Allò possible i allò real

Allò possible i allò real

Reflexió filosòfica sobre un experiment de física

JA fa més de 200 anys que Thomas Young, un exitós científic anglès, va publicar un dels articles més famosos de la història de la física, en què explicava un experiment per a provar la naturalesa ondulatòria de la llum -és a dir, que la llum es comporta com una ona, i no pas com una partícula o corpuscle, tal i com proposava Isaac Newton-. L'experiment de la doble escletxa, com se'l coneix actualment, consistia a fer passar un feix de llum a través de dues escletxes molt fines, i situar una pantalla a certa distància per a veure què passava amb la llum. La llum interacciona amb sí mateixa després de passar per les escletxes, creant un patró d'interferència sobre la pantalla, on se succeeixen diferents ratlles discontínues amb diferents intensitats. Les ones poden crear patrons d'interferència, mentre que les partícules no, per això l'experiment demostra la naturalesa ondulatòria de la llum.

AL llarg del s. XX, i com a conseqüència del desenvolupament de la física quàntica, aquest experiment s'ha anat repetint amb diferents objectes que fins ara consideràvem de naturalesa corpuscular, com els electrons o els protons, i s'ha obtingut resultats transcendentals. Quan es repeteix molts cops l'experiment, tot i que el lloc on impacta la partícula en cada cas es impredictible, s'observa que els impactes de les partícules sobre la pantalla segueixen el mateix patró d'interferència que mostrava la llum. És a dir, que els electrons i altres partícules també es comporten com a ones en certes situacions.

LA física quàntica descriu aquest fenomen de la següent manera: poc abans de travessar les escletxes, l'electró es transforma en una ona de probabilitats, i passa d'estar situat en un sol lloc, a estar-ho en molts simultàniament. Cadascuna d'aquestes possibilitats segueix el seu transcurs, i interfereix amb la resta, tal i com ho fa una ona, per a acabar concretant-se en un punt determinat en impactar a la pantalla. És a dir, que l'electró, en no trobar res amb què interactuar, ho acaba fent amb sí mateix, i no es fins que interactua amb una cosa externa a ell -la pantalla- que es torna real, que totes les possibilitats es transformen en una única realitat.

NO obstant això, aquest experiment es pot aplicar a moltes altres situacions, com per exemple les persones. En general, la gent interactuem els uns amb els altres amb força freqüència, de manera que som en tot moment reals, la gent sap què hem fet i què farem, i en general la nostra vida segueix uns patrons força establerts que, si bé poden canviar, no ho solen fer gaire sovint. Tanmateix, quan una persona deixa d'interactuar amb la resta, poc a poc comença a interactuar amb ella mateixa: és el cas de les persones solitàries, aquelles que han passat tant temps amb elles mateixes que els canvis que s'han produït en elles són irreversibles. D'aquí és d'on surt la bogeria, i altres patologies mentals, tot i que també poden sortir idees brillants, tant en ciència com en art.

L'EXISTÈNCIA es pot entendre, doncs, com una transformació o condensació d'allò possible en allò real, per mitjà de la interacció amb alguna cosa externa. Renovem, doncs, la tesi de G. Berkeley: ESSE EST PERCIPI (ésser és ésser percebut). El món de les coses possibles és el món de la “i”, de l'additivitat, es dóna tot alhora, mentre que el món real és el món de la “o”, de la disjunció. Cada cop que una cosa passa d'un dels estats possibles, a un estat real, es perden totes les altres possibilitats: és el preu de la realitat. Aquesta, per dir-ho d'alguna manera, es comporta com una persona gran, una persona a qui les vivències passades condicionen en gran manera, i el mar de possibilitats en què va néixer ja s'ha convertit en poc més que una bassa al terra.

LA conclusió que en trec de tot això és que en la cerca d'equilibris en què consisteixen les nostres vides, també hem de procurar trobar un equilibri entre les interaccions amb la resta de la gent, que ens permeten tocar de peus a terra i no tornar-nos bojos, i les interaccions amb nosaltres mateixos, que ens aporten les grans idees, els canvis de paradigma, les innovacions, i en definitiva ens fan la nostra vida més interessant a través de la creativitat.