dilluns, 7 de juliol del 2008

Fins a quin punt és innocent la ciència?

Fins a quin punt és innocent la ciència?
La necessitat d'un canvi de perspectiva per salvar la Terra

Avui en dia, la ciència sol ser vista com un element neutral, un coneixement fiable, universal, que es troba per sobre del bé i del mal, i tot efecte perjudicial s'atribueix a un mal ús de la ciència. És una idea molt estesa, i no només entre la població «aliena» a la ciència, sinó també entre els propis científics, que sovint eviten prendre part en debats ètics, o s'impliquen poc en la vida pública i en la política, ja que això no «va amb ells». Però està la ciència realment al marge de la situació actual del món? O és una còmplice encoberta de la desforestació dels boscos, de l'explotació laboral de menors, del tràfic d'armes, de les mafies de prostitució o de la fam al tercer món?

Per a poder analitzar-ho cal, en primer lloc, tenir clar el concepte de paradigma. Els paradigmes són els sistemes de creences i supòsits, de coses que es consideren òbvies, i que conformen el substrat sobre el qual es construeix qualsevol forma de coneixement. Com és lògic, hi ha paradigmes científics, però també socials i individuals.

La ciència moderna, tal com la coneixem, s'ha basat en els últims segles en l'anomenat paradigma newtonià-mecanicista, que va sorgir al s.XVII amb la separació de la realitat entre el «món material» i el «món immaterial» per part de R. Descartes, qui deia que aquests eren substàncies diferents i independents, regides per lleis també diferents -induint a associar el món material amb el mecanicisme determinista, i el món espiritual amb la llibertat i l'elecció-; el desenvolupament de les lleis matemàtiques de la mecànica -per al món material- per part d'I. Newton, i la decisió de prescindir del món espiritual per part de les generacions posteriors a aquest, ja que deien que ja no el necessitaven per explicar la realitat.

Aquest paradigma del qual el món Occidental sempre s'ha enorgullit, però, ha tingut i té moltes conseqüències sobre la nostra manera de fer. En el pla econòmic, és evident que si considerem el món com una màquina, com un mecanisme mort, inert, com un rellotge molt precís però sense vida, i si a sobre apartem els sentiments, les passions, les intuïcions i la imaginació quan parlem de la naturalesa, acabarem considerant aquesta com un conjunt mort de recursos mesurables, quantificables, i això donarà lloc a molts dels problemes actuals, com l'explotació incontrolada de recursos i de persones -també anomenat capital humà-, i el despreci al medi ambient, a la sostenibilitat, i a l'equilibri en general.

En el pla cultural, aquest paradigma ha desembocat en l'actitud materialista, és a dir, en una obsessió pel benefici, pel creixement econòmic i la indiferència, o fins i tot hostilitat, cap al del costat. La globalització, l'explotació dels treballadors, la fam al 3r món, no són més que conseqüències d'aquesta visió. A nivell individual, aquest paradigma on la llibertat i l'elecció s'han substituït pel determinisme i la previsibilitat, ha fet que les persones confiessin poc en els seus potencials -despreciant la reflexió, l'autoestima o la innovació en les relacions socials- i adoptessin una actitud submisa, conformista, victimista, culpant a les circumstàncies d'allò que no s'han atrevit ells a fer.

Per a demostrar la implicació que hi ha entre aquest paradigma i l'estat actual del món, posem-nos a pensar com seria el món si féssim un canvi de paradigma. Si consideréssim que la naturalesa i l'univers fossin un tot orgànic, que actuessin com un organisme viu -amb i en el qual hem de conviure-, on la ment i la consciència tenen un paper important, que poden afectar el món material –o no és veritat que et cures més ràpid si estàs feliç?- i on potser tota la humanitat forméssim part d'una mateixa cosa, una consciència col·lectiva, una interconnexió total, com seria llavors el món? Com seria la nostra actitud cap a ell?


