dissabte, 20 de gener del 2007

De l'entorn i el jove

Bé, portava ja uns dies sense escriure res, però he estat ocupat en diverses coses i no he tingut massa temps pel blog. Tot i això, durant aquest temps sí que he anat prenent notes i relacionant unes idees amb altres. I bé, això que penjo avui és un vòmit de l'escorça més superficial d'aquestes idees. Segurament notareu que és molt superficial, que analitza moltes coses i molt per sobre, i que no està clar a on vol anar a parar, però la diea és que serveixi simplement de motlle, de forma en què poc a poc aniré ampliant. Si tot va bé, aniré examinant amb detenció cada apartat per a que prengui una forma més definida.

El que penjo avui, doncs, és l'estructura del que serà una anàlisi sobre l'entorn del jove d'avui en dia. Basant-me en una cita d'Ortega y Gasset que diu que “Por lo pronto somos aquello que nuestro mundo nos invita a ser, y las facciones fundamentales de nuestra alma son impresas en ella por el perfil del contorno como un molde”, entenc que la part de la societat més vulnerable al seu entorn són els joves, i vaig donant un cop d'ull als diferents punts d'aquest entorn, per a començar a articular una possible resposta a aquest corrent.

Començarem, doncs, analitzant quines característiques intel·lectuals presenta l'entorn d'avui en dia, l'entorn que tant l'home vulgar com el catedràtic han contribuït a construir i l'entorn en què als joves d'avui en dia ens ha tocat créixer.

Aquestes característiques intel·lectuals es poden articular en tres grans eixos de crisi: l'ideològic, el racional i l'ètic. Pel que fa al primer, segurament és el més evident dins de la creació filosòfica d'avui en dia, ja que ha estat el suport i la premissa sobre la qual s'ha articulat la filosofia francesa de la segona meitat del s. XX, ha estat la font d'on ha pogut beure i d'on ha begut.

No estic parlant d'altra cosa que del fracàs de tot somni en el terreny pràctic, de tot intent de materialitzar els ideals socials covats a finals del s. XIX i principis del s. XX.; és el fracàs de les revolucions de signe marxista i anarquista, és la burocratització del Kremlin, és el poder de Hitler escorrent-se pels fronts de guerra, és la repressió de l'antic milicià mutilat per la guerra: en definitiva, el fracàs teòric -com la inhabilitació del marxisme com a mètode científic d'anàlisi de la realitat social- i pràctic -com la desaparició progressiva del sindicalisme i de la reivindicació social- de tota ideologia moderna.

El segon eix, el racional, podríem dir que va ser aquell que va seguir necessàriament les indagacions sobre la naturalesa de la realitat que Nietzsche va fer en el seu moment. I és que la realitat ja no és racional, ja no la dominem, hem tornat a l'ignorància. La pròpia vida ens ha fet destruir el criteri epistemològic sobre el qual ens havíem recolzat en els últims 5 segles, hem fet el retorn a l'irracional. La ciència moderna, pel seu cantó, també ha contribuït a aquest esfondrament gràcies a l'inici de la física relativista i quàntica, en què tots aquells supòsits metafísics més evidents s'han hagut de negar, en que totes les categories a priori de Kant s'han hagut de renovar totalment.

El tercer i últim eix d'aquesta crisi intel·lectual és sens dubte la desmoralització que arrasa i alhora caracteritza el moment europeu actual. L'ascensió històrica de l'home-massa al poder de què parla Ortega y Gasset, la dictadura de l'home cregut, mediocre, sense un projecte vital propi i trencador ha provocat que poc a poc Europa hagi deixat de saber què és seu i què no, què ha de fer, cap a on ha d'orientar el seu transcurs vital. A tot això, a més, s'ha d'afegir un últim element, de transcendència més recent, que és l'auge del consumisme i el capitalisme liberal i que provoca una supeditació de tot el sistema ètic al benefici econòmic. Cada cop té aquest més implantació i, per tant, cada cop hi ha menys llocs amb alternatives morals al capitalisme.

Ara que ja hem vist els tres eixos de la crisi intel·lectual que caracteritza el nostre moment, anem a veure altres aspectes de l'entorn del jove com són l'emocional i el social. Pel que fa al primer, he de dir que el nostre temps es caracteritza per caure en una trampa que ens ha parat la tradició ideològica, i que poca gent ha sabut veure.

