Arran dels comentaris rebuts d'un servidor i d'altri, sembla ser que he caigut en un error dels molts que amenacen al principiant: el problema de la pressa.
En la majoria d'aspectes de la vida, i més especialment en l'intelectual, les coses s'han de deixar madurar, o no resistiran per gaire temps, no aguantaran els cops. He corregut massa, i no he sabut extreure tots els fruits de la terra conreada, no he sabut extreure totes les idees a què el meu propi raonament podia portar.
Però de la pràctica emana la capacitat, a més que aquest fet no té perquè ser essencialment negatiu, sinó que es pot reorientar a fi de fer-lo útil per a un mateix: s'ha de saber combinar la memòria dels errors amb l'exigència amb un mateix.
Així doncs, m'agradaria anar afegint algunes notes posteriors a l'anterior article, De les classificacions i el classificar, que aniré col·locant progressivament a sota d'aquest text.
En la majoria d'aspectes de la vida, i més especialment en l'intelectual, les coses s'han de deixar madurar, o no resistiran per gaire temps, no aguantaran els cops. He corregut massa, i no he sabut extreure tots els fruits de la terra conreada, no he sabut extreure totes les idees a què el meu propi raonament podia portar.
Però de la pràctica emana la capacitat, a més que aquest fet no té perquè ser essencialment negatiu, sinó que es pot reorientar a fi de fer-lo útil per a un mateix: s'ha de saber combinar la memòria dels errors amb l'exigència amb un mateix.
Així doncs, m'agradaria anar afegint algunes notes posteriors a l'anterior article, De les classificacions i el classificar, que aniré col·locant progressivament a sota d'aquest text.
- En un principi, l'article només pretenia explicitar el fet que les classificacions són dinàmiques; no tenia cap gran tesi darrere.
- No sé si l'exemple dels estils musicals és el millor exemple, però la idea és que la música, de la mateixa manera que tot allò pròpiament real, es troba en un constant procés evolutiu, de canvi, i que tot i que sempre és victima de classificacions i etiquetaments, aconsegueix sempre per crear noves coses inclassificables. Mai acaba d'haver una classificació eternament vàlida, s'ha d'anar renovant, s'han d'anar inventant noves classes quan les que hi havien ja no tenen utilitat, ni tan sols com a pols.
- Així doncs, l'acció i l'efecte de divinitzar els «sacs» no té conseqüències ni causes extraordinàries, sinó simplement són un pas dins l'evolució de les classificacions. L'únic que demostren és que aquestes no són mai estàtiques, o que en tot cas, en el moment en què es tornen estàtiques, es petrifiquen, passen a perdre el vincle amb la realitat, és a dir, que passen a ser inútils. Cap classificació amb pretensions de parlar de la realitat serà mai dinàmica.
- Tot això no fa altra cosa que corroborar que no hi ha res que sigui i no esdevingui constantment, ni tan sols les classificacions.
- És precisament la divinització la única manera que una classificació pugui sobreviure al canvi, de la mateixa manera que Déu sobreviu a la història.
Entrades
8 comentaris:
Bé continuo burxant i fent preguntes perquè t'hi mullis més ^^
Existeix el sac humà?Pot ser que en aquest cas no hi hagi tanta despolarització i ens estiguem petrificant i morint com a espècie ofegats per la superestructura que s'ha construit sobre els cadavers dels nostres avantpassats i que vexarà els nostres? Es pot trencar un "sac" de la mateixa manera que un paradigma pot quedar obsolet i l'estructura de "a prioris" amb que s'estructurava perd validesa?
Em mataràs després de tantes preguntes?
-_-_-_-_-_-_-_-_-_-_-_-_-_-_-_-_-_-_-_-_-_-_-_-_-_-_-_-_-
Ei, que per mi de PM que preguntis tiu, que si els penjo a internet és per alguna cosa. De totes les idees que em vagin surtin i que m'aneu preguntant i suggerint i tal faré d'aquí un meta-text així estil treball de recerca. Segueix fent preguntes per favor, no tinc pensat matar-te (almenys per això, jeje).
El problema dels éssers vius i de la vida humana, em sembla que és de naturalesa més complicada. Existeix en dos vessants, una que oposa l'humà viu al mort, i l'altre que oposa l'ésser viu a la resta d'éssers vius. Ambdues van començar com a classificacions de "sacs" i posteriorment s'han divinitzat davant dels nous descobriments en biologia i medicina, que han fet trontollar tot esquema possible. La primera d'elles, la d'oposició de vida i de mort, és una polarització clàssica, en què només existeixen dos pols -que abans lògicament eren sacs- i que ara, davant el descobriment de certs virus, i d'organismes unicel·lulars que no han de morir necessàriament, s'ha polaritzat fins a poder situar cada ésser en un punt de la recta vida-mort. La classificació d'éssers vius és de naturalesa molt més complexa, i no per tothom ha seguit la mateixa evolució, però en general considero que s'ha anat creant conceptes-límit, similars als que utilitza J. Ferrater en la seva filosofia integracionista. Precisament, aquesta qüestió de la vida i la mort com a classificacions la tractaré en un article que faré, de nom De les visions integracionistes de la vida i de la mort, on exposaré les idees d'aquest pensador i n'iniciaré la reflexió perquè en poguem parlar.
