No és cap secret que vivim en una societat on ens agrada classificar-ho tot, que per a tot tenim etiquetes per a posar, que a tot li donem nom i raó de ser. Però avui no ens entretindrem en el perquè classifiquem, que podria ser un tema molt llarg, sinó més aviat en les característiques d'aquestes classificacions; veurem que contràriament al que solem pensar, les classificacions són dinàmiques, evolucionen, de la mateixa manera que evoluciona tot allò que ens envolta.
A continuació veurem com neixen les classificacions i quins processos de transformació pateixen. Ens centrarem especialment en el procés de divinització o polarització de les classes.
En primer lloc és clar que tota classificació no és res més que un mitjà per a intentar comprendre la realitat que consisteix en, davant la seva diversitat, intentar trobar denominadors comuns, característiques comunes entre els diferents éssers -vius o inerts-, i anar-los penjant, d'aquesta manera, diferents etiquetes o classes. Dit d'una altra manera, aquestes classes són els «sacs conceptuals» en què anem posant les coses que ens semblen semblants entre elles.
Fins aquí segurament sembla que estigui descobrint el Mediterrani, ja que aquesta idea ja està en tots nosaltres. Però el problema està en no entendre que això només representa l'inici del procés, no el procés en sí. Cap de les característiques que podriem atribuir a aquestes classificacions -com per exemple immobilitat o invariabilitat- són reals. Ho explicarem.
La natura es troba en evolució constant, és a dir, que la realitat no para de crear nous éssers, modifica tots els existents, i en destrueix la resta. La realitat és un flux constant de moviment, un cúmul de xocs violents de forces, un canvi constant, un esdevenir imparable. Així doncs, les classificacions que ens havien estat útils abans, se'ns tornen inútils en un futur.
Aquesta pressumpta degeneració -ja veurem que no és exactament així- comença per la creació de grups mixtos, és a dir, que tota la realitat la podem fer encabir en les classes anteriors, o en el punt que està exactament entremig de dos classes, el que podríem anomenar una classe mixta. Sembla que haguem solucionat el problema, però no és res més que un pedaç. Ràpidament la realitat aconsegueix escapar-se un cop més de les nostres xarxes. Anem fent cada cop més punts intermitjos, però no serveix de res. La història es va repetint, fins que finalment arribem a la divinització de les classes.
Aquesta divinització consisteix en convertir les nostres classes originals en classes divines o pols. Així, a partir d'ara, quan classificarem, no ficarem cada cosa dins el seu sac, sinó que direm que res pot tornar a entrar als sacs: cada cosa es troba enmig de dos o més sacs, i l'únic que té és tendència cap a un o cap a un altre.
Les conseqüències d'això són, per una banda, el fet que a dins del sac només estan els originaris, és a dir, els fundadors, que són els únics que realment són allò, i per l'altra, que tota realitat nova està en deute permanent amb els fundadors del pol a què tendeix, si són el que són, és gràcies únicament a que ells van ser el que van ser.
Un exemple de tot això podria ser la música. Quan apareix un estil nou, tothom té clar que els grups que van apareixent pertanyen completament a aquell estil. En són els fundadors. Però a mesura que passa el temps, i que tot s'influencia, arriba un punt en què ja no és que alguns grups mesclindos estils, es que tot té influència de tot, tot té una part de tot, simplement que uns tendeixen més cap a un lloc, i d'altres més cap a un altre. Les etiquetes evolucionen a tendències.
Així doncs, podem concloure que:
A continuació veurem com neixen les classificacions i quins processos de transformació pateixen. Ens centrarem especialment en el procés de divinització o polarització de les classes.
En primer lloc és clar que tota classificació no és res més que un mitjà per a intentar comprendre la realitat que consisteix en, davant la seva diversitat, intentar trobar denominadors comuns, característiques comunes entre els diferents éssers -vius o inerts-, i anar-los penjant, d'aquesta manera, diferents etiquetes o classes. Dit d'una altra manera, aquestes classes són els «sacs conceptuals» en què anem posant les coses que ens semblen semblants entre elles.
Fins aquí segurament sembla que estigui descobrint el Mediterrani, ja que aquesta idea ja està en tots nosaltres. Però el problema està en no entendre que això només representa l'inici del procés, no el procés en sí. Cap de les característiques que podriem atribuir a aquestes classificacions -com per exemple immobilitat o invariabilitat- són reals. Ho explicarem.
