Tempus fugit?

Tempus fugit?
El somni de poder controlar el temps

L'ALTRE dia vaig tenir ocasió de veure on-line una edició del programa Redes de TVE en què es presentaven alguns resultats de les investigacions de David Eagleman, director del Laboratory for Perception and Action de la University of Texas Medical School (Houston). El programa era presentat per l'economista i divulgador científic Eduard Punset, i tractava sobre què és el temps des del punt de vista neurocientífic, és a dir, com percebem el temps.


QUALSEVOL persona amb unes mínimes nocions de física sabrà que la llum i el so viatgen a velocitats molt diferents. Tanmateix, si ara fem sonar els dits, veurem el moviment dels dits i el soroll que fan simultàniament. Contràriament al que es pugui pensar, no és que no tinguem prou resolució temporal com per diferenciar els dos fets -la tenim- sinó que el nostre cervell reb els dos senyals desfassats però els interpreta junts, és a dir, espera a què arribi el so abans d'ensenyar-nos la imatge. Això ho pot fer amb desfassaments de fins a 80 ms; per exemple, si tanquem la porta del cotxe, la veurem mentre escoltem el so que fa, però si ens allunyem uns 30 m, podrem comprobar com primer es tanca la porta i després la sentim, ja que la diferència ja superarà aquesta barrera.

UNA altra qüestió important que es tracta és com de plàstica és la percepció del temps, és a dir, fins a quin punt el nostre cervell és capaç de deformar l'escala temporal respecte a la real -o a la que es considerava real, més aviat-. Molta gent explica després d'haver tingut una experiència amb molta adrenalina, com un accident de cotxe per exemple, la recorden a càmera lenta. Segons Eagleman, això és degut a què en aquell interval, la memòria -que sembla que funciona com una pel·lícula, és a dir, com una successió d'imatges fixes- ha près moltes imatges, i llavors la densitat del record és tant alta que el cervell interpreta que l'experiència va durar més del que a priori es pogués considerar.

SEGONS sembla, quan reproduïm continuadament una mateixa experiència, el cervell d'alguna manera s'hi acostuma -es reforcen els vincles neuronals en aquella zona- i cada cop li cal menys energia per interpretar-la, cosa que fa que a la llarga tinguem la sensació que dura menys temps, i viceversa. És per això que si tornem a casa sempre pel mateix camí, al final se'ns "passa volant", mentre que si escollim un camí nou, després tenim la sensació que el temps no ha passat tant ràpid. És a dir, que el primer principi de la termodinàmica -el de mínima energia- sembla que s'imposa sobre l'Absolut, sobre el constant i indeformable pas del temps clàssic.

UNA conclusió molt interessant que podríem treure d'aquestes investigacions és que el secret de la longevitat rau en tenir una vida amb noves experiències, noves emocions, en probar coses noves cada dia, mentre que si tenim una vida rutinària, se'ns passarà de seguida i tindrem la sensació de què no haurem viscut gaire temps.

AQUESTA concepció del temps, des del punt de vista nietzscheà, és molt interessant ja que d'alguna manera empeny un mateix a portar una vida més dinàmica, un dia a dia on es descobreixin coses; és una manera de pensar que promociona la vida, i en conseqüència, pot ser molt útil. A més, també convergeix amb les idees vitalistes de convertir-nos nosaltres mateixos en els nostres Déus, en ser capaços no només de decidir què fem amb el nostre temps, sinó de deformar-lo i crear-lo. El temps, doncs, ja no és un Absolut, i el seu pas també és responsabilitat nostra.

REFERÈNCIES:

• Time and the Brain (or, What’s happening in the Eagleman Lab), EAGLEMAN, D. http://neuro.bcm.edu/eagleman/time.html
• Documental Redes: