Recorda que a vegades demanem explicacions no pel seu contingut, sinó per la forma de l'explicació. La nostra demanda és arquitectònica; l'explicació, una mena de cornisa falsa que no aguanta res.
(L. Wittgenstein - Investigacions filosòfiques)
dissabte, 23 d’agost del 2008
Explicacions...
dilluns, 7 de juliol del 2008
Fins a quin punt és innocent la ciència?
Fins a quin punt és innocent la ciència?
La necessitat d'un canvi de perspectiva per salvar la Terra
Avui en dia, la ciència sol ser vista com un element neutral, un coneixement fiable, universal, que es troba per sobre del bé i del mal, i tot efecte perjudicial s'atribueix a un mal ús de la ciència. És una idea molt estesa, i no només entre la població «aliena» a la ciència, sinó també entre els propis científics, que sovint eviten prendre part en debats ètics, o s'impliquen poc en la vida pública i en la política, ja que això no «va amb ells». Però està la ciència realment al marge de la situació actual del món? O és una còmplice encoberta de la desforestació dels boscos, de l'explotació laboral de menors, del tràfic d'armes, de les mafies de prostitució o de la fam al tercer món?
Per a poder analitzar-ho cal, en primer lloc, tenir clar el concepte de paradigma. Els paradigmes són els sistemes de creences i supòsits, de coses que es consideren òbvies, i que conformen el substrat sobre el qual es construeix qualsevol forma de coneixement. Com és lògic, hi ha paradigmes científics, però també socials i individuals.
La ciència moderna, tal com la coneixem, s'ha basat en els últims segles en l'anomenat paradigma newtonià-mecanicista, que va sorgir al s.XVII amb la separació de la realitat entre el «món material» i el «món immaterial» per part de R. Descartes, qui deia que aquests eren substàncies diferents i independents, regides per lleis també diferents -induint a associar el món material amb el mecanicisme determinista, i el món espiritual amb la llibertat i l'elecció-; el desenvolupament de les lleis matemàtiques de la mecànica -per al món material- per part d'I. Newton, i la decisió de prescindir del món espiritual per part de les generacions posteriors a aquest, ja que deien que ja no el necessitaven per explicar la realitat.
Aquest paradigma del qual el món Occidental sempre s'ha enorgullit, però, ha tingut i té moltes conseqüències sobre la nostra manera de fer. En el pla econòmic, és evident que si considerem el món com una màquina, com un mecanisme mort, inert, com un rellotge molt precís però sense vida, i si a sobre apartem els sentiments, les passions, les intuïcions i la imaginació quan parlem de la naturalesa, acabarem considerant aquesta com un conjunt mort de recursos mesurables, quantificables, i això donarà lloc a molts dels problemes actuals, com l'explotació incontrolada de recursos i de persones -també anomenat capital humà-, i el despreci al medi ambient, a la sostenibilitat, i a l'equilibri en general.
En el pla cultural, aquest paradigma ha desembocat en l'actitud materialista, és a dir, en una obsessió pel benefici, pel creixement econòmic i la indiferència, o fins i tot hostilitat, cap al del costat. La globalització, l'explotació dels treballadors, la fam al 3r món, no són més que conseqüències d'aquesta visió. A nivell individual, aquest paradigma on la llibertat i l'elecció s'han substituït pel determinisme i la previsibilitat, ha fet que les persones confiessin poc en els seus potencials -despreciant la reflexió, l'autoestima o la innovació en les relacions socials- i adoptessin una actitud submisa, conformista, victimista, culpant a les circumstàncies d'allò que no s'han atrevit ells a fer.
Per a demostrar la implicació que hi ha entre aquest paradigma i l'estat actual del món, posem-nos a pensar com seria el món si féssim un canvi de paradigma. Si consideréssim que la naturalesa i l'univers fossin un tot orgànic, que actuessin com un organisme viu -amb i en el qual hem de conviure-, on la ment i la consciència tenen un paper important, que poden afectar el món material –o no és veritat que et cures més ràpid si estàs feliç?- i on potser tota la humanitat forméssim part d'una mateixa cosa, una consciència col·lectiva, una interconnexió total, com seria llavors el món? Com seria la nostra actitud cap a ell?