La natura es troba en evolució constant, és a dir, que la realitat no para de crear nous éssers, modifica tots els existents, i en destrueix la resta. La realitat és un flux constant de moviment, un cúmul de xocs violents de forces, un canvi constant, un esdevenir imparable. Així doncs, les classificacions que ens havien estat útils abans, se'ns tornen inútils en un futur.
Aquesta pressumpta degeneració -ja veurem que no és exactament així- comença per la creació de grups mixtos, és a dir, que tota la realitat la podem fer encabir en les classes anteriors, o en el punt que està exactament entremig de dos classes, el que podríem anomenar una classe mixta. Sembla que haguem solucionat el problema, però no és res més que un pedaç. Ràpidament la realitat aconsegueix escapar-se un cop més de les nostres xarxes. Anem fent cada cop més punts intermitjos, però no serveix de res. La història es va repetint, fins que finalment arribem a la divinització de les classes.
Aquesta divinització consisteix en convertir les nostres classes originals en classes divines o pols. Així, a partir d'ara, quan classificarem, no ficarem cada cosa dins el seu sac, sinó que direm que res pot tornar a entrar als sacs: cada cosa es troba enmig de dos o més sacs, i l'únic que té és tendència cap a un o cap a un altre.
Les conseqüències d'això són, per una banda, el fet que a dins del sac només estan els originaris, és a dir, els fundadors, que són els únics que realment són allò, i per l'altra, que tota realitat nova està en deute permanent amb els fundadors del pol a què tendeix, si són el que són, és gràcies únicament a que ells van ser el que van ser.
Un exemple de tot això podria ser la música. Quan apareix un estil nou, tothom té clar que els grups que van apareixent pertanyen completament a aquell estil. En són els fundadors. Però a mesura que passa el temps, i que tot s'influencia, arriba un punt en què ja no és que alguns grups mesclindos estils, es que tot té influència de tot, tot té una part de tot, simplement que uns tendeixen més cap a un lloc, i d'altres més cap a un altre. Les etiquetes evolucionen a tendències.
Així doncs, podem concloure que:
- Tota classificació és temporal per definició, per tant, no és independent de les seves circumstàncies.
- Cap classe és eterna i estàtica.
- No hi ha cap classificació universalment vàlida ni eternament aplicable.
- S'ha de tenir clar que les classes són eines útils en un moment donat, però no estan en els objectes, no són reals, sinó que les hi afegim nosaltres.
Entrades
4 comentaris:
Primer escrit d'un blog que promet molt. Tot i així no crec que sigui un tema que generi l'interès suficient per ser el primer, però tot arribara, oi? Visca la teoria dels polars! XD
Mmmmm sembla interessant però no se si vaig molt perdut perquè no ho trobo...en l'exemple que poses expliqus que hi ha influències que fan que els grups vagin modificant el seu estil, en canvi, en les classificacions que proposes amb el text no les trobo...
Tema dens però prometedor, em recorda a Heraclit(constant canvi) i a Nietzsche (prenem coneixement i verita com a eina que és vàlida en un instant i ens justifica, després no té perquè ser-ho) m'agrada.
P.D.Els teus saquets de coses boniques inicials els podem considerar com "a prioris"?
P.P.D. Amb el temps tot cambia menys aquests sacs que cada cop queden més fossilitzats?ho podem relacionar amb l'ideal ascètic?
La idea és que els noms dels estils musicals neixen com una eina per a posar dins del mateix sac a grups que presenten unes característiques comunes. Però que amb el pas del temps, els nous grups que van apareixent, ja és impossible encuadrar-los en un sol estil, sinó que simplement es diu que tendeix a ser un grup de tal estil, que té una força influència d'aquell estil, però no que hi pertany totalment. Els únics membres lícits d'aquell estil són els que existien abans i durant el moment de creació de la classificació.
Referent al PD, òbviament aquestes classificacions són a priori. Com he dit, les classificacions no pertanyen als classificats sinó als classificadors.
Referent al PPD, la idea és que les coses reals, la realitat va variant, canvia constantment, però que aquestes classificacions es queden estàtiques, i per tant, obsoletes. I que progressivament, per a fer front a aquesta inutilització de la classificació, la divinitzem, ja que així podem explicar la diversitat per sempre.
Rectifico lo de que eren a priori. No ho poden ser pas, ja que he dit que apareixen d'intentar buscar característiques que es vagin repetint en la diversitat de la realitat: és a dir, que els "sacs" no existeixen abans del contacte amb la realitat. Més aviat el que s'hauria de remarcar és que no pertanyen a allò classificat sinó a qui classifica, és a dir, que no són atributs de l'objecte.
Publica un comentari a l'entrada