Referent a l'altre pregunta, crec que has trobat una manera auxiliar de poder explicar la teoria: la teria dels paradigmes de Kuhn. La idea és que de la mateixa manera que arriba un dia en què el paradigma ja no es pot correspondre amb la realitat i llavors entra en crisi, les classificacions que fem en un principi també entren en crisi quan la realitat les supera. Per a fer front a aquest fenòmen, en un primer moment s'intenta modificar el paradigma, és a dir, s'intenta fer modificacions a la classificació, s'hi intenta posar pedaços, però arriba un moment en què el classificador s'adona que hauria d'anar canviant la classificació constantment: és llavors quan comença el procés de divinització.
Lord Unique.
Jejeje, tens raó anava per Kuhn, no obstant sembla que oposis el teu sistema de classificar al de la ciència, més aviat en diria que és l'antitesis.
La ciència, des del meu punt de vista, classifica rígidament la natura a partir d'uns a prioris. Tan bon punt com aquesta classificació comença a presentar inconvenients (bé perquè sense voler s'han volgut incloure altres elements que no concordaven amb el grup a falta de grups per classificar-los, bé per errors anteriors de classificació),i no es solucionen a base d'ad hocs la ciència normal s'acaba.
Quan s'acaba no és divinifiquen les seves anteriors classificacions (com ho fan les teves), sino que es busca un nou fonament que pugui explicar i englobar els fenomens de manera "racional".
El teu esquema de classificació em sembla prou encertat i crec que es dona en la realitat, però en aquells casos on l'objectiu no és més que tenir una vaga idea dels objectes, quan el subjecte no vol renunciar i acceptar el seu error anterior. En aquest punt crec que coincideix amb la teoria dels paradigmes, jaque qui inicia el canvi són les noves generacions (de la mateixa manera que crec que les noves generacions podem estar trencant molts dels sacs divinitzats avui dia). Deu sobreviur a la història, però només serà com a una bonica història.
-_-_-_-_-_-_-_-_-_-_-_-_-_-_-_-_-_-_-_-_-_-_-_-_-_-_-
Podries aclarir una mica més què entens per ciència en el teu últim comentari?
En efecte les classificacions de què parlo no acostumen a ser les purament científiques, però convindràs amb mi que una cosa són els aprioris que s'apliquen a ciències com la física, i l'altra són les classificacions d'éssers vius que hi ha en la biologia, per exemple. Per cert, mira't l'últim comentari del meu post anterior, que he rectificat una cosa sobre els aprioris.
A veure en resum el que volia dir amb el meu comentari es que la cièncial que preten es classificar la realitat i amb això tenir una eina (la funció de la qual ara no discutire). Quant, a mesura que va classificant la realitat, troba conceptes o coses a classificar que no entren en cap "sac" en comptes de polaritzar i acabar divinitzant els sacs el que fa es destruir-los i buscar-ne de nous per reordenar-ho tot.
Doncs... tens raó. És a dir, el que se sol fer en ciència, és que quan una classificació es queda obsoleta, es destrueix i se'n crea una altra. I així successivament. Per tant, podriem corregir dient que davant de l'obsoletització de les classificacions hi ha dos camins possibles: o la divinització, o la renovació.
Hi donaré voltes.
No se peruè però pensant-hi intueixo que o bé es divinitza per mandra a reestructurar-ho tot o per tenir un denominador comú amb la societat i nose exclos cosa que faria mal, avui dia la ciència - com l'eslesia en el seu temps - pot dir gairebé tot el qeu vulgui que els profans s'ho creuran, per això potser teé prou valor per a canviar de criteri.
D'aquesta mateixa menera algú amb sobrenom pot dir coses i canviar el sentit del flux d'una opinió.
La culpa doncs de tot això l'atribueixo al instintn gragari, potse he malinterpretat el teu text però ^^'
Mmm, no crec que vagi per aquí la cosa. De fet, la ciència el que pretén no és solament classificar per a fer més accessible la realitat, sinó que simplement busca una classificació que sigui adient a les seves teories que pretenen explicar la realitat, és a dir, que són eines molt concretes per a tasques molt concretes. Però al simple classificació, la classificació sense finalitats científiques, sí que tendeix a la polarització quan queda obsoleta.
Es podria parlar també sobre el paper de la ciència actualment, però en tot cas això ja seria un altre article.
Publica un comentari a l'entrada