El día que Nietzsche lloró

A l'Andrea, t'estimo

El día que Nietzsche lloró

Una novel·la sobre la desesperació

«Doctor Breuer. Quisiera verlo por un asunto muy urgente. El futuro de la filosofía alemana está en juego. Lo espero mañana a las nueve de la mañana en el café Sorrento. Lou Salomé.»

Aquestes paraules són les que apareixen a la primera pàgina de la novel·la El día que Nietzsche lloró (1992, Ed. Destino) escrita per Irvin D. Yalom, doctor en medicina, psicòleg i psiquiatre americà d'origen rus. La novel·la narra el naixement de la psicoanàlisi a partir d'una sèrie de trobades entre Josef Breuer, un reconegut i prestigiós metge vienès, i Friedrich Nietzsche; una sèrie de trobades, per cert, que no es van produir, ja que Breuer i Nietzsche mai es van conèixer.

Lou Salomé, íntima amiga de Nietzsche i causa també del seu torment emocional, se cita amb Breuer per demanar-li ajuda per al seu amic. No obstant això, no li demana pas una curació física, sinó que pretén que d'alguna manera faci de metge de la desesperació i eviti que el filòsof alemany se suicidi. La visita ve motivada per unes cartes que Nietzsche ha enviat a Lou, en què es posa de manifest aquest malestar psicològic i la mala relació entre ells dos. Lou imposa una condició: el pensador no pot saber que ella està darrere d'això, ja que això suposaria el final immediat del tractament.

L'autor presenta Nietzsche com una persona malaltíssa, dèbil tant físicament com anímica, amb pocs recursos econòmics i objecte de fortes migranyes, que l'obliguen a passar la major part del dia estirat al llit. El Dr. Breuer, en canvi, es presenta com un professional expert, admirat, i amb una bona posició social vist des de fora, tot i que per dins viu entre un matrimoni infeliç amb una dona a la qual mai veu, una feina que intenta allargar tot el que pot i que monopolitza la seva atenció, i el torment causat pels records d'una jove expacient seva, a qui no es pot treure pel cap.

Després de comentar-ho amb un jove estudiant de medicina amic seu, Sigmund Freud, el doctor proposa al filosof alemany un tracte: el primer s'ocuparà de l'estat físic del segon i li farà reconeixements diaris, i a canvi l'altre li farà del que avui en dia diríem psicoterapeuta, intentant d'aquesta manera que per analogia amb els problemes del doctor, el filòsof es vagi fent teràpia a si mateix.

El llibre està ben escrit, amb un estil que combina la precisió, la profunditat i el realisme del contingut, amb una lleugeresa i facilitat de lectura pel que fa a la forma, i que permet a tots aquells amants de la història de la filosofia fer-se una idea de com podria haver estat conversar amb el filòsof. A més, també permet penetrar en la profunditat del caràcter d'aquests dos personatges, a priori molt diferents tot i que a la pràctica amb problemes força similars, cosa que també interessarà i agradarà a tots aquells a qui de manera més o menys formal els agradi la psicologia.

Per als més cinèfils també cal dir que se n'ha fet una versió per a la gran pantalla, estrenada el 2007 de la mà de Pinchas Perry, i la qual encara no he tingut ocasió de veure.