlisis del poder de M. Foucault, és el mostrar com el poder no es troba localitzat en l'Estat -la concepció clàssica de la dominació per mitjà de la llei i les armes- sinó que aquesta es troba per tot arreu, exercida per tots els individus, i articulada en una multitud d'eixos: social, sexual, educatiu, emocional, formal... i també lingüístic.

L. WITTGENSTEIN, a les seves Investigacions filosòfiques, planteja, per una banda, que el significat de les paraules no ve donada per altra cosa que pel seu ús, és a dir, que preguntar què vol dir una paraula és equivalent a preguntar com s'utilitza. En el cas de paraules amb usos múltiples i diversos, cal veure com s'utilitza en els diferents contextos lingüístics o jocs de llenguatge. Per altra banda, diu que en general no existeix una única definició per als conceptes, sinó que aquests venen descrits per una aglutinació de definicions. Això, però, no suposa que les paraules estiguin mal definides, sinó que no ens hem sabut fixar en com funciona realment el llenguatge.

ÉS a partir d'aquest últim aspecte que crec que s'articula, en certs casos, la dominació lingüística. Considerem, per exemple, el concepte de relació de parella. Si ens preguntem com s'utilitza la paraula -és a dir, si preguntem pel seu significat tal com proposa Wittgenstein- veiem que la fem servir per a referir-nos a tots els models de parella que es donen a la realitat social, sigui quina sigui l'orientació sexual, l'aspecte físic, l'edat, el grau de compromís, l'origen o la situació jurídica.

NO obstant això, el fet de partir de la idea que les paraules tenen una definició principal, original, i altres d'afegides posteriorment, de segona categoria -tal com l'educació d'avui en dia ens porta a pensar- desenvoca en que també ens vingui una determinada imatge de parella al cap en sentir la paraula, i no sigui sinó un instant després que ens apareguin la resta, donant lloc, al seu torn, a la sensació de que hi ha un model de parella principal, original, i que la resta són versions, parelles de segona categoria.

SI, per contra, fem cas a l'observació de Wittgenstein, i considerem que totes les definicions i imatges de parella formen part del concepte en igualtat jeràrquica, això ens durà a anul·lar aquesta dominació, donant lloc a una salut social i psicològica molt més bona, sentint-nos més segurs si pertanyem a una relació de parella i oberts si hem de tractar-hi i veure'n. I qui diu relació de parella, diu sexe, amor, formació, bellesa, societat, país... o home i dona.

BIBLIOGRAFIA:

• WITTGENSTEIN, L. Investigacions filosòfiques (1997) Edicions 62, Col. Universitària, Barcelona.
  

Errors...

El error -creer en el ideal- no es ceguera, el error es cobardía.

(F. Nietzsche - Ecce Homo)

Noètica: una nova esperança?

Noètica: una nova esperança?
Comentari sobre les ciències cognitives

COM a continuació de l'article Fins a quin punt és innocent la ciència, m'agradaria tractar el tema de les ciències cognitives o noètiques -paraula grega per al coneixement intuitiu-. No és que es tracti d'una ciència nova, sinó més aviat d'una altra manera de fer ciència, posant un èmfasi noètic, que permeti explicar més fenòmens naturals i que es basi en un paradigma científic nou, on la subjectivitat, la intuició i l'esperit tinguin també el seu paper.

SEGONS l'IONS (Institute of Noetic Sciences), les ciències noètiques representen la segona fase d'un two-stage process. La primera d'elles es correspondria amb l'apogeu de la ciència materialista moderna, que va situar el coneixement objectiu del món perceptible fora de les bases religioses i tradicionals, i va permetre que deixés de ser només patrimoni d'uns pocs religiosos.

L'OBJECTIU d'aquesta segona etapa, que tot just es troba en el seu inici, consistiria en crear un sistema de coneixement similar -amb base empírica i refutable- sobre el reialme de l'experiència subjectiva. Les principals diferències amb la primera fase -materialista- són:

• Es basa en l'experiència subjectiva i no pas en l'objectiva.
• Afegeix models holístics als models reduccionistes propis de la ciència materialista.
• Utilitza explicacions teleològiques, és a dir, que tenen en compte la intenció.
• S'ocupa també de qüestions de valors i moral.
• El criteri de verificació -que encara està per aparèixer- no tindrà tant a veure amb la possibilitat de predir i controlar, sinó amb la possibilitat d'entendre i d'unir-t'hi.