Al llarg de la història, els canvis de paradigma s'han fet quan el paradigma antic ha començat a fer fallida en diversos aspectes, és a dir, quan han aparegut «anomalies» que no han pogut ser explicades en aquell marc. Els fenòmens quàntics, la influència de la ment en els nostres cossos, la naturalesa de la consciència, o la relació entre ment i cos són alguns dels problemes que han anat apareixent últimament i als quals el paradigma mecanicista no ha sabut donar resposta. De fet, les disciplines científiques emergents, com la física quàntica, les neurociències o l'ecologia, porten a pensar que un paradigma com el que hem descrit abans seria molt més idoni per a poder explicar aquests fenòmens.
Fora de la ciència, la gent també s'ha adonat que després de tenir moltes possessions i èxit financer, no són més felices, no se senten "plenes i realitzades", sinó que «el buit persisteix». Tot això són indicis que apunten cap a la necessitat d'un canvi de paradigma, un canvi que potser quan el fem serà massa tard, ja que el problema de considerar que les coses estan vives, és que es poden morir.
“¿Qué hay en la balanza? Nuestra noción de realidad. ¿Quién es la balanza? Nosotros.”
BIBLIOGRAFIA:
- ARNTZ, W., CHASSE, B., VICENTE, M. ¿¡Y tú qué sabes?! Descubre las infinitas posibilidades para cambiar tu realidad cotidiana, (2006) Ed. Palmyra
dijous, 19 de juny del 2008
La dualitat ona-partícula: una interpretació per a la vida?
La dualitat ona-partícula
Una interpretació per a la vida?
Un dels principis més famosos de la física quàntica és el de la complementarietat, també anomenat dualitat ona-partícula o ona-corpuscle. Segons una de les seves formulacions més recents, aquest principi diu que “no hi ha diferències fonamentals entre una partícula i una ona: les partícules es poden comportar com a ones i viceversa” (Stephen Hawking, 2001). El físic danès Niels Bohr va exposar en una conferència que aquest principi també podria ser útil a l'hora d'interpretar la vida des d'un punt de vista científic.
En primer lloc, però, cal tenir una senzilla idea de què vol dir aquest principi. Segons la física clàssica, una ona i una partícula són substàncies de naturalesa totalment diferent. Una partícula està confinada en un punt concret de l'espai, i té propietats característiques com la massa o el moment lineal, mentre que una ona s'extén a través d'una regió de l'espai, té una velocitat de propagació definida i no té massa.
No obstant això, des dels primers experiments de la física quàntica, en especial els duts a terme pel físic americà Arthur Compton, es va veure que partícules com els fotons o els electrons es comportaven obeint els models físics per a les ones en alguns fenòmens, com per exemple en l'efecte Compton o l'efecte fotoelèctric, mentre que en altres fenòmens obeïen els models físics per a partícules, com per exemple els xocs d'altes energies, cosa que provocava que poguessim parlar simultàniament de massa o de longitud d'ona d'un electró, relacionats pels càlculs de la hipòtesi del físic francès Louis-Victor de Broglie.
És a dir, que diferents tipus d'observacions conduïen a representacions científiques diferents, i fins i tot discrepants, però no podíem considerar només una part, sinó que necessàriament havíem de considerar els dos comportaments, encara que fossin contradictoris a priori.
Bohr, un dels fundadors de la física quàntica, era una persona enemiga de les matematitzacions; ell preferia navegar entre conceptes, teories filosòfiques, i raonaments conceptuals. Els seus mètodes quasi de visionari, però extraordinàriament encertats, van valer-li la fama de gurú de la física quàntica. Durant els anys trenta va fer una sèrie de conferències fora de l'àmbit purament físic, extrapolant principis de la mecànica quàntica, i en especial el de la complementarietat a terrenys com la biologia o l'antropologia.
En parlar de la vida, per exemple, va dir que era possible imaginar o bé un organisme com un conjunt de molècules complexament interconnectades que desenvolupaven les seves tasques mecàniques d'acord amb les lleis bàsiques de la física, o bé es podia imaginar un organisme com un tot en funcionament, amb atributs com la voluntat o els instints. Va explicar que aquests eren punts de vista complementaris, no només perquè oferien diferents perspectives, sinó també perquè eren impossibles de sostenir simultàniament -tal com succeïa amb la naturalesa corpuscular i ondulatoria dels electrons-.
Va declarar que si es volia estudiar la vida com un mecanisme complex, calia disseccionar un organisme molècula per molècula i observar com funciona, però, en fer-ho, es perdrien de vista les qualitats de la vida de l'organisme associades a un tot, com la consciència. Per altra banda, si es volia estudiar la vida com un tot, llavors no es podria concretar el paper de cada molècula en els processos.
Com tota extrapolació, no deixa de ser una especulació basada en una analogia, i per tant força mancada del rigor que sol caracteritzar el treball dels físics. No obstant això, i des de la meva perspectiva totalment aliena a la biologia, trobo que és una idea molt interessant, i que tot i que no ha estat gaire difosa, crec que pot resultar de gran utilitat en la conformació de les teories biològiques.
BIBLIOGRAFIA:
En primer lloc, però, cal tenir una senzilla idea de què vol dir aquest principi. Segons la física clàssica, una ona i una partícula són substàncies de naturalesa totalment diferent. Una partícula està confinada en un punt concret de l'espai, i té propietats característiques com la massa o el moment lineal, mentre que una ona s'extén a través d'una regió de l'espai, té una velocitat de propagació definida i no té massa.
No obstant això, des dels primers experiments de la física quàntica, en especial els duts a terme pel físic americà Arthur Compton, es va veure que partícules com els fotons o els electrons es comportaven obeint els models físics per a les ones en alguns fenòmens, com per exemple en l'efecte Compton o l'efecte fotoelèctric, mentre que en altres fenòmens obeïen els models físics per a partícules, com per exemple els xocs d'altes energies, cosa que provocava que poguessim parlar simultàniament de massa o de longitud d'ona d'un electró, relacionats pels càlculs de la hipòtesi del físic francès Louis-Victor de Broglie.
És a dir, que diferents tipus d'observacions conduïen a representacions científiques diferents, i fins i tot discrepants, però no podíem considerar només una part, sinó que necessàriament havíem de considerar els dos comportaments, encara que fossin contradictoris a priori.
Bohr, un dels fundadors de la física quàntica, era una persona enemiga de les matematitzacions; ell preferia navegar entre conceptes, teories filosòfiques, i raonaments conceptuals. Els seus mètodes quasi de visionari, però extraordinàriament encertats, van valer-li la fama de gurú de la física quàntica. Durant els anys trenta va fer una sèrie de conferències fora de l'àmbit purament físic, extrapolant principis de la mecànica quàntica, i en especial el de la complementarietat a terrenys com la biologia o l'antropologia.
En parlar de la vida, per exemple, va dir que era possible imaginar o bé un organisme com un conjunt de molècules complexament interconnectades que desenvolupaven les seves tasques mecàniques d'acord amb les lleis bàsiques de la física, o bé es podia imaginar un organisme com un tot en funcionament, amb atributs com la voluntat o els instints. Va explicar que aquests eren punts de vista complementaris, no només perquè oferien diferents perspectives, sinó també perquè eren impossibles de sostenir simultàniament -tal com succeïa amb la naturalesa corpuscular i ondulatoria dels electrons-.
Va declarar que si es volia estudiar la vida com un mecanisme complex, calia disseccionar un organisme molècula per molècula i observar com funciona, però, en fer-ho, es perdrien de vista les qualitats de la vida de l'organisme associades a un tot, com la consciència. Per altra banda, si es volia estudiar la vida com un tot, llavors no es podria concretar el paper de cada molècula en els processos.
Com tota extrapolació, no deixa de ser una especulació basada en una analogia, i per tant força mancada del rigor que sol caracteritzar el treball dels físics. No obstant això, i des de la meva perspectiva totalment aliena a la biologia, trobo que és una idea molt interessant, i que tot i que no ha estat gaire difosa, crec que pot resultar de gran utilitat en la conformació de les teories biològiques.
BIBLIOGRAFIA:
- LINDLEY, D. Incertidumbre. Einstein, Heisenberg, Bohr y la lucha por la esencia de la ciencia. (2008) Ed. Ariel, Barcelona.
Jaume Alonso
dissabte, 12 d’abril del 2008
El Cercle de Viena
El Cercle de Viena
La concepció científica del món
Entre la Primera i la Segona Guerra Mundial, a Viena hi havia una frenètica activitat intel·lectual. Filòsofs, científics, estudiants i molta altra gent es trobaven cada dia als cafès de la ciutat i debatien durant hores sobre temes d'actualitat científica i filosòfica, així com de la complexa realitat política i econòmica del moment. A part dels cafès, la vida intel·lectual de Viena també es trobava organitzada en els diversos cercles (Kreis), el més famós dels quals va ser, sens dubte, el Cercle de Schlick (Schlick Kreis, en referència al seu líder, el filòsof Moritz Schlick), que amb el temps va passar a ser conegut com a Cercle de Viena (Wiener Kreis).
