Si no es pot ballar, no és la meva revolució
Introducció al post-anarquisme
Introducció al post-anarquisme
DESPRÉS de la Segona Guerra Mundial, la filosofia política va patir a Europa un gir, els fruits del qual podrien portar a recuperar un esperit revolucionari que molts semblen haver perdut. L'aparició del moviment artístico-polític situacionista, així com més tard escoles de pensament com el post-estructuralisme i el post-modernisme, han conformat el context intel·lectual en què avui es troba el món.
UN món, la història recent del qual ha vingut marcada per dos punts importants: els moviments i revoltes del 1968 i la caiguda de les realitats soviètiques (1989-1991), ja que ha estat a partir d'aquests dos punts, que tant el poder com els seus antagonistes han patit una transformació radical. Per una banda, el capitalisme ha evolucionat cap a la globalització, cap al treball immaterial -no el de fàbrica sinó el d'ordinador- i per l'altra, en els moviments antagònics s'ha vist com han cobrat importància factors com l'art, la creativitat o la imaginació.
MÉS ENLLÀ DE LA FÀBRICA:
NINGÚ nega la importància que va tenir el moviment obrer al s. XIX i principis del XX, tanmateix, actualment el moviment ha perdut tota importància. Les faccions més moderades han estat absorbides pel sistema -partits com el PSOE, EU... i sindicats com CCOO i UGT-, i les més radicals i que s'han mantingut fidels a la seva ideologia, han perdut moltíssims membres, fins a arribar a un estat de clara decadència, com seria el cas de la CNT. Pel que fa als primers, han passat a formar part d'aquesta “Societat de l'Espectacle” en què vivim, on juguen el seu paper, que lògicament no té rellevància ni poder real, un titella més del poder econòmic. Els segons, en canvi, han passat en la seva majoria a un estat pessimista, nihilista passiu en paraules de Nietzsche, nostàlgics d'un passat gloriós i incapaços de reprendre una lluita que ja no té on sustentar-se.
PARADOXALMENT, les causes d'aquesta desfeta no són altres que el propi moviment obrer. Les seves conquestes laborals, com la jornada laboral de 8h o la seguretat social, han obligat a transformar el capitalisme radicalment, evolucionant des de la societat de la dominació a la societat de la vigilància i la globalització. També hi ha hagut un canvi en les formes de treball, ara el treball de fàbrica, el treball productiu, ha passat a ser una minoria, i els treballadors han evolucionat de l'explotació en una mateixa fàbrica als contractes escombraries i al treball precari. Les protestes ja no es fan dins la fàbrica, sinó que aquesta ha estat substituïda per altres espais més adequats, com els carrers. Dit d'una altra manera, l'obrerisme clàssic va crear un nou món, al que no s'ha sabut adaptar, signant així al seva pròpia sentència de mort.
NO obstant això, altres moviments antagònics han anat sorgint aquests anys, incorporant elements nous com l'art o la creativitat a les lluites socials. El cas més famós són les revoltes de 1968, amb lemes com “la imaginació al poder”. Tot i que el capitalisme va intentar absorbir aquest despertar de la creativitat i l'hedonisme en forma de pop-art, per a poder revendre-ho, aquest fet posa de manifest que el capitalisme no és un poder absolut, sinó que també ell està subordinat als desitjos i a les voluntats subjectives, als moviments i protestes que surten pels seus marges i que l'obliguen a canviar: hi ha motius, per tant, per no menysprear el potencial dels moviments antagònics.
LA POSSIBILITAT DE NOUS ANTAGONISMES:
PER sort, i gràcies a moviments intel·lectuals com el post-estructuralisme i el pensament post-modern, les anàlisis del poder i la dominació també han anat evolucionant, i són les que permetran donar forma i direcció a aquest antagonisme. Un exemple d'això és el concepte d'explotació, que ha estat renovat des de com l'entenia l'obrerisme clàssic -com a conseqüència de la seva herència capitalista-. Abans s'entenia que només hi havia explotació en sentit econòmic, el robatori de la plusvàlua, i temes com l'ecologia o l'alliberació de la dona estaven subordinats a l'emancipació econòmica. Ara, en canvi, és palès que el capitalisme captura la creativitat de la vida en totes les seves facetes, limitant per exemple la sexualitat i els rols masculí i femení a partir de la seva moral. Hi ha, doncs, una bioexplotació. Com va senyalar Foucault, la dominació i el poder no són totals, però estan a tot arreu, com després han posat de manifest moviments com l'ecologista, el feminista i post-feminista, el queer...