Quan Nietzsche deia que els homes havien matat Déu, és de destacar com sovint afegia que el problema estava en què molts d'aquests encara no eren plenament conscients del que havien fet, és a dir, que no sabien totes les conseqüències que la mort de Déu els comportaria. Una cosa semblant succeeix avui en dia: ens estem carregant les estructures culturals i no som conscients de tot allò que comporten.

M'explicaré: des del Renaixement i especialment des de la Il·lustració hi ha hagut a Europa una progressiva descristianització de la societat, incloent la separació del poder civil del religiós, l'abandonament de la fe en el coneixement, la influència d'ideologies antireligioses entre les classes populars, etc. fins al punt que avui en dia ja quasi totes les formes de relació cultural s'han separat de la religió; la manera religiosa de fer les coses ha passat a ser vista com una manera dolenta, una manera arcaica, conservadora, reaccionària fins i tot.

El poble ha raonat: si la religió ha fracassat a nivell teòric, no té sentit continuar amb les litúrgies cristianes. Per tant, s'han abandonat casaments religiosos, batejos, comunions, i fins i tot funerals. Agafem aquest últim cas, el funeral, com un exemple que ens permetrà veure on està la crisi emocional. La religió en el funeral, contràriament al que se sol pensar, no juga un paper merament simbòlic, sinó també emocional, ja que d'alguna manera la reubicació mental del mort -anar al cel, vaja- tranquil·litza, reconforta, i permet seguir endavant als que el rodejaven. Actualment, al funeral se li han tret moltes coses per tenir origen religiós. Tantes, que en molts casos ha deixat de fer les seves funcions emocionals i ha acabat provocant psicopatologies i depressions. En definitiva, que el preu que hem pagat per poder treure la creu de la caixa ha estat una factura setmanal del psicòleg.

L'última perspectiva de l'entorn del jove d'avui en dia que tractarem és la perspectiva social, i és que la societat ha canviat molt el paper que jugava en els joves de generacions anteriors i en les actuals. Cada cop més, als adolescents se'ls presenta l'Estat de manera semblant al del llibre 1984, és a dir, ja no com a una organització repressora contra la que el poble es pot aixecar i la pot transformar, sinó com a una organització indestructible, impersonal, omnipotent, omnipresent i protectora. El jove ha perdut tota esperança en poder lluitar contra l'Estat, aquest és una macroestructura contra la qual ell no pot fer res més que intentar protegir-se de la seva manipulació. Tot està pensat per al jove, per a que no li passi res, però a ell ningú li ha demanat l'opinió.

Per altra banda, i aquest és un tema sobre el que m'agradaria escriure més detingudament en un altre moment, en les societats socialdemòcrates actuals, els drets es tenen, però no se sostenen, és a dir, que no es respecten els drets de les persones perquè es consideri que aquestes tenen dret a tenir els drets que tenen, sinó simplement se les respecta perquè són persones. No és que no discriminis algú per por a represalies, sinó perquè és una persona. Ningú ja no es guanya els drets que té, quan neixes ja te'ls regalen, traient d'aquesta manera molt valor a la vida, a la lluita constant, al respectar i fer-se respectar.

Així doncs, aquest entorn en crisi xoca amb la necessitat de rebel·lia constant del jove, de reacció contra l'opressió: ja no hi ha opressió. Tot es pot justificar que és «pel seu bé», ell ja no té res a dir en la seva vida, altres ja l'han previst per a que no prengués mal. Tal com he dit just al principi, si el jove no fa res per reaccionar contra allò que l'envolta, seguirà el camí que l'entorn li imposa, i aquest pot tenir conseqüències molt dolentes per al jove: es poden donar casos d'autodestrucció i problemes psicològics davant aquesta incapacitat de trobar un camí a la vida, una raó de viure, alguna cosa per fer; es pot sentir la necessitat de posar la vida en perill simplement per comprovar que realment s'està viu i no s'ha mort en vida, o fins i tot es pot prendre part en la rebel·lió contra el sistema, aquesta rebel·lió de la que participen avui en dia tants joves, aquesta rebel·lió explotada, regida i preparada per treure'n profit econòmic, aquesta «rebel·lió preparada i calculada». I no diré res molt nou si afirmo que aquest món faltat de limitacions -en tant que està faltat també de forma-, aquest món faltat d'estímuls, no trigarà en produir una resurrecció de la violència, de la necessitat de destruir i destruir-se, de la necessitat de trencar allò que no pot ser trencat, allò que és tou.