Al llarg de la història, els canvis de paradigma s'han fet quan el paradigma antic ha començat a fer fallida en diversos aspectes, és a dir, quan han aparegut «anomalies» que no han pogut ser explicades en aquell marc. Els fenòmens quàntics, la influència de la ment en els nostres cossos, la naturalesa de la consciència, o la relació entre ment i cos són alguns dels problemes que han anat apareixent últimament i als quals el paradigma mecanicista no ha sabut donar resposta. De fet, les disciplines científiques emergents, com la física quàntica, les neurociències o l'ecologia, porten a pensar que un paradigma com el que hem descrit abans seria molt més idoni per a poder explicar aquests fenòmens.

Fora de la ciència, la gent també s'ha adonat que després de tenir moltes possessions i èxit financer, no són més felices, no se senten "plenes i realitzades", sinó que «el buit persisteix». Tot això són indicis que apunten cap a la necessitat d'un canvi de paradigma, un canvi que potser quan el fem serà massa tard, ja que el problema de considerar que les coses estan vives, és que es poden morir.

“¿Qué hay en la balanza? Nuestra noción de realidad. ¿Quién es la balanza? Nosotros.”


BIBLIOGRAFIA:
  • ARNTZ, W., CHASSE, B., VICENTE, M. ¿¡Y tú qué sabes?! Descubre las infinitas posibilidades para cambiar tu realidad cotidiana, (2006) Ed. Palmyra

8 comentaris:

Anacrònic ha dit...

grr he publicat algo i no m'ha sortit...bé, la idea de una ciència no tant inocent per una altre banda, aquí he trobat un article força interesant, el problema es que sembla que la ciència s'ha supeditat a una necessitat de producció i llavors passa el que passa.
http://www.elpais.com/articulo/futuro/Cientificos/tramposos/elpepifut/20080702elpepifut_1/Tes/
Per cert, Feynman deia que la ciència era una clau que s'havia dpnat a la humanitat, i que aquesta obria les portes del cel, però també podia obrir les de l'infern.

I ara deixant de divagar i centrant-nos en el tema, el problema no és la visio mecanicista del mon en si, ja que existeixen científics que cruen en Deus i d'altres que son amants de l'irracional, que la malicia d'uns quants s'aprofiti dels punts forts d'un sistema epr sotmetre'l als seus interessos no vol dir que el sistema sigui culpable, mirem el sistema escolàtic, seriva per reafirmar la grandesa de Deu i el lloc privilegiat de la humanitat en l'univers!El problema no són els sistemes, sino la perversió d'aquests. No s'haurien d'extrapolar conclusions més enllà de que aquest model ens permet fer prediccions més fiables que el model anterior, que un model funcioni no vol dir que es correspongui amb la realitat, això és una conclusió il·lícita causada per la ignorància. (de fet, conèixer un sistema implica també coneixer les seves limitacions tan be com els seves aplicacions).

Geonat ha dit...

Necessitem un canvi de paradigma!!

Ara la qüestió és com s’ha de portar a terme aquest canvi, o més encara com ha de ser ben be aquest paradigma.

Un escrit interessant, original i molt profund que toca els principals problemes en què es troba actualment la humanitat, la ciència, i el delicat i complex món físic en què ens ha tocat viure.

Avera si trobo la inspiració, el temps i la dedicació per discutir algun d’aquests paradigmes.

Merci pel comentari referent al cartell. Certament els color afoguen massa, una cosa més per tenir en compte en els futurs dissenys.

Vinga, doncs que vagi bé. I ens anem llegint.

Geonat

Pau Hormigo ha dit...

Doncs aprofito l'avinentesa d'aquest post tan maco que has fet, pero donar-te la meva adreça i tant el Berlinès com el Londinenc m'envieu alguna postal com a mostra d'amor fraternal =)

Santa Rosa 14 B
08172 St Cugat
BCN - SP

Geonat ha dit...