CAL dir que segurament la seva forma d'evolució també serà diferent de la que estem acostumats. Enlloc de descobrir coses totalment noves, i que a poc a poc es vagin incorporant a la comunitat, es tractarà de redescobrir aquelles veritats que conformen el nucli espiritual de religions i moviments de pensament. També defensarà la idea de què el nostre sistema de creences crea la nostra realitat, en un sentit molt més literal que al que ens té acostumats la psicologia convencional.

ELS més optimistes fins i tot confien en què la ciència noètica -l'estudi de la consciència i del món de l'experiència interior- és el marc idoni per a solucionar les crisis de valors i d'identitat que caracteritzen el món capitalista actual, materialista per definició, i que està acabant amb els recursos naturals, amb la cultura, la identitat, els valors, i tot allò que es creui pel seu camí.

PERSONALMENT, crec que cal tenir molt en compte aquest tipus d'iniciatives, ja que es pot tractar del camí que permeti el canvi que tants estem esperant, un canvi del món actual a un món en què ens trobem més units amb l'entorn, que ens permeti ser més vius, connectar més entre nosaltres. No obstant això, crec que també s'ha de vigilar de prop els seus fonaments teòrics i pràctics, ja que també podria acabar-se tractant d'algun tipus de moviment sectari, o simplement un d'aquells "canvis necessaris per a que tot segueixi igual" que el sistema desenvoluparia per a la seva autoperpetuació.

"Daría la mitad de lo que sé, por la mitad de lo que ignoro"

(R. Descartes)

BIBLIOGRAFIA:

• HARMAN, W. What are Noetic Sciences? (1978) IONS Newsletter, Vol. 6, Núm. 1
  

Explicacions...

Recorda que a vegades demanem explicacions no pel seu contingut, sinó per la forma de l'explicació. La nostra demanda és arquitectònica; l'explicació, una mena de cornisa falsa que no aguanta res.

(L. Wittgenstein - Investigacions filosòfiques)

Fins a quin punt és innocent la ciència?

Fins a quin punt és innocent la ciència?

La necessitat d'un canvi de perspectiva per salvar la Terra

Avui en dia, la ciència sol ser vista com un element neutral, un coneixement fiable, universal, que es troba per sobre del bé i del mal, i tot efecte perjudicial s'atribueix a un mal ús de la ciència. És una idea molt estesa, i no només entre la població «aliena» a la ciència, sinó també entre els propis científics, que sovint eviten prendre part en debats ètics, o s'impliquen poc en la vida pública i en la política, ja que això no «va amb ells». Però està la ciència realment al marge de la situació actual del món? O és una còmplice encoberta de la desforestació dels boscos, de l'explotació laboral de menors, del tràfic d'armes, de les mafies de prostitució o de la fam al tercer món?

Per a poder analitzar-ho cal, en primer lloc, tenir clar el concepte de paradigma. Els paradigmes són els sistemes de creences i supòsits, de coses que es consideren òbvies, i que conformen el substrat sobre el qual es construeix qualsevol forma de coneixement. Com és lògic, hi ha paradigmes científics, però també socials i individuals.

La ciència moderna, tal com la coneixem, s'ha basat en els últims segles en l'anomenat paradigma newtonià-mecanicista, que va sorgir al s.XVII amb la separació de la realitat entre el «món material» i el «món immaterial» per part de R. Descartes, qui deia que aquests eren substàncies diferents i independents, regides per lleis també diferents -induint a associar el món material amb el mecanicisme determinista, i el món espiritual amb la llibertat i l'elecció-; el desenvolupament de les lleis matemàtiques de la mecànica -per al món material- per part d'I. Newton, i la decisió de prescindir del món espiritual per part de les generacions posteriors a aquest, ja que deien que ja no el necessitaven per explicar la realitat.