Aquest cercle no tenia una organització fixa, sinó que simplement estava format per homes -quasi tots científics- amb la mateixa actitud científica bàsica que es trobaven setmanalment, sempre intentant donar més importància a allò que els unia, més que no pas a la particularitat de cadascú. No només va ser un cercle ric en produccions col·lectives pròpies, sinó que també va procurar estar en contacte amb els corrents de pensament contemporànis, intentant formar eines de pensament per a la vida quotidiana tant d'intel·lectuals com de tot aquell que col·laborés d'alguna manera amb l'organització conscient de la vida.
Una de les seves obres més conegudes és l'article La concepció científica del món (Wissenschaftliche Weltauffassung), on es resumeixen les tesis més importants del cercle sobre ciència, no tant pel que fa a continguts, sinó respecte a la metodologia, l'actitud i la direcció de la investigació. El cercle tenia una marcada orientació empirista i positivista lògica, influenciada per personatges com B. Russell, o Wittgenstein i el seu “tot allò que pot ser dit, pot ser dit clarament”. L'objectiu era unificar els camps de la ciència, fer que cada investigació s'integrés en un marc total.
Creien que tot coneixement era accessible als humans, i mitjançant l'anàlisi lògica convertien tot problema filosòfic un problema empíric, subordinat a la ciència experimental, o el reduïen a un pseudoproblema, un error del llenguatge. Volien depurar la ciència de tot contingut metafísic, ja que consideraven que només eren especulacions sense significat, eren només actituds cap a la vida, i no pas «coneixement». Negaven també tot coneixement universalment vàlid provinent únicament del pensament, tot judici sintètic a priori, així com la intuïció com a font de coneixement. La concepció científica del món només coneixia enunciats experimentals sobre qualsevol tipus d'objectes i els enunciats analítics de la lògica i les matemàtiques.
A l'article, a més, també es descrivien quins eren els problemes de fonaments de cada disciplina científica, i cap a on s'havien de dirigir els esforços per a solucionar-los. Els problemes de l'aritmètica eren dels més importants, ja que van ser el motiu del desenvolupament d'una nova lògica, sobretot arran de les paradoxes de la teoria de conjunts -com la Paradoxa de Russell-. A partir dels treballs de Fredge, Schröder i Peano entre d'altres, Russell i Whitehead van poder desenvolupar un sistema coherent de lògica simbòlica que superava en eficàcia i en utilitat pràctica l'antiga lògica. Al respecte, el Cercle de Viena compartia la visió tautològica de les matemàtiques que proposaven Russell i Wittgenstein entre molts d'altres.
Pel que fa a la física calia, per una banda, una anàlisi epistemològica de conceptes bàsics com espai, temps, substància o causalitat, a fi d'eliminar-ne els excedents metafísics. La causalitat es va reduir a una relació de condició i de dependència funcional, i la probabilitat a la freqüència relativa estadística. Per una altra banda, els problemes estructurals es van resoldre a partir de sistemes hipotètics i axiomàtics, que tot i que a primera vista pot semblar que poc tenien a veure amb la realitat, els resultats de l'experiència s'introduïen o bé als axiomes, o bé a les definicions de correspondència -aquelles que associen un fet real a un concepte teòric-.
En geometría es va tenir cap a la axiomatització i a la logització, donant lloc a les geometres no-euclidianes, i al problema de quina geometria obeïa l'espai físic. A la biologia i a la psicologia se li van treure conceptes mal definits com la “vitalitat”, i es van reformar ja que no eren prou reductibles a la realitat experimental. Hi havia molta anàlisi per fer en psicologia, ja que molts conceptes eren purament metafísics, com l'ànima, l'estat d'ànim, etc., així que calia una enfocament més dirigit cap a les teories conductistes, per exemple. També altres disciplines com la història, o la economia van ser reformades, però en mesura molt menys menor.
En definitiva, va constituir un esforç tant important com poc conegut, i que va permetre netejar la ciència i preparar-la per tots els descobriments que havien de venir, i que vindran. Sovint aquestes restes metafísiques, o les reticències a actualitzar els nostres sistemes de coneixement, tenen l'origen en actituds molt conservadores que hi ha hagut i que hi ha al món de la ciència, molt més camuflades que no pas en altres àmbits, i contra les que cal lluitar, per tal de no caure en paradigmes eternitzats.