AIXÍ doncs, és evident que si es volen fer nous plantejaments polítics, caldrà tenir en compte la situació i el context actual del poder. Cal trencar amb l'absolutisme epistemològic dels “interessos objectius”, entendre que tot és subjectiu, que cadascú té desitjos diferents i, per tant, no hi pot haver un “bé comú” ni uns valors comuns. També cal trencar, per tant, amb la moral, ja que aquesta és estàtica, reaccionària, s'oposa als desitjos i les voluntats particulars. Cal adoptar una ètica pragmàtica, subordinar-la als nostres interessos. Cal trencar amb les idees utòpiques, no hem d'imaginar un futur millor i tornar-nos esclaus d'aquesta idea, sinó fer un present millor, aprofitar les línies de fuga -els moviments de protesta concrets- que surten pels marges i que procuren nous estils de vida, nous models de relació social. La revolució és creativitat, imaginació, és trencar amb el que hi ha, fer un nou present.
PERÒ és evident que aquest paper no el pot dur a terme cap moviment existent, ni tan sols l'anarquisme, ja que tot i que la seva tradició incorpora valors com la no voluntat de ser representat per cap polític, la d'oposició a l'Estat i al poder, o la d'organitzar-se horitzontalment, també parteix de plantejaments anacrònics com el d'explotació econòmica, lluita a les fàbriques, i la creença en què hi ha una naturalesa humana objectiva que es veu limitada pel poder, no entenent que només som subjectivitats, no existeix aquesta naturalesa, i a més, fa que els seus membres se subordinin a aquesta idea, i quedin representats per ella, caient en allò que ells mateixos pretenen no estem limitats pel poder, sinó que som els seus productes. A més, el fet de basar-se en una ideologia està criticar. Així doncs, per a poder seguir la variabilitat d'allò humà i les seves possibilitats, per poder abraçar la diferència, la subjectivitat, la creativitat, l'anarquisme s'ha d'alliberar de la llosa del s.XIX que encara porta amb ell. Cal anar més enllà de l'anarquisme, d'aquí és d'on surt la idea del post-anarquisme.
LLUNY de ser una ideologia, el post-anarquisme s'ha d'entendre com una bandera amb què expressar el desig de transcendir el món actual, d'anar més enllà, però sempre desplegant les oportunitats del present, és a dir, a través dels nous moviments socials que posen de manifest la dominació, com l'alterglobalització, el post-feminisme, la lluita per la vivenda, etc. El post-anarquisme ha de ser una voluntat d'experimentació política amb nosaltres mateixos, ha de fomentar la nostra creativitat a l'hora de reinventar les formes de vida, i mai s'ha de deixar atrapar per “veritats absolutes” ni per formes acabades, ha de ser un canvi continu, aprofitant les oportunitats del present i creant pensament crític i organització antagònica al sistema.
UN món, la història recent del qual ha vingut marcada per dos punts importants: els moviments i revoltes del 1968 i la caiguda de les realitats soviètiques (1989-1991), ja que ha estat a partir d'aquests dos punts, que tant el poder com els seus antagonistes han patit una transformació radical. Per una banda, el capitalisme ha evolucionat cap a la globalització, cap al treball immaterial -no el de fàbrica sinó el d'ordinador- i per l'altra, en els moviments antagònics s'ha vist com han cobrat importància factors com l'art, la creativitat o la imaginació.
MÉS ENLLÀ DE LA FÀBRICA:
NINGÚ nega la importància que va tenir el moviment obrer al s. XIX i principis del XX, tanmateix, actualment el moviment ha perdut tota importància. Les faccions més moderades han estat absorbides pel sistema -partits com el PSOE, EU... i sindicats com CCOO i UGT-, i les més radicals i que s'han mantingut fidels a la seva ideologia, han perdut moltíssims membres, fins a arribar a un estat de clara decadència, com seria el cas de la CNT. Pel que fa als primers, han passat a formar part d'aquesta “Societat de l'Espectacle” en què vivim, on juguen el seu paper, que lògicament no té rellevància ni poder real, un titella més del poder econòmic. Els segons, en canvi, han passat en la seva majoria a un estat pessimista, nihilista passiu en paraules de Nietzsche, nostàlgics d'un passat gloriós i incapaços de reprendre una lluita que ja no té on sustentar-se.
