La parella dominant
Les paraules també manen
UNA de les grans aportacions de la filosofia post-estructuralista, i en particular de les anàlisis del poder de M. Foucault, és el mostrar com el poder no es troba localitzat en l'Estat -la concepció clàssica de la dominació per mitjà de la llei i les armes- sinó que aquesta es troba per tot arreu, exercida per tots els individus, i articulada en una multitud d'eixos: social, sexual, educatiu, emocional, formal... i també lingüístic.
L. WITTGENSTEIN, a les seves Investigacions filosòfiques, planteja, per una banda, que el significat de les paraules no ve donada per altra cosa que pel seu ús, és a dir, que preguntar què vol dir una paraula és equivalent a preguntar com s'utilitza. En el cas de paraules amb usos múltiples i diversos, cal veure com s'utilitza en els diferents contextos lingüístics o jocs de llenguatge. Per altra banda, diu que en general no existeix una única definició per als conceptes, sinó que aquests venen descrits per una aglutinació de definicions. Això, però, no suposa que les paraules estiguin mal definides, sinó que no ens hem sabut fixar en com funciona realment el llenguatge.
ÉS a partir d'aquest últim aspecte que crec que s'articula, en certs casos, la dominació lingüística. Considerem, per exemple, el concepte de relació de parella. Si ens preguntem com s'utilitza la paraula -és a dir, si preguntem pel seu significat tal com proposa Wittgenstein- veiem que la fem servir per a referir-nos a tots els models de parella que es donen a la realitat social, sigui quina sigui l'orientació sexual, l'aspecte físic, l'edat, el grau de compromís, l'origen o la situació jurídica.
NO obstant això, el fet de partir de la idea que les paraules tenen una definició principal, original, i altres d'afegides posteriorment, de segona categoria -tal com l'educació d'avui en dia ens porta a pensar- desenvoca en que també ens vingui una determinada imatge de parella al cap en sentir la paraula, i no sigui sinó un instant després que ens apareguin la resta, donant lloc, al seu torn, a la sensació de que hi ha un model de parella principal, original, i que la resta són versions, parelles de segona categoria.
SI, per contra, fem cas a l'observació de Wittgenstein, i considerem que totes les definicions i imatges de parella formen part del concepte en igualtat jeràrquica, això ens durà a anul·lar aquesta dominació, donant lloc a una salut social i psicològica molt més bona, sentint-nos més segurs si pertanyem a una relació de parella i oberts si hem de tractar-hi i veure'n. I qui diu relació de parella, diu sexe, amor, formació, bellesa, societat, país... o home i dona.
BIBLIOGRAFIA:
- WITTGENSTEIN, L. Investigacions filosòfiques (1997) Edicions 62, Col. Universitària, Barcelona.
Entrades
2 comentaris:
Per mi parella és tan simple com un lligam entre un parell d'individus.
Em sembla bé la idea de obrir la ment a les diferents concepcions possibles de parella, però a més a més, un cop establer-ta aquesta concepció potser cal fixar (per acord mutu?) un eix al qual hauria de pivotar la relació per evitar possibles decepcions i frustracions.
Avui estic moralista...
Bé, en la línia de Wittgenstein t'hauria de respondre que això que has dit és un tret en comú, però no una definició, en el sentit que hi ha moltes coses que son un lligam entre un parell d'individus, i no es una relació de parella. La idea és que si acceptem la idea que les paraules no tenen una sola definició, sinó que són, en general, la suma de moltes idees relacionades entre elles, una «família de definicions» per dir-ho d'alguna manera, totes del mateix rang, això ens faria apreciar la realitat d'una altra manera, menys anacrònica.
Perquè al cap i a la fi, pensem com parlem, i per tant, és important la nostra visió del llenguatge, ja que aquesta condiciona fortament la nostra manera de pensar. Potser l'exemple amb les paraules «home» o «dona» hagués estat més didàctic.
En tot cas, i anant ara al contingut del que parles,això que proposes seria l'ideal, ja es digui explícitament o implícita, el problema és que molts cops aquest tema és molt difícil o impossible de tractar sense produir una crisi, ja que precisament es parteix d'una idea fixada de parella, i llavors pot semblar que es vulgui construir una «parella de segona».
Jo crec que la paraula «parella», així com la resta de substantius, s'hauria d'entendre no com un punt en l'espai -una cosa molt precisa i concreta- sinó com una taca de líquid, un espai flexible, susceptible de variar de forma, i que inclou una regió de l'espai i n'exclou una altra.
Publica un comentari a l'entrada