BIBLIOGRAFIA:
Aquest cercle no tenia una organització fixa, sinó que simplement estava format per homes -quasi tots científics- amb la mateixa actitud científica bàsica que es trobaven setmanalment, sempre intentant donar més importància a allò que els unia, més que no pas a la particularitat de cadascú. No només va ser un cercle ric en produccions col·lectives pròpies, sinó que també va procurar estar en contacte amb els corrents de pensament contemporànis, intentant formar eines de pensament per a la vida quotidiana tant d'intel·lectuals com de tot aquell que col·laborés d'alguna manera amb l'organització conscient de la vida.
Una de les seves obres més conegudes és l'article La concepció científica del món (Wissenschaftliche Weltauffassung), on es resumeixen les tesis més importants del cercle sobre ciència, no tant pel que fa a continguts, sinó respecte a la metodologia, l'actitud i la direcció de la investigació. El cercle tenia una marcada orientació empirista i positivista lògica, influenciada per personatges com B. Russell, o Wittgenstein i el seu “tot allò que pot ser dit, pot ser dit clarament”. L'objectiu era unificar els camps de la ciència, fer que cada investigació s'integrés en un marc total.
Creien que tot coneixement era accessible als humans, i mitjançant l'anàlisi lògica convertien tot problema filosòfic un problema empíric, subordinat a la ciència experimental, o el reduïen a un pseudoproblema, un error del llenguatge. Volien depurar la ciència de tot contingut metafísic, ja que consideraven que només eren especulacions sense significat, eren només actituds cap a la vida, i no pas «coneixement». Negaven també tot coneixement universalment vàlid provinent únicament del pensament, tot judici sintètic a priori, així com la intuïció com a font de coneixement. La concepció científica del món només coneixia enunciats experimentals sobre qualsevol tipus d'objectes i els enunciats analítics de la lògica i les matemàtiques.
A l'article, a més, també es descrivien quins eren els problemes de fonaments de cada disciplina científica, i cap a on s'havien de dirigir els esforços per a solucionar-los. Els problemes de l'aritmètica eren dels més importants, ja que van ser el motiu del desenvolupament d'una nova lògica, sobretot arran de les paradoxes de la teoria de conjunts -com la Paradoxa de Russell-. A partir dels treballs de Fredge, Schröder i Peano entre d'altres, Russell i Whitehead van poder desenvolupar un sistema coherent de lògica simbòlica que superava en eficàcia i en utilitat pràctica l'antiga lògica. Al respecte, el Cercle de Viena compartia la visió tautològica de les matemàtiques que proposaven Russell i Wittgenstein entre molts d'altres.
Pel que fa a la física calia, per una banda, una anàlisi epistemològica de conceptes bàsics com espai, temps, substància o causalitat, a fi d'eliminar-ne els excedents metafísics. La causalitat es va reduir a una relació de condició i de dependència funcional, i la probabilitat a la freqüència relativa estadística. Per una altra banda, els problemes estructurals es van resoldre a partir de sistemes hipotètics i axiomàtics, que tot i que a primera vista pot semblar que poc tenien a veure amb la realitat, els resultats de l'experiència s'introduïen o bé als axiomes, o bé a les definicions de correspondència -aquelles que associen un fet real a un concepte teòric-.
En geometría es va tenir cap a la axiomatització i a la logització, donant lloc a les geometres no-euclidianes, i al problema de quina geometria obeïa l'espai físic. A la biologia i a la psicologia se li van treure conceptes mal definits com la “vitalitat”, i es van reformar ja que no eren prou reductibles a la realitat experimental. Hi havia molta anàlisi per fer en psicologia, ja que molts conceptes eren purament metafísics, com l'ànima, l'estat d'ànim, etc., així que calia una enfocament més dirigit cap a les teories conductistes, per exemple. També altres disciplines com la història, o la economia van ser reformades, però en mesura molt menys menor.
En definitiva, va constituir un esforç tant important com poc conegut, i que va permetre netejar la ciència i preparar-la per tots els descobriments que havien de venir, i que vindran. Sovint aquestes restes metafísiques, o les reticències a actualitzar els nostres sistemes de coneixement, tenen l'origen en actituds molt conservadores que hi ha hagut i que hi ha al món de la ciència, molt més camuflades que no pas en altres àmbits, i contra les que cal lluitar, per tal de no caure en paradigmes eternitzats.