PARADOXALMENT, les causes d'aquesta desfeta no són altres que el propi moviment obrer. Les seves conquestes laborals, com la jornada laboral de 8h o la seguretat social, han obligat a transformar el capitalisme radicalment, evolucionant des de la societat de la dominació a la societat de la vigilància i la globalització. També hi ha hagut un canvi en les formes de treball, ara el treball de fàbrica, el treball productiu, ha passat a ser una minoria, i els treballadors han evolucionat de l'explotació en una mateixa fàbrica als contractes escombraries i al treball precari. Les protestes ja no es fan dins la fàbrica, sinó que aquesta ha estat substituïda per altres espais més adequats, com els carrers. Dit d'una altra manera, l'obrerisme clàssic va crear un nou món, al que no s'ha sabut adaptar, signant així al seva pròpia sentència de mort.
NO obstant això, altres moviments antagònics han anat sorgint aquests anys, incorporant elements nous com l'art o la creativitat a les lluites socials. El cas més famós són les revoltes de 1968, amb lemes com “la imaginació al poder”. Tot i que el capitalisme va intentar absorbir aquest despertar de la creativitat i l'hedonisme en forma de pop-art, per a poder revendre-ho, aquest fet posa de manifest que el capitalisme no és un poder absolut, sinó que també ell està subordinat als desitjos i a les voluntats subjectives, als moviments i protestes que surten pels seus marges i que l'obliguen a canviar: hi ha motius, per tant, per no menysprear el potencial dels moviments antagònics.
LA POSSIBILITAT DE NOUS ANTAGONISMES:
PER sort, i gràcies a moviments intel·lectuals com el post-estructuralisme i el pensament post-modern, les anàlisis del poder i la dominació també han anat evolucionant, i són les que permetran donar forma i direcció a aquest antagonisme. Un exemple d'això és el concepte d'explotació, que ha estat renovat des de com l'entenia l'obrerisme clàssic -com a conseqüència de la seva herència capitalista-. Abans s'entenia que només hi havia explotació en sentit econòmic, el robatori de la plusvàlua, i temes com l'ecologia o l'alliberació de la dona estaven subordinats a l'emancipació econòmica. Ara, en canvi, és palès que el capitalisme captura la creativitat de la vida en totes les seves facetes, limitant per exemple la sexualitat i els rols masculí i femení a partir de la seva moral. Hi ha, doncs, una bioexplotació. Com va senyalar Foucault, la dominació i el poder no són totals, però estan a tot arreu, com després han posat de manifest moviments com l'ecologista, el feminista i post-feminista, el queer...
AIXÍ doncs, és evident que si es volen fer nous plantejaments polítics, caldrà tenir en compte la situació i el context actual del poder. Cal trencar amb l'absolutisme epistemològic dels “interessos objectius”, entendre que tot és subjectiu, que cadascú té desitjos diferents i, per tant, no hi pot haver un “bé comú” ni uns valors comuns. També cal trencar, per tant, amb la moral, ja que aquesta és estàtica, reaccionària, s'oposa als desitjos i les voluntats particulars. Cal adoptar una ètica pragmàtica, subordinar-la als nostres interessos. Cal trencar amb les idees utòpiques, no hem d'imaginar un futur millor i tornar-nos esclaus d'aquesta idea, sinó fer un present millor, aprofitar les línies de fuga -els moviments de protesta concrets- que surten pels marges i que procuren nous estils de vida, nous models de relació social. La revolució és creativitat, imaginació, és trencar amb el que hi ha, fer un nou present.
PERÒ és evident que aquest paper no el pot dur a terme cap moviment existent, ni tan sols l'anarquisme, ja que tot i que la seva tradició incorpora valors com la no voluntat de ser representat per cap polític, la d'oposició a l'Estat i al poder, o la d'organitzar-se horitzontalment, també parteix de plantejaments anacrònics com el d'explotació econòmica, lluita a les fàbriques, i la creença en què hi ha una naturalesa humana objectiva que es veu limitada pel poder, no entenent que només som subjectivitats, no existeix aquesta naturalesa, i a més, fa que els seus membres se subordinin a aquesta idea, i quedin representats per ella, caient en allò que ells mateixos pretenen no estem limitats pel poder, sinó que som els seus productes. A més, el fet de basar-se en una ideologia està criticar. Així doncs, per a poder seguir la variabilitat d'allò humà i les seves possibilitats, per poder abraçar la diferència, la subjectivitat, la creativitat, l'anarquisme s'ha d'alliberar de la llosa del s.XIX que encara porta amb ell. Cal anar més enllà de l'anarquisme, d'aquí és d'on surt la idea del post-anarquisme.