Tornant a la forma de l'article, podem veure que no hem fet altra cosa que veure
quin és el curs del riu en què hem estat llançats els joves, cap on ens porta el corrent. Ara és decisió de cadascú si vol començar a nadar, o ja li va bé deixar-se endur. Però començar a nadar implica començar un moviment, començar, començar, crear, cal que crei, que trenqui amb el nihilisme imperant de la societat, no només cal destruir allò que ha caigut i allò que pot caure, també s'ha de construir, construir amb acer, construir coses noves, coses que siguin blanques i vermelles alhora, que trenquin amb tot precedent i que siguin vives.

Agafi's la consciència de les funcions emocionals, agafin-se estudis sobre psicologia, arquitectura humana i articulin-se tot seguit noves formes vitals, noves maneres d'entendre la civilització, de regenerar. Si la fe ha fallat, llanceu la fe al riu, si la raó ha fallat, llanceu la raó al riu, si la veritat ha fallat, llanceu la veritat al riu, l'únic important es agafar-se a una branca d'enigma, a una branca de metàfora, a una branca aproximada per no relliscar.

I quedi palès que això no és una proposta de retorn al salvatgisme, sinó una sol·licitud de regeneració espiritual, no és un descens a l'orangutà -que no té memòria- sinó un pas endavant, una superació de tot allò anterior, no pas una negació sinó una integració històrica del passat.

“No nos dirá el pretérito lo que debemos hacer, pero sí lo que debemos evitar”

(Ortega y Gasset)

6 comentaris:

Anacrònic ha dit...

Celebro que hagis représ la bona feina jaume, el text de moment és el que m'agrad més dels que has escrit i no em sembla tant superficial com dius. Per altre banda potse intueixo malament però al final se m'ha dibuixat una contradicció: els fonaments que han de permetre el desenvolupament delsjoves estan en crisi i l'estat n'ha truncat tota la vida i estem jugant a la revolució com soldats de plom d'acord. Però si realment el jove te un instint de rebel·lió vitalista perquè no lluita contra això?No es sent ofuscat d'esperit?Perquè no l'ataca seria un mitja per suplir aquesta necessitat de rebel·lió o si mes no organitzar-se i trobar maneres de viure tan independentment de l'estat o aportant els minims beneficis possibles a les corporacions no?Jo afegiria un matitz i és el del cost inicial de la revolució, el que costa llençar-s'hi i començar-la i la por a ser desterrats en cas de no triomfar - cosa que és el resultat que sempre se'ns avisa que es donarà en cas d'iniciar-se la revolució.
Sincerament m'ha agradat aquest text ^^ per cert aviat l'efecte hivernacle acabarà amb tots els rius no t'hauras de preocupar per decidir si nedar en ells i aviat ens trobarem de nou en que en comptes de nadar ens haurem de pegar per l'aigua, potse es aquest el problema: qui s'atreveix a renunciar el que va costar tant?

P.D.D'estimuls no en falten, n'hi ha més que mai diria, tan sols que son entrades massa estretes perquè hi passi la gran bola de merda.

Lord Unique ha dit...

El text pretenia anar així: partint de la idea que una persona tendeix a ser allò a què l'entorn l'empeny, però que, tanmateix, és lliure de fer front a aquest corrent, doncs analitzava l'entorn i m'adonava que l'Estat és el responsable de la crisi emocional i social de l'entorn: l'entorn del jove està en crisi.

A més, hi afegia la visió de l'Estat com una superestructura, és a dir, com una cosa massa extesa i desenvolupada com per poder-hi fer front, de manera que l'únic recurs que queda era denunciar la manipulació: les idees de revolució, de sublevació contra l'Estat deixen de tenir sentit en el moment en què es considera que és invencible.

Com si es tractés d'un nen que té gana i vol agafar el pot de galetes però no hi arriba perquè està massa alt: ell té la tendència natural de saltar per arribar al menjar, però mai aconsegueix el seu objectiu i es frustra.

Com a solució a això, el que es proposa es crear un nou entorn espiritual: si l'entorn en què visc no em porta a un bon lloc, me'n creo jo un que em porti a un bon lloc: es tracta no simplement d'acabar amb els costums i tradicions de la cultura en crisi, sinó de crear-ne de noves: si no es crea res de nou, només queda el no-res, i el no-res és contrari a la vida, és decadent.

