Si no es pot ballar, no és la meva revolució
Introducció al post-anarquisme
Introducció al post-anarquisme
DESPRÉS de la Segona Guerra Mundial, la filosofia política va patir a Europa un gir, els fruits del qual podrien portar a recuperar un esperit revolucionari que molts semblen haver perdut. L'aparició del moviment artístico-polític situacionista, així com més tard escoles de pensament com el post-estructuralisme i el post-modernisme, han conformat el context intel·lectual en què avui es troba el món.
UN món, la història recent del qual ha vingut marcada per dos punts importants: els moviments i revoltes del 1968 i la caiguda de les realitats soviètiques (1989-1991), ja que ha estat a partir d'aquests dos punts, que tant el poder com els seus antagonistes han patit una transformació radical. Per una banda, el capitalisme ha evolucionat cap a la globalització, cap al treball immaterial -no el de fàbrica sinó el d'ordinador- i per l'altra, en els moviments antagònics s'ha vist com han cobrat importància factors com l'art, la creativitat o la imaginació.
MÉS ENLLÀ DE LA FÀBRICA:
NINGÚ nega la importància que va tenir el moviment obrer al s. XIX i principis del XX, tanmateix, actualment el moviment ha perdut tota importància. Les faccions més moderades han estat absorbides pel sistema -partits com el PSOE, EU... i sindicats com CCOO i UGT-, i les més radicals i que s'han mantingut fidels a la seva ideologia, han perdut moltíssims membres, fins a arribar a un estat de clara decadència, com seria el cas de la CNT. Pel que fa als primers, han passat a formar part d'aquesta “Societat de l'Espectacle” en què vivim, on juguen el seu paper, que lògicament no té rellevància ni poder real, un titella més del poder econòmic. Els segons, en canvi, han passat en la seva majoria a un estat pessimista, nihilista passiu en paraules de Nietzsche, nostàlgics d'un passat gloriós i incapaços de reprendre una lluita que ja no té on sustentar-se.
PARADOXALMENT, les causes d'aquesta desfeta no són altres que el propi moviment obrer. Les seves conquestes laborals, com la jornada laboral de 8h o la seguretat social, han obligat a transformar el capitalisme radicalment, evolucionant des de la societat de la dominació a la societat de la vigilància i la globalització. També hi ha hagut un canvi en les formes de treball, ara el treball de fàbrica, el treball productiu, ha passat a ser una minoria, i els treballadors han evolucionat de l'explotació en una mateixa fàbrica als contractes escombraries i al treball precari. Les protestes ja no es fan dins la fàbrica, sinó que aquesta ha estat substituïda per altres espais més adequats, com els carrers. Dit d'una altra manera, l'obrerisme clàssic va crear un nou món, al que no s'ha sabut adaptar, signant així al seva pròpia sentència de mort.
NO obstant això, altres moviments antagònics han anat sorgint aquests anys, incorporant elements nous com l'art o la creativitat a les lluites socials. El cas més famós són les revoltes de 1968, amb lemes com “la imaginació al poder”. Tot i que el capitalisme va intentar absorbir aquest despertar de la creativitat i l'hedonisme en forma de pop-art, per a poder revendre-ho, aquest fet posa de manifest que el capitalisme no és un poder absolut, sinó que també ell està subordinat als desitjos i a les voluntats subjectives, als moviments i protestes que surten pels seus marges i que l'obliguen a canviar: hi ha motius, per tant, per no menysprear el potencial dels moviments antagònics.
LA POSSIBILITAT DE NOUS ANTAGONISMES:
PER sort, i gràcies a moviments intel·lectuals com el post-estructuralisme i el pensament post-modern, les anàlisis del poder i la dominació també han anat evolucionant, i són les que permetran donar forma i direcció a aquest antagonisme. Un exemple d'això és el concepte d'explotació, que ha estat renovat des de com l'entenia l'obrerisme clàssic -com a conseqüència de la seva herència capitalista-. Abans s'entenia que només hi havia explotació en sentit econòmic, el robatori de la plusvàlua, i temes com l'ecologia o l'alliberació de la dona estaven subordinats a l'emancipació econòmica. Ara, en canvi, és palès que el capitalisme captura la creativitat de la vida en totes les seves facetes, limitant per exemple la sexualitat i els rols masculí i femení a partir de la seva moral. Hi ha, doncs, una bioexplotació. Com va senyalar Foucault, la dominació i el poder no són totals, però estan a tot arreu, com després han posat de manifest moviments com l'ecologista, el feminista i post-feminista, el queer...