Aquest paradigma del qual el món Occidental sempre s'ha enorgullit, però, ha tingut i té moltes conseqüències sobre la nostra manera de fer. En el pla econòmic, és evident que si considerem el món com una màquina, com un mecanisme mort, inert, com un rellotge molt precís però sense vida, i si a sobre apartem els sentiments, les passions, les intuïcions i la imaginació quan parlem de la naturalesa, acabarem considerant aquesta com un conjunt mort de recursos mesurables, quantificables, i això donarà lloc a molts dels problemes actuals, com l'explotació incontrolada de recursos i de persones -també anomenat capital humà-, i el despreci al medi ambient, a la sostenibilitat, i a l'equilibri en general.

En el pla cultural, aquest paradigma ha desembocat en l'actitud materialista, és a dir, en una obsessió pel benefici, pel creixement econòmic i la indiferència, o fins i tot hostilitat, cap al del costat. La globalització, l'explotació dels treballadors, la fam al 3r món, no són més que conseqüències d'aquesta visió. A nivell individual, aquest paradigma on la llibertat i l'elecció s'han substituït pel determinisme i la previsibilitat, ha fet que les persones confiessin poc en els seus potencials -despreciant la reflexió, l'autoestima o la innovació en les relacions socials- i adoptessin una actitud submisa, conformista, victimista, culpant a les circumstàncies d'allò que no s'han atrevit ells a fer.

Per a demostrar la implicació que hi ha entre aquest paradigma i l'estat actual del món, posem-nos a pensar com seria el món si féssim un canvi de paradigma. Si consideréssim que la naturalesa i l'univers fossin un tot orgànic, que actuessin com un organisme viu -amb i en el qual hem de conviure-, on la ment i la consciència tenen un paper important, que poden afectar el món material –o no és veritat que et cures més ràpid si estàs feliç?- i on potser tota la humanitat forméssim part d'una mateixa cosa, una consciència col·lectiva, una interconnexió total, com seria llavors el món? Com seria la nostra actitud cap a ell?


Al llarg de la història, els canvis de paradigma s'han fet quan el paradigma antic ha començat a fer fallida en diversos aspectes, és a dir, quan han aparegut «anomalies» que no han pogut ser explicades en aquell marc. Els fenòmens quàntics, la influència de la ment en els nostres cossos, la naturalesa de la consciència, o la relació entre ment i cos són alguns dels problemes que han anat apareixent últimament i als quals el paradigma mecanicista no ha sabut donar resposta. De fet, les disciplines científiques emergents, com la física quàntica, les neurociències o l'ecologia, porten a pensar que un paradigma com el que hem descrit abans seria molt més idoni per a poder explicar aquests fenòmens.

Fora de la ciència, la gent també s'ha adonat que després de tenir moltes possessions i èxit financer, no són més felices, no se senten "plenes i realitzades", sinó que «el buit persisteix». Tot això són indicis que apunten cap a la necessitat d'un canvi de paradigma, un canvi que potser quan el fem serà massa tard, ja que el problema de considerar que les coses estan vives, és que es poden morir.

“¿Qué hay en la balanza? Nuestra noción de realidad. ¿Quién es la balanza? Nosotros.”

BIBLIOGRAFIA:

• ARNTZ, W., CHASSE, B., VICENTE, M. ¿¡Y tú qué sabes?! Descubre las infinitas posibilidades para cambiar tu realidad cotidiana, (2006) Ed. Palmyra
  

La dualitat ona-partícula: una interpretació per a la vida?

La dualitat ona-partícula

Una interpretació per a la vida?

Un dels principis més famosos de la física quàntica és el de la complementarietat, també anomenat dualitat ona-partícula o ona-corpuscle. Segons una de les seves formulacions més recents, aquest principi diu que “no hi ha diferències fonamentals entre una partícula i una ona: les partícules es poden comportar com a ones i viceversa” (Stephen Hawking, 2001). El físic danès Niels Bohr va exposar en una conferència que aquest principi també podria ser útil a l'hora d'interpretar la vida des d'un punt de vista científic.