LLUNY de ser una ideologia, el post-anarquisme s'ha d'entendre com una bandera amb què expressar el desig de transcendir el món actual, d'anar més enllà, però sempre desplegant les oportunitats del present, és a dir, a través dels nous moviments socials que posen de manifest la dominació, com l'alterglobalització, el post-feminisme, la lluita per la vivenda, etc. El post-anarquisme ha de ser una voluntat d'experimentació política amb nosaltres mateixos, ha de fomentar la nostra creativitat a l'hora de reinventar les formes de vida, i mai s'ha de deixar atrapar per “veritats absolutes” ni per formes acabades, ha de ser un canvi continu, aprofitant les oportunitats del present i creant pensament crític i organització antagònica al sistema.
BIBLIOGRAFIA:
- FERNÁNDEZ DE ROTA, A. Reflexiones post-anarquistas. Revolución, diferencia y deseo. (2007)
- FERNÁNDEZ DE ROTA, A. Carta abierta a la revista Resquicios. Hacer multitud, construir autonomía, crear mundos. (2007)
- QUEZADA, F i MOLINA, C. Collage. Elogio al anarquismo.
Entrades
7 comentaris:
Ei molt bon text si senyor :)
Com a solució no sembla pas dolenta però per arribar a trobar aquest antagonisme sembla que fa falta acariciar certes actituts intelectuals i el mon d'avui dia gairebé exclou tot el que no tingui un rerefons estupid i de submissió. Crec que la societat està masas atontada per fer el que sigui de manera ben feta.
A més el problema el trobem també quan qualsevol intent de lluita s'acaba enfocant cap a algun dels avatars del sistema i no cap a aquell mateix perquè, on està el sistma? Arriba a ser gairebé una cosa abstracta i llavors ja no saps cap a on dirigir la teva força i les teves ansies de canvi...
Personalment crec que tot plegat no canviarà fins que tots comencem a morir de calor/inundacions/sequeres i tot el que porten al darrere.
Serà dolorós.
Si abans van ser els burgesos jo crec que ara no seran els intelectuals sino l'estat del mon que ens enviarà a prendre pel cul.
De la mateixa manera que els treballadors sobreexplotats van explotar amb el moviment obrer ara per ara qui està sent explotada escandalosament és la natura i és la única que no està obligada a jugar cpa paper en un mon global.
Gràcies per comentar. Aviam si el blog es recupera de les vacances estivals que ha fet :-)
Sobre el que comentes, és una qüestió difícil de tractar. Hi ha dos variables a tenir en compte: (1) si és necessari "acariciar" certes actituds intel·lectuals i (2) si la «multitud» és capaç de fer-ho. Sobre la primera, crec que com proposaven Deleuze i Foucault, les teories s'han d'entendre com a una caixa d'eines, és a dir, com a una cosa que pot ser de gran ajuda, tot i que no sé si estrictament indispensable. Sobre la segona, crec que si la «multitud» és «multitud», és precisament perquè es dóna molta diversitat en ella, per tant, hi haurà de tot. No obstant això, crec que la manera de fer que la gent s'interessi per aquestes eines, és fent que la gent prengui consciència d'algun aspecte de dominació. I això no és un fet molt aïllat, ha passat i passa amb les dones, els gays i lesbianes, els ecologistes...
Sobre el problema de cap a on enfocar, precisament el que crec és que ens hem d'adonar que el poder quasi mai té un agent concret, sinó que està per tot arreu, de manera que més que intentar destruir-lo -una cosa fins i tot impossible-, el que cal fer és tornar-lo creatiu, que inciti a reinventar les maneres de viure, provocar-lo a que faci pensar a la gent, posar-lo de manifest. Per posar-te un exemple, sobre la dominació i censura de l'homosexualitat, s'hauria de plantejar qui ha estat més repressor, si l'Estat/Capitalisme, o la pròpia gent.
Salut,
Lord Unique
Has pensat en la possibilitat que el poder sigui simplement una entitat virtual (entenent com a virtual que no té realitat física, com passa amb el software o amb el pensament) que emergeix com a resultat del mode humà de comportar-se? I és realment el poder el que canvia, o són les estructures que el suporten? No és la gent la que s'adapta a les noves tendències i el nou món? La que finalment accepta la proposta dels moviments dels que parles i canvia el seu comportament? Potser el poder és immutable i, donat que és inherent a la condició humana, simplement es mostra d'una forma diferent cada vegada.