Cal trobar noves estructures espirituals que afavoreixin la vida, estructures que no estiguin en crisi. És això de trobar noves maneres de viure en què es depengui al mínim de l'Estat: si no se'l pot destruir, s'ha de mirar d'interactuar-hi al mínim. Com més cultura es crei des de fora de l'Estat, com més pensament es tingui, menys se'n necessitarà de l'Estat, no en dependrem tant, no ens manipularà tant.

No sé si la revolució és totalment impossible, però el que sí que crec és que abans de qualsevol transformació social hi ha d'haver una revolució individual: aixecar-nos intel·lectualment contra l'opressió, desenvolupar el nostre propi pensament.

"Multiplicad el número de mentes pensantes, he aquí el alfa i omega de todo desarrollo social" (Pisarev)


PD: No sé si t'he aclarit massa cosa...

Anònim ha dit...

@_@
Ho sento però no n'he tret l'aigua clara. Quan tingui més temps m'el tornaré a llegir (avui el rellotje ja ha corregut massa), però et recomano que t'ho agafis amb calma i t'expliquis part per part en comptes d'intentar resumir-ho tot en un text-presentació.

Si el nen no arriba al pot de les galetes per què no utilitza una escala? No hi ha cap eina a l'abast del jove? O no vol utilitzar-la? I si l'estat és omnipotent i omnipresent quin sentit té intentar-ne escapar? No és com intentar nedar a través de l'atlàntic? No seria millor una posició estoica?

Probablement són preguntes estúpides.

Anacrònic ha dit...

A veure a veure, em sembla que el problema avui en dia segueix sent que s'ataca o s'argumenta que cal atacar a l'estat però fins a cert punt crec que no és més que una petita distracció. De la mateixa manera que en el seu temps l'esglesia ens retornava a l'home als seus orgen gregari i animal avui en dia el consumisme ens porta al mateix lloc. Abans eren la noblesa eclesiàstica i l'estat el beneficiats, ara en son els burgesos, en certa manera els estats sembla que hagin quedat reduits a meres estructures aparents quan en realitat qui les dirigeix i qui les condueix són les grans corporacions.
Tot i així crec que la solució proposes d'assolir tanta independencia com sigui possible d'aquestes estructures és la més apropiada per sortir d'aquest estat de les coses.
Per cert, quan dius jove, fins a on arriba aquesta joventut?Si la joventut no supera la crsis es condemna al no retorn o continua amb crisis permanent?

Anònim ha dit...

D'acord, ja he pogut fer una lectura atenta (sempre dins dels meus limits de falta d'atenció) del text. El tema que vols desenvolupar promet bastant, tracta'l amb amor! Serà interessant veure què proposes com a branca a la que agafar-se.

La similitud amb 1984 em sembla encertada, tot i que s'ha de fer el matís que ja ha donat aribeth: avui en dia tenen més poder les multinacionals que els governs. Amb tot, al cap i a la fi les multinacionals també són ens impersonals (la majoria no tenen una figura prominent com Bill Gates sinó juntes fetes per membres que defensaràn l'augment del poder de la corporació), i totes actuen amb objectius comparables als de l'IngSoc: el poder com a fí, no com a mitjà.

Espero que escriguis aviat!

Anacrònic ha dit...

Per cert crec que el problema d'aquesta crisi que planteges, i la qual estic tant segur de percebre com tu, es que esta plena d'elements amb que encara ens deleiata i ens fa aguantar una mica més. Ens aliena i en permet descarregar de mica en mica.
Per altre banda no acabo d'estar totalment d'acord amb com pot ser de bo evitar el dolor (tu posaves l'exemple de l'esglesia). Crec que hi ha dolors sans i d'altres que corrompeixen l'esperit. Els dolors sans son aquells que estimulen i tan aviat com es perceben fem el possible per arrancar-los i no en deixem rastre al nostre interior, després resorgim de nou a la vida i apreciem la felicita d'aquesta sense dolor. Els dolors corruptors són aquells que ignorem intencionadament i que ens van corcan indefinidament fins la nausea;els que ens devoren interiorment l'individu, aquests, són més subtils que els dolors sans, i en societat cada cop menys aveçada a l'esforç del cultiu personal, ja sigui perquè ens fa mandra fer el poc esforç que cal per arrancar aquest dolors - inicialment i aparentment inofensius -, ja sigui perque no donem ja valor a la vida, crec que són el fonament del desastre a tot intent de trobar un punt de sortida a la crisi.


Despreocupados, irónicos, violentos -así nos quiere la sabiduría: es una mujer, ama siempre únicamente a un guerrero... (F. Nietzsche)