AIXÍ doncs, és evident que si es volen fer nous plantejaments polítics, caldrà tenir en compte la situació i el context actual del poder. Cal trencar amb l'absolutisme epistemològic dels “interessos objectius”, entendre que tot és subjectiu, que cadascú té desitjos diferents i, per tant, no hi pot haver un “bé comú” ni uns valors comuns. També cal trencar, per tant, amb la moral, ja que aquesta és estàtica, reaccionària, s'oposa als desitjos i les voluntats particulars. Cal adoptar una ètica pragmàtica, subordinar-la als nostres interessos. Cal trencar amb les idees utòpiques, no hem d'imaginar un futur millor i tornar-nos esclaus d'aquesta idea, sinó fer un present millor, aprofitar les línies de fuga -els moviments de protesta concrets- que surten pels marges i que procuren nous estils de vida, nous models de relació social. La revolució és creativitat, imaginació, és trencar amb el que hi ha, fer un nou present.
PERÒ és evident que aquest paper no el pot dur a terme cap moviment existent, ni tan sols l'anarquisme, ja que tot i que la seva tradició incorpora valors com la no voluntat de ser representat per cap polític, la d'oposició a l'Estat i al poder, o la d'organitzar-se horitzontalment, també parteix de plantejaments anacrònics com el d'explotació econòmica, lluita a les fàbriques, i la creença en què hi ha una naturalesa humana objectiva que es veu limitada pel poder, no entenent que només som subjectivitats, no existeix aquesta naturalesa, i a més, fa que els seus membres se subordinin a aquesta idea, i quedin representats per ella, caient en allò que ells mateixos pretenen no estem limitats pel poder, sinó que som els seus productes. A més, el fet de basar-se en una ideologia està criticar. Així doncs, per a poder seguir la variabilitat d'allò humà i les seves possibilitats, per poder abraçar la diferència, la subjectivitat, la creativitat, l'anarquisme s'ha d'alliberar de la llosa del s.XIX que encara porta amb ell. Cal anar més enllà de l'anarquisme, d'aquí és d'on surt la idea del post-anarquisme.
LLUNY de ser una ideologia, el post-anarquisme s'ha d'entendre com una bandera amb què expressar el desig de transcendir el món actual, d'anar més enllà, però sempre desplegant les oportunitats del present, és a dir, a través dels nous moviments socials que posen de manifest la dominació, com l'alterglobalització, el post-feminisme, la lluita per la vivenda, etc. El post-anarquisme ha de ser una voluntat d'experimentació política amb nosaltres mateixos, ha de fomentar la nostra creativitat a l'hora de reinventar les formes de vida, i mai s'ha de deixar atrapar per “veritats absolutes” ni per formes acabades, ha de ser un canvi continu, aprofitant les oportunitats del present i creant pensament crític i organització antagònica al sistema.
UN món, la història recent del qual ha vingut marcada per dos punts importants: els moviments i revoltes del 1968 i la caiguda de les realitats soviètiques (1989-1991), ja que ha estat a partir d'aquests dos punts, que tant el poder com els seus antagonistes han patit una transformació radical. Per una banda, el capitalisme ha evolucionat cap a la globalització, cap al treball immaterial -no el de fàbrica sinó el d'ordinador- i per l'altra, en els moviments antagònics s'ha vist com han cobrat importància factors com l'art, la creativitat o la imaginació.
MÉS ENLLÀ DE LA FÀBRICA:
NINGÚ nega la importància que va tenir el moviment obrer al s. XIX i principis del XX, tanmateix, actualment el moviment ha perdut tota importància. Les faccions més moderades han estat absorbides pel sistema -partits com el PSOE, EU... i sindicats com CCOO i UGT-, i les més radicals i que s'han mantingut fidels a la seva ideologia, han perdut moltíssims membres, fins a arribar a un estat de clara decadència, com seria el cas de la CNT. Pel que fa als primers, han passat a formar part d'aquesta “Societat de l'Espectacle” en què vivim, on juguen el seu paper, que lògicament no té rellevància ni poder real, un titella més del poder econòmic. Els segons, en canvi, han passat en la seva majoria a un estat pessimista, nihilista passiu en paraules de Nietzsche, nostàlgics d'un passat gloriós i incapaços de reprendre una lluita que ja no té on sustentar-se.
PARADOXALMENT, les causes d'aquesta desfeta no són altres que el propi moviment obrer. Les seves conquestes laborals, com la jornada laboral de 8h o la seguretat social, han obligat a transformar el capitalisme radicalment, evolucionant des de la societat de la dominació a la societat de la vigilància i la globalització. També hi ha hagut un canvi en les formes de treball, ara el treball de fàbrica, el treball productiu, ha passat a ser una minoria, i els treballadors han evolucionat de l'explotació en una mateixa fàbrica als contractes escombraries i al treball precari. Les protestes ja no es fan dins la fàbrica, sinó que aquesta ha estat substituïda per altres espais més adequats, com els carrers. Dit d'una altra manera, l'obrerisme clàssic va crear un nou món, al que no s'ha sabut adaptar, signant així al seva pròpia sentència de mort.