Ey molt bé! Felicitats a tu també, no et podràs pas queixar amb els resultats obtinguts d'aquest 1r curs de carrera. XD

Vinga doncs, ara a disfrutar de l'estiu que ens ho hem ben guanyat.

Lord Unique ha dit...

Anacrònic, he llegit l'article i m'ha semblat molt interessant, però crec que no acaba de parlar del mateix problema de la ciència. No obstant això, sí que pot servir per entendre perquè costa tant afrontar un canvi de paradigma, i és perquè hi ha molts interessos econòmics i financers en què el paradigma no canvii. Pensa la incompatibilitat que suposaria el nou canvi, amb el gran capital americà, que paradoxalment és qui finança la recerca científica i, per tant, qui acaba tenint el poder, més que no pas els resultats estrictament de la recerca.

No he dit tampoc que el problema del model actual siugi que no descriu la realitat «tal com és», sinó que segueixo en el mateix criteri: la ciència amb el nou paradigma permetria fer prediccions, o donar models, més eficaços que no pas amb l'actual.

Com has dit, no s'han de fer supòsits il·lícits. La pregunta que platenjo és quin preu estem pagant pel fet de basar-nos en una ciència on separem la ment, la consciència, els processos psíquics, de tot el món material. Estic posant de manifest que és una suposició, només avaluo si es tracta d'una suposició raonable, i de quines conseqüències té assumir-la i no assumir-la. En aquest sentit, es tracta també d'una qüestió extracientífica.

Geonat, tinc en ment escriure un altre article per saber exactament com és aquesta ciència emergent. Que vagi bé l'estiu!

Anònim ha dit...

Wenu, deixar constància de que m'he llegit un dels teus artícles i dir que...seria un gran pas fer el maleït canvi de paradigma, conviure amb la natura, respectar-la si menys no, com quan et pares a jugar amb el Chip i la Nuka, part de tal maravellosa magnitud en perill...

l'individu del blog ha dit...

Primer de tot felicitar-te per la claredat i simplicitat amb la que planteges un dels problemes més complexos que tenim actualment.

Per a canviar el paradigma és necessari comprendre les causes que han provocat que sigui d'aquesta determinada manera. La naturalesa del que es dóna per suposat en la vida és fruit de la tradició i de l'acceptació social. Aquest és acceptat per defecte i sols racionalitzat li permet a la persona entendre'l, i sols racionalitzat per una persona altruista (prefereix mal propi que aliè) es el que li permetria promoure i cercar un canvi. I així doncs retornem a l'etern debat sobre la naturalesa egoista o social humana.

Si és racionalitzat, la trava que impedeix un canvi és la manca d'alternatives o el conformisme egoista. En el primer cas necessitem innovar en tota la nostra realitat, i promoure el trencament de les normes socials establertes. En el segon cas, hi ha interessos humans que sí que es poden assolir amb el paradigma mecanicista, que es basen en la cerca del màxim benestar immediat i actual, postures que poden ser o be innocents o be racionals, i a les que cal explicar i combatre respectivament.

Per últim vull afegir que sí és necessari el canvi de paradigma per a la igualtat i la sostenibilitat, però que cal comprendre que la seva relació amb la felicitat és dubtosa i molt relativa; si que es pot entendre segons l'utilitarisme com a "augment de felicitat absoluta", però la felicitat com a "plenitud ascendent" auguraria a occident a varies generacions d'infelicitat (que ben segur igualment arribarà), i això és un problema quan és occident el que compleix millor el paradigma mecanicista i ell mateix qui hi ha de renunciar.

En som capaços,ho podem assumir? Jo crec que si, i que cal lluitar contra els que no. I crec que aquesta és la única postura que ho pot permetre.

Salut.

Bermus ha dit...

He fet un mini assaig a partir de la teva entrada en el meu blog :)

alla esta la meva opinió al respecte xD


Despreocupados, irónicos, violentos -así nos quiere la sabiduría: es una mujer, ama siempre únicamente a un guerrero... (F. Nietzsche)