En primer lloc, però, cal tenir una senzilla idea de què vol dir aquest principi. Segons la física clàssica, una ona i una partícula són substàncies de naturalesa totalment diferent. Una partícula està confinada en un punt concret de l'espai, i té propietats característiques com la massa o el moment lineal, mentre que una ona s'extén a través d'una regió de l'espai, té una velocitat de propagació definida i no té massa.

No obstant això, des dels primers experiments de la física quàntica, en especial els duts a terme pel físic americà Arthur Compton, es va veure que partícules com els fotons o els electrons es comportaven obeint els models físics per a les ones en alguns fenòmens, com per exemple en l'efecte Compton o l'efecte fotoelèctric, mentre que en altres fenòmens obeïen els models físics per a partícules, com per exemple els xocs d'altes energies, cosa que provocava que poguessim parlar simultàniament de massa o de longitud d'ona d'un electró, relacionats pels càlculs de la hipòtesi del físic francès Louis-Victor de Broglie.

És a dir, que diferents tipus d'observacions conduïen a representacions científiques diferents, i fins i tot discrepants, però no podíem considerar només una part, sinó que necessàriament havíem de considerar els dos comportaments, encara que fossin contradictoris a priori.

Bohr, un dels fundadors de la física quàntica, era una persona enemiga de les matematitzacions; ell preferia navegar entre conceptes, teories filosòfiques, i raonaments conceptuals. Els seus mètodes quasi de visionari, però extraordinàriament encertats, van valer-li la fama de gurú de la física quàntica. Durant els anys trenta va fer una sèrie de conferències fora de l'àmbit purament físic, extrapolant principis de la mecànica quàntica, i en especial el de la complementarietat a terrenys com la biologia o l'antropologia.

En parlar de la vida, per exemple, va dir que era possible imaginar o bé un organisme com un conjunt de molècules complexament interconnectades que desenvolupaven les seves tasques mecàniques d'acord amb les lleis bàsiques de la física, o bé es podia imaginar un organisme com un tot en funcionament, amb atributs com la voluntat o els instints. Va explicar que aquests eren punts de vista complementaris, no només perquè oferien diferents perspectives, sinó també perquè eren impossibles de sostenir simultàniament -tal com succeïa amb la naturalesa corpuscular i ondulatoria dels electrons-.


Va declarar que si es volia estudiar la vida com un mecanisme complex, calia disseccionar un organisme molècula per molècula i observar com funciona, però, en fer-ho, es perdrien de vista les qualitats de la vida de l'organisme associades a un tot, com la consciència. Per altra banda, si es volia estudiar la vida com un tot, llavors no es podria concretar el paper de cada molècula en els processos.

Com tota extrapolació, no deixa de ser una especulació basada en una analogia, i per tant força mancada del rigor que sol caracteritzar el treball dels físics. No obstant això, i des de la meva perspectiva totalment aliena a la biologia, trobo que és una idea molt interessant, i que tot i que no ha estat gaire difosa, crec que pot resultar de gran utilitat en la conformació de les teories biològiques.


BIBLIOGRAFIA:

• LINDLEY, D. Incertidumbre. Einstein, Heisenberg, Bohr y la lucha por la esencia de la ciencia. (2008) Ed. Ariel, Barcelona.
  

Jaume Alonso

El Cercle de Viena

El Cercle de Viena

La concepció científica del món

Entre la Primera i la Segona Guerra Mundial, a Viena hi havia una frenètica activitat intel·lectual. Filòsofs, científics, estudiants i molta altra gent es trobaven cada dia als cafès de la ciutat i debatien durant hores sobre temes d'actualitat científica i filosòfica, així com de la complexa realitat política i econòmica del moment. A part dels cafès, la vida intel·lectual de Viena també es trobava organitzada en els diversos cercles (Kreis), el més famós dels quals va ser, sens dubte, el Cercle de Schlick (Schlick Kreis, en referència al seu líder, el filòsof Moritz Schlick), que amb el temps va passar a ser conegut com a Cercle de Viena (Wiener Kreis).

Aquest cercle no tenia una organització fixa, sinó que simplement estava format per homes -quasi tots científics- amb la mateixa actitud científica bàsica que es trobaven setmanalment, sempre intentant donar més importància a allò que els unia, més que no pas a la particularitat de cadascú. No només va ser un cercle ric en produccions col·lectives pròpies, sinó que també va procurar estar en contacte amb els corrents de pensament contemporànis, intentant formar eines de pensament per a la vida quotidiana tant d'intel·lectuals com de tot aquell que col·laborés d'alguna manera amb l'organització conscient de la vida.

