Fins a quin punt és innocent la ciència?

Fins a quin punt és innocent la ciència?

La necessitat d'un canvi de perspectiva per salvar la Terra

Avui en dia, la ciència sol ser vista com un element neutral, un coneixement fiable, universal, que es troba per sobre del bé i del mal, i tot efecte perjudicial s'atribueix a un mal ús de la ciència. És una idea molt estesa, i no només entre la població «aliena» a la ciència, sinó també entre els propis científics, que sovint eviten prendre part en debats ètics, o s'impliquen poc en la vida pública i en la política, ja que això no «va amb ells». Però està la ciència realment al marge de la situació actual del món? O és una còmplice encoberta de la desforestació dels boscos, de l'explotació laboral de menors, del tràfic d'armes, de les mafies de prostitució o de la fam al tercer món?

Per a poder analitzar-ho cal, en primer lloc, tenir clar el concepte de paradigma. Els paradigmes són els sistemes de creences i supòsits, de coses que es consideren òbvies, i que conformen el substrat sobre el qual es construeix qualsevol forma de coneixement. Com és lògic, hi ha paradigmes científics, però també socials i individuals.

La ciència moderna, tal com la coneixem, s'ha basat en els últims segles en l'anomenat paradigma newtonià-mecanicista, que va sorgir al s.XVII amb la separació de la realitat entre el «món material» i el «món immaterial» per part de R. Descartes, qui deia que aquests eren substàncies diferents i independents, regides per lleis també diferents -induint a associar el món material amb el mecanicisme determinista, i el món espiritual amb la llibertat i l'elecció-; el desenvolupament de les lleis matemàtiques de la mecànica -per al món material- per part d'I. Newton, i la decisió de prescindir del món espiritual per part de les generacions posteriors a aquest, ja que deien que ja no el necessitaven per explicar la realitat.

Aquest paradigma del qual el món Occidental sempre s'ha enorgullit, però, ha tingut i té moltes conseqüències sobre la nostra manera de fer. En el pla econòmic, és evident que si considerem el món com una màquina, com un mecanisme mort, inert, com un rellotge molt precís però sense vida, i si a sobre apartem els sentiments, les passions, les intuïcions i la imaginació quan parlem de la naturalesa, acabarem considerant aquesta com un conjunt mort de recursos mesurables, quantificables, i això donarà lloc a molts dels problemes actuals, com l'explotació incontrolada de recursos i de persones -també anomenat capital humà-, i el despreci al medi ambient, a la sostenibilitat, i a l'equilibri en general.

En el pla cultural, aquest paradigma ha desembocat en l'actitud materialista, és a dir, en una obsessió pel benefici, pel creixement econòmic i la indiferència, o fins i tot hostilitat, cap al del costat. La globalització, l'explotació dels treballadors, la fam al 3r món, no són més que conseqüències d'aquesta visió. A nivell individual, aquest paradigma on la llibertat i l'elecció s'han substituït pel determinisme i la previsibilitat, ha fet que les persones confiessin poc en els seus potencials -despreciant la reflexió, l'autoestima o la innovació en les relacions socials- i adoptessin una actitud submisa, conformista, victimista, culpant a les circumstàncies d'allò que no s'han atrevit ells a fer.

Per a demostrar la implicació que hi ha entre aquest paradigma i l'estat actual del món, posem-nos a pensar com seria el món si féssim un canvi de paradigma. Si consideréssim que la naturalesa i l'univers fossin un tot orgànic, que actuessin com un organisme viu -amb i en el qual hem de conviure-, on la ment i la consciència tenen un paper important, que poden afectar el món material –o no és veritat que et cures més ràpid si estàs feliç?- i on potser tota la humanitat forméssim part d'una mateixa cosa, una consciència col·lectiva, una interconnexió total, com seria llavors el món? Com seria la nostra actitud cap a ell?


Al llarg de la història, els canvis de paradigma s'han fet quan el paradigma antic ha començat a fer fallida en diversos aspectes, és a dir, quan han aparegut «anomalies» que no han pogut ser explicades en aquell marc. Els fenòmens quàntics, la influència de la ment en els nostres cossos, la naturalesa de la consciència, o la relació entre ment i cos són alguns dels problemes que han anat apareixent últimament i als quals el paradigma mecanicista no ha sabut donar resposta. De fet, les disciplines científiques emergents, com la física quàntica, les neurociències o l'ecologia, porten a pensar que un paradigma com el que hem descrit abans seria molt més idoni per a poder explicar aquests fenòmens.

Fora de la ciència, la gent també s'ha adonat que després de tenir moltes possessions i èxit financer, no són més felices, no se senten "plenes i realitzades", sinó que «el buit persisteix». Tot això són indicis que apunten cap a la necessitat d'un canvi de paradigma, un canvi que potser quan el fem serà massa tard, ja que el problema de considerar que les coses estan vives, és que es poden morir.

“¿Qué hay en la balanza? Nuestra noción de realidad. ¿Quién es la balanza? Nosotros.”

BIBLIOGRAFIA:

• ARNTZ, W., CHASSE, B., VICENTE, M. ¿¡Y tú qué sabes?! Descubre las infinitas posibilidades para cambiar tu realidad cotidiana, (2006) Ed. Palmyra