Fraile, llegint el que has posat m'acabo d'imaginar l'estat Deu nostre senyor amb els cures com a funcionaris XD
Ei fraile, de fet has mencionat un dels punts clau del marc teòric del post-anarquisme, i a partir del qual es conforma la principal diferència entre l'anarquisme clàssic i el post-estructuralista: la naturalesa del poder. La visió de l'anarquisme clàssic sobre el tema era essencialista, és a dir, que es considerava que el subjecte i el poder eren entitats diferenciades, i que la segona simplement reprimia la naturalesa de la primera. A partir de les anàlisis sobre el poder i els seus discursos, de M. Foucault principalment, s'arriba a una nova visió sobre el tema, en què el poder es manifesta en els seus discursos -no en les institucions com l'Estat o l'Església-, i que aquests conformen les subjectivitats, és a dir, que som efectes del poder.
Tot i això, com t'he dit el postanarquisme no és essencialista, per tant, no té sentit afirmar que res pugui ser «inherent a la condició humana».
Tampoc no és la gent que s'adapta al nou món, sinó el capitalisme. Tal com van demostrar les revoltes de 1968-1969, va ser el sistema el que es va haver d'adaptar a les explosions de noves subjectivitats, com l'artística i creativa (part de la qual va ser reabsorbida com a pop-art).
Sobre les últimes coses de les que parles, no tenen molt sentit. Si el poder és immutable, no pot «mostrar-se d'una forma cada vegada diferent».
No aprofunditzo molt am el tema, perquè tinc en ment escriure un article sobre la visió post-estructuralista del poder.
El poder?
És una energía, no?
impalpable però amb repercussions sobre el món, com l'electromagnetisme (que diuen que també és una partícula) però en tot cas no és això o allò, és la inèrcia de voler sotmetre el prògim, que habita dins cadascún de nosaltres i que es manifesta en diferents moments i situacions.
És un mecanisme jo diria... de reproducció sexual que s'ha vist obligat a evolucionar amb la nostra cultura. El poder es retroalimenta, convertint-se en únic motiu de la seua existència, en un argument circular, però l'únic que et podria donar si es tractés d'una entitat real. o vull dir inteligent? Com a mínim viva, segur que si, com es veu en els canvis de forma que ha adoptat al llarg de l'història.
Tu pots individualment oposar-te al poder, o negar-te a aportar la teva fracció de jerarquía al món, però el sistema (el conjunt de relacions de tots els humans) forma una EEE (estratègia evolutivament estable) el que significa que les petites i atzaroses possibilitats individuals són reabsorbides pel conjunt de forma automàtica.És curiós, al Corte Inglés desconten un 10% dels beneficis que ja calculen serà furtat pels consumidors caradures. ¿perquè un 10 i no un 30? perquè quant estem en ramat es pot fer estudis de comportament en general.
Amb això, el canvi de la societat no és més que un canvi en les diverses aglomeracions de poder, actualment en procés violent de unificació per conquesta, del qual, a no ser que "algú" s'hi oposi, en sortirà vencedor GM, Cocacola o McDonals.
Perquè les corporacions són això, grans masses de poder econòmic deslliurades de remordiments per poder créixer desmesuradament, al preu que faci falta, i no són més que una altra etapa de la història de les guerres de la humanitat (les guerres del poder) per existir; seguint l'esquema marxista, l'etapa feudal conforma un règim de pau social que dóna lloc (o que obliga) al poder a adoptar noves formes, en aquest cas empreses. El poder s'ha traslladat a un nivell superior però tot i això requereix de la pau social per a mantenir-se, de manera que era per aquesta via que els moviments contestataris clàsics volíen derrotar-lo, cosa que jo crec errònia per 2 motius:
1- Les masses obreres desvalgudes i somiatruites sempre disposen de menys capacitat de coacció que l'Estat
2- En una etapa tardana del capitalisme (la nostra) el poder accepta les crítiques socials, de manera que en crea normatives. Normatives laborals, drets humans, síndics de greuges i altres mecanismes destinats a mostrar com a ilícita qualsevol reivindicació que no es faci per aquesta vía. El més fotut de tot, en la meua opinió, és el fet de que el poder s'alimenti de la violència exercida contra ell per a obtenir més permisos d'ús de la força.
