Tempus fugit?

Tempus fugit?
El somni de poder controlar el temps

L'ALTRE dia vaig tenir ocasió de veure on-line una edició del programa Redes de TVE en què es presentaven alguns resultats de les investigacions de David Eagleman, director del Laboratory for Perception and Action de la University of Texas Medical School (Houston). El programa era presentat per l'economista i divulgador científic Eduard Punset, i tractava sobre què és el temps des del punt de vista neurocientífic, és a dir, com percebem el temps.


QUALSEVOL persona amb unes mínimes nocions de física sabrà que la llum i el so viatgen a velocitats molt diferents. Tanmateix, si ara fem sonar els dits, veurem el moviment dels dits i el soroll que fan simultàniament. Contràriament al que es pugui pensar, no és que no tinguem prou resolució temporal com per diferenciar els dos fets -la tenim- sinó que el nostre cervell reb els dos senyals desfassats però els interpreta junts, és a dir, espera a què arribi el so abans d'ensenyar-nos la imatge. Això ho pot fer amb desfassaments de fins a 80 ms; per exemple, si tanquem la porta del cotxe, la veurem mentre escoltem el so que fa, però si ens allunyem uns 30 m, podrem comprobar com primer es tanca la porta i després la sentim, ja que la diferència ja superarà aquesta barrera.

UNA altra qüestió important que es tracta és com de plàstica és la percepció del temps, és a dir, fins a quin punt el nostre cervell és capaç de deformar l'escala temporal respecte a la real -o a la que es considerava real, més aviat-. Molta gent explica després d'haver tingut una experiència amb molta adrenalina, com un accident de cotxe per exemple, la recorden a càmera lenta. Segons Eagleman, això és degut a què en aquell interval, la memòria -que sembla que funciona com una pel·lícula, és a dir, com una successió d'imatges fixes- ha près moltes imatges, i llavors la densitat del record és tant alta que el cervell interpreta que l'experiència va durar més del que a priori es pogués considerar.

SEGONS sembla, quan reproduïm continuadament una mateixa experiència, el cervell d'alguna manera s'hi acostuma -es reforcen els vincles neuronals en aquella zona- i cada cop li cal menys energia per interpretar-la, cosa que fa que a la llarga tinguem la sensació que dura menys temps, i viceversa. És per això que si tornem a casa sempre pel mateix camí, al final se'ns "passa volant", mentre que si escollim un camí nou, després tenim la sensació que el temps no ha passat tant ràpid. És a dir, que el primer principi de la termodinàmica -el de mínima energia- sembla que s'imposa sobre l'Absolut, sobre el constant i indeformable pas del temps clàssic.

UNA conclusió molt interessant que podríem treure d'aquestes investigacions és que el secret de la longevitat rau en tenir una vida amb noves experiències, noves emocions, en probar coses noves cada dia, mentre que si tenim una vida rutinària, se'ns passarà de seguida i tindrem la sensació de què no haurem viscut gaire temps.

AQUESTA concepció del temps, des del punt de vista nietzscheà, és molt interessant ja que d'alguna manera empeny un mateix a portar una vida més dinàmica, un dia a dia on es descobreixin coses; és una manera de pensar que promociona la vida, i en conseqüència, pot ser molt útil. A més, també convergeix amb les idees vitalistes de convertir-nos nosaltres mateixos en els nostres Déus, en ser capaços no només de decidir què fem amb el nostre temps, sinó de deformar-lo i crear-lo. El temps, doncs, ja no és un Absolut, i el seu pas també és responsabilitat nostra.

REFERÈNCIES:

• Time and the Brain (or, What’s happening in the Eagleman Lab), EAGLEMAN, D. http://neuro.bcm.edu/eagleman/time.html
• Documental Redes:

El día que Nietzsche lloró

A l'Andrea, t'estimo

El día que Nietzsche lloró

Una novel·la sobre la desesperació

«Doctor Breuer. Quisiera verlo por un asunto muy urgente. El futuro de la filosofía alemana está en juego. Lo espero mañana a las nueve de la mañana en el café Sorrento. Lou Salomé.»

Aquestes paraules són les que apareixen a la primera pàgina de la novel·la El día que Nietzsche lloró (1992, Ed. Destino) escrita per Irvin D. Yalom, doctor en medicina, psicòleg i psiquiatre americà d'origen rus. La novel·la narra el naixement de la psicoanàlisi a partir d'una sèrie de trobades entre Josef Breuer, un reconegut i prestigiós metge vienès, i Friedrich Nietzsche; una sèrie de trobades, per cert, que no es van produir, ja que Breuer i Nietzsche mai es van conèixer.

Lou Salomé, íntima amiga de Nietzsche i causa també del seu torment emocional, se cita amb Breuer per demanar-li ajuda per al seu amic. No obstant això, no li demana pas una curació física, sinó que pretén que d'alguna manera faci de metge de la desesperació i eviti que el filòsof alemany se suicidi. La visita ve motivada per unes cartes que Nietzsche ha enviat a Lou, en què es posa de manifest aquest malestar psicològic i la mala relació entre ells dos. Lou imposa una condició: el pensador no pot saber que ella està darrere d'això, ja que això suposaria el final immediat del tractament.

L'autor presenta Nietzsche com una persona malaltíssa, dèbil tant físicament com anímica, amb pocs recursos econòmics i objecte de fortes migranyes, que l'obliguen a passar la major part del dia estirat al llit. El Dr. Breuer, en canvi, es presenta com un professional expert, admirat, i amb una bona posició social vist des de fora, tot i que per dins viu entre un matrimoni infeliç amb una dona a la qual mai veu, una feina que intenta allargar tot el que pot i que monopolitza la seva atenció, i el torment causat pels records d'una jove expacient seva, a qui no es pot treure pel cap.

Després de comentar-ho amb un jove estudiant de medicina amic seu, Sigmund Freud, el doctor proposa al filosof alemany un tracte: el primer s'ocuparà de l'estat físic del segon i li farà reconeixements diaris, i a canvi l'altre li farà del que avui en dia diríem psicoterapeuta, intentant d'aquesta manera que per analogia amb els problemes del doctor, el filòsof es vagi fent teràpia a si mateix.

El llibre està ben escrit, amb un estil que combina la precisió, la profunditat i el realisme del contingut, amb una lleugeresa i facilitat de lectura pel que fa a la forma, i que permet a tots aquells amants de la història de la filosofia fer-se una idea de com podria haver estat conversar amb el filòsof. A més, també permet penetrar en la profunditat del caràcter d'aquests dos personatges, a priori molt diferents tot i que a la pràctica amb problemes força similars, cosa que també interessarà i agradarà a tots aquells a qui de manera més o menys formal els agradi la psicologia.

Per als més cinèfils també cal dir que se n'ha fet una versió per a la gran pantalla, estrenada el 2007 de la mà de Pinchas Perry, i la qual encara no he tingut ocasió de veure.

Contingència...

El progreso poético, artístico, filosófico, científico o político, deriva de la coincidencia accidental de una obsesión privada con una necesidad pública.

(Richard Rorty - Contingencia)