Una de les seves obres més conegudes és l'article La concepció científica del món (Wissenschaftliche Weltauffassung), on es resumeixen les tesis més importants del cercle sobre ciència, no tant pel que fa a continguts, sinó respecte a la metodologia, l'actitud i la direcció de la investigació. El cercle tenia una marcada orientació empirista i positivista lògica, influenciada per personatges com B. Russell, o Wittgenstein i el seu “tot allò que pot ser dit, pot ser dit clarament”. L'objectiu era unificar els camps de la ciència, fer que cada investigació s'integrés en un marc total.

Creien que tot coneixement era accessible als humans, i mitjançant l'anàlisi lògica convertien tot problema filosòfic un problema empíric, subordinat a la ciència experimental, o el reduïen a un pseudoproblema, un error del llenguatge. Volien depurar la ciència de tot contingut metafísic, ja que consideraven que només eren especulacions sense significat, eren només actituds cap a la vida, i no pas «coneixement». Negaven també tot coneixement universalment vàlid provinent únicament del pensament, tot judici sintètic a priori, així com la intuïció com a font de coneixement. La concepció científica del món només coneixia enunciats experimentals sobre qualsevol tipus d'objectes i els enunciats analítics de la lògica i les matemàtiques.

A l'article, a més, també es descrivien quins eren els problemes de fonaments de cada disciplina científica, i cap a on s'havien de dirigir els esforços per a solucionar-los. Els problemes de l'aritmètica eren dels més importants, ja que van ser el motiu del desenvolupament d'una nova lògica, sobretot arran de les paradoxes de la teoria de conjunts -com la Paradoxa de Russell-. A partir dels treballs de Fredge, Schröder i Peano entre d'altres, Russell i Whitehead van poder desenvolupar un sistema coherent de lògica simbòlica que superava en eficàcia i en utilitat pràctica l'antiga lògica. Al respecte, el Cercle de Viena compartia la visió tautològica de les matemàtiques que proposaven Russell i Wittgenstein entre molts d'altres.

Pel que fa a la física calia, per una banda, una anàlisi epistemològica de conceptes bàsics com espai, temps, substància o causalitat, a fi d'eliminar-ne els excedents metafísics. La causalitat es va reduir a una relació de condició i de dependència funcional, i la probabilitat a la freqüència relativa estadística. Per una altra banda, els problemes estructurals es van resoldre a partir de sistemes hipotètics i axiomàtics, que tot i que a primera vista pot semblar que poc tenien a veure amb la realitat, els resultats de l'experiència s'introduïen o bé als axiomes, o bé a les definicions de correspondència -aquelles que associen un fet real a un concepte teòric-.

En geometría es va tenir cap a la axiomatització i a la logització, donant lloc a les geometres no-euclidianes, i al problema de quina geometria obeïa l'espai físic. A la biologia i a la psicologia se li van treure conceptes mal definits com la “vitalitat”, i es van reformar ja que no eren prou reductibles a la realitat experimental. Hi havia molta anàlisi per fer en psicologia, ja que molts conceptes eren purament metafísics, com l'ànima, l'estat d'ànim, etc., així que calia una enfocament més dirigit cap a les teories conductistes, per exemple. També altres disciplines com la història, o la economia van ser reformades, però en mesura molt menys menor.

En definitiva, va constituir un esforç tant important com poc conegut, i que va permetre netejar la ciència i preparar-la per tots els descobriments que havien de venir, i que vindran. Sovint aquestes restes metafísiques, o les reticències a actualitzar els nostres sistemes de coneixement, tenen l'origen en actituds molt conservadores que hi ha hagut i que hi ha al món de la ciència, molt més camuflades que no pas en altres àmbits, i contra les que cal lluitar, per tal de no caure en paradigmes eternitzats.

BIBLIOGRAFIA:

• NEURATH, O. La concepción científica del mundo - el Círculo de Viena