I és que, vençuda (no diré per qui) ja la batalla pel poder violent (formant les fronteres actuals) i la batalla per l'economía (formant l'eix Nord-Sud)entrem en la tercera etapa de la guerra permanent del i pel poder.
Com molt bé deia Émmanuel Goldstein, pots controlar la vida d'una persona, la seva força de treball, i fins i tot allò que diu, però l'últim poder radica en dominar el pensament mateix de les persones, requisit indispensable per a mantenir el poder en el poder en aquesta nova societat "liberal". És el somni del Gran Germà, inculcar tant fortament uns valors en la consciència de la gent que no sigui necessària la infraestructura que protegeix el poder, ja que els individus autònoms es sotmetràn "per motius ètics" i per pròpia voluntat.
Sempre seguirà sent una part necessària de la lluita, la força i la butxaca, però ara en tenim una de més important, l'educació, les mentides ben dites amb la retòrica adecuada, la publicitat subliminal que inunda els nostres canals i que es refracta dels uns als altres.
La visió podría ser pessimista, cada cop hi ha més control, això és cert, però per altra banda més confía el poder en que ja no hi ha dissidència, venent xapes anarquistes als supermercats només destrueix el passat. El present és inabastable. el futur depèn de si tu, si jo, demà serem funcionaris de la jerarquía o guerrillers.
I avui per ser-ho ja no cal passamuntanyes, cocktails molotov ni convocatòries de vaga, no cal jugar-se la vida, només calen dos eines, la primera és el cervell, i la segona tu l'esculls; pot ser un spray, pot ser un megàfon, pot ser una disfressa i una obra de teatre o potser simplement un munt de 0 i 1 emmagatzemats en un host que no saps ni on és, però accesible per a tothom...
PD: M'ha agradat molt el teu blog.
M'ha agradat com escrius i m'ha agradat que posis bibliografía del que saps. Així que faré el mateix; si t'interessa això que en dius post-anarquisme et recomano:
"Cómo acabar con el mal: Manual de guerrilla de la comunicación; grupo autónomo A.F.R.I.K.A."
I si vols saber més de les EEE, un fenòmen biològic que regeix, en la meua opinió, tota la societat et recomano: "El gen egoísta; Richard Dawkins"
Ei as_qwerty_writer, me n'alegro que t'hagi agradat el meu blog. Per cert, qui ets? xD
Bé, en referència al que dius, m'agradaria senyalar alguns punts en què no estic d'acord amb tu.
En primer lloc parles del poder com una inèrcia de voler sotmetre al prògim, que habita dins cadascú de nosaltres. Un dels trets que -a nivell de pensament- marquen el pas del pensament modern al postmodern és precisament l'abandonament de l'essencialisme, i el reconeixement de la contingència i la diferència. Dit en altres paraules, que parlar d'alguna cosa comuna a tots nosaltres, d'una «essència humana» ja no té sentit, a partir de les anàlisis del poder que van dur a terme gent com Foucault.
També parles del poder com una cosa contra la qual ja no es pot fer res, que tot antagonisme queda «reabsorbit» pel sistema, que l'única cosa que pot canviar la societat són els canvis en les diverses aglomeracions de poder. Crec que això en primer lloc és una actitud molt derrotista i molt poc antagonista -això si que és el que fa ser reabsorbit-, i en segon lloc, fets com les revolucions de 1968 posen de manifest com la Multitud també té força de dominació sobre el capitalisme, com ho manifesten la sèrie de modificacions que es van produir en el capitalisme com a conseqüència d'aquests fets, i no pas a l'inrevés. Va ser l'antagonisme qui va fer canviar el capitalisme cap a un caràcter més cognitiu, immaterial, qui va fer que aparegués el pop art... i no a l'inrevés, com se sol pensar.
També t'he de dir que part dels problemes que veus al poder i als moviments contestataris clàssics provenen d'un problema lingüístic. Tradicionalment s'ha utilitzat el llenguatge jurídic per analitzar el poder -sobre això profunditzaré en un altre article- però si ho mirem des d'una perspectiva post-estructuralista, que el que intentava no era tant veure quina forma tenia el poder, sinó com actuava, t'asseguro que s'arriben a conclusions ben diferents, com algunes que aventuro en el meu article, de que el subjecte és també un producte del poder.
PD: Ja sé que no he dit massa cosa concreta, però insisteixo en que en un article posterior ho explicaré millor.
Publica un comentari a l'entrada