NO obstant això, altres moviments antagònics han anat sorgint aquests anys, incorporant elements nous com l'art o la creativitat a les lluites socials. El cas més famós són les revoltes de 1968, amb lemes com “la imaginació al poder”. Tot i que el capitalisme va intentar absorbir aquest despertar de la creativitat i l'hedonisme en forma de pop-art, per a poder revendre-ho, aquest fet posa de manifest que el capitalisme no és un poder absolut, sinó que també ell està subordinat als desitjos i a les voluntats subjectives, als moviments i protestes que surten pels seus marges i que l'obliguen a canviar: hi ha motius, per tant, per no menysprear el potencial dels moviments antagònics.
LA POSSIBILITAT DE NOUS ANTAGONISMES:
PER sort, i gràcies a moviments intel·lectuals com el post-estructuralisme i el pensament post-modern, les anàlisis del poder i la dominació també han anat evolucionant, i són les que permetran donar forma i direcció a aquest antagonisme. Un exemple d'això és el concepte d'explotació, que ha estat renovat des de com l'entenia l'obrerisme clàssic -com a conseqüència de la seva herència capitalista-. Abans s'entenia que només hi havia explotació en sentit econòmic, el robatori de la plusvàlua, i temes com l'ecologia o l'alliberació de la dona estaven subordinats a l'emancipació econòmica. Ara, en canvi, és palès que el capitalisme captura la creativitat de la vida en totes les seves facetes, limitant per exemple la sexualitat i els rols masculí i femení a partir de la seva moral. Hi ha, doncs, una bioexplotació. Com va senyalar Foucault, la dominació i el poder no són totals, però estan a tot arreu, com després han posat de manifest moviments com l'ecologista, el feminista i post-feminista, el queer...
AIXÍ doncs, és evident que si es volen fer nous plantejaments polítics, caldrà tenir en compte la situació i el context actual del poder. Cal trencar amb l'absolutisme epistemològic dels “interessos objectius”, entendre que tot és subjectiu, que cadascú té desitjos diferents i, per tant, no hi pot haver un “bé comú” ni uns valors comuns. També cal trencar, per tant, amb la moral, ja que aquesta és estàtica, reaccionària, s'oposa als desitjos i les voluntats particulars. Cal adoptar una ètica pragmàtica, subordinar-la als nostres interessos. Cal trencar amb les idees utòpiques, no hem d'imaginar un futur millor i tornar-nos esclaus d'aquesta idea, sinó fer un present millor, aprofitar les línies de fuga -els moviments de protesta concrets- que surten pels marges i que procuren nous estils de vida, nous models de relació social. La revolució és creativitat, imaginació, és trencar amb el que hi ha, fer un nou present.
PERÒ és evident que aquest paper no el pot dur a terme cap moviment existent, ni tan sols l'anarquisme, ja que tot i que la seva tradició incorpora valors com la no voluntat de ser representat per cap polític, la d'oposició a l'Estat i al poder, o la d'organitzar-se horitzontalment, també parteix de plantejaments anacrònics com el d'explotació econòmica, lluita a les fàbriques, i la creença en què hi ha una naturalesa humana objectiva que es veu limitada pel poder, no entenent que només som subjectivitats, no existeix aquesta naturalesa, i a més, fa que els seus membres se subordinin a aquesta idea, i quedin representats per ella, caient en allò que ells mateixos pretenen no estem limitats pel poder, sinó que som els seus productes. A més, el fet de basar-se en una ideologia està criticar. Així doncs, per a poder seguir la variabilitat d'allò humà i les seves possibilitats, per poder abraçar la diferència, la subjectivitat, la creativitat, l'anarquisme s'ha d'alliberar de la llosa del s.XIX que encara porta amb ell. Cal anar més enllà de l'anarquisme, d'aquí és d'on surt la idea del post-anarquisme.
LLUNY de ser una ideologia, el post-anarquisme s'ha d'entendre com una bandera amb què expressar el desig de transcendir el món actual, d'anar més enllà, però sempre desplegant les oportunitats del present, és a dir, a través dels nous moviments socials que posen de manifest la dominació, com l'alterglobalització, el post-feminisme, la lluita per la vivenda, etc. El post-anarquisme ha de ser una voluntat d'experimentació política amb nosaltres mateixos, ha de fomentar la nostra creativitat a l'hora de reinventar les formes de vida, i mai s'ha de deixar atrapar per “veritats absolutes” ni per formes acabades, ha de ser un canvi continu, aprofitant les oportunitats del present i creant pensament crític i organització antagònica al sistema.
BIBLIOGRAFIA:
- FERNÁNDEZ DE ROTA, A. Reflexiones post-anarquistas. Revolución, diferencia y deseo. (2007)
- FERNÁNDEZ DE ROTA, A. Carta abierta a la revista Resquicios. Hacer multitud, construir autonomía, crear mundos. (2007)
- QUEZADA, F i MOLINA, C. Collage. Elogio al anarquismo.
Entrades