BIBLIOGRAFIA:
- NEURATH, O. La concepción científica del mundo - el Círculo de Viena
diumenge, 14 d’octubre del 2007
De la història i el funcionament del poder
De la història i el funcionament del poder
TRADICIONALMENT, quan hem intentat reflexionar sobre la nostra societat i la manera en com s'exerceix el poder en ella, ho hem fet des d'una concepció jurídica. Però si realment volem procedir a fer una anàlisi del poder, no des de la seva representació sinó des del seu funcionament, és essencial alliberar-nos de la d'aquesta concepció jurídica -que entén al poder estructurat mitjançant la llei i el sobirà, a partir de la regla i la prohibició-. Estudiar el poder no vol pas dir preguntar-se on està el poder, qui posseeix el poder, quines són les regles que regeixen el poder o quin és el sistema de lleis que el poder estableix sobre el cos social, sinó anar molt més enllà. Remoure els fonaments mateixos de la teoria jurídica del poder.“El humanismo consiste en querer cambiar el sistema ideológico sin tocar la institución; el reformismo, en cambiar la institución sin tocar el sistema ideológico. La acción revolucionaria se define, por el contrario, como una conmoción simultánea de la conciencia y de la institución; lo que supone que ataca las relaciones de poder allí donde son el instrumento, el armazón, la armadura.”
(M. Foucault – Vigilar y Castigar)
UNA manera de fer-ho pot ser fixar-se en les anàlisis que ha dut a terme M. Foucault i altres filòsofs post-estructuralistes mitjançant mètodes arqueològics i genealògics. Allò que ha caracteritzat aquesta nova metodologia ha estat el fet de no partir de la idea de què l'evolució de la humanitat ha estat contínua, sinó treballar també amb les discontinuïtats, i la d'integrar els sabers sotmesos, de fer entrar en el joc els sabers locals, discontinus, desqualificats i no legitimats per les institucions en nom del coneixement Vertader -que no és cap cosa de l'Edat Mitjana, sinó ben actual-.
PER a poder veure com actua el poder actualment, però, cal abans tenir una petita idea dels conflictes d'interessos entre la monarquia i la burgesia que van marcar l'inici del poder actual. El sistema de poder que la monarquia havia aconseguit organitzar a partir de la fi de l'Edat Mitjana, i que duraria fins a finals del s.XVIII i principis del s.XIX -depenent de cada país-, presentava dos grans entrebancs majors per al desenvolupament del capitalisme: la discontinuïtat i l'apegalositat.
PER una banda el poder polític, tal com s'exercia en el cos social, era massa discontinu. Milers de fets, elements, conductes, processos escapaven del control del poder. Calia la instauració d'un poder continu, precís, atòmic, individualitzant, en què cada individu, el seu cos, els seus gestos, poguessin ser controlats, enlloc de fer controls globals i de massa.
PER l'altra, calia agilitzar els mecanismes de poder, que eren pesats i molestos. Enlloc d'estimular el flux econòmic, el poder feia de fre, d'obstacle, ja que precisament la funció principal del poder era recaptar, tenir dret a recaptar qualsevol cosa. Calia, doncs, un mecanisme de poder tal, que al mateix temps que controlés les coses i les persones fins als mínims detalls, no fos tan pesat ni essencialment paràsit, sinó que s'exercís en la mateixa direcció i en el mateix sentit que el procés econòmic.
AQUESTES, juntament amb moltes altres, van ser les causes que van provocar que en un moment determinat, aquell moment en què segons l'economia de poder, era ja més eficaç i més rentable vigilar que castigar, l'exercici del poder prengués formes diferents, que evolucionés dels càstigs corporals a la plaça del poble davant de tothom, als càstigs subtils però més eficaços, que es passés a un poder microscòpic, capil·lar, un poder anònim, sense cara ni personalització en cap rei ni príncep per una banda, i que s'inserís en els gestos, les cares, els discursos, l'aprenentatge i la vida quotidiana de l'individu per l'altra.
DINS del nou poder, segons Foucault, es distingíen dos models: el de la pesta, basat en el control disciplinari, i el de la lepra, basat en l'exclusió binària. En el primer, l'ideal són les societats disciplinàries on l'espai està retallat, tancat, contínuament vigilat i controlat. Aquest és el model d'ordre, un ordre que prescriu a cadascú un lloc: el lloc de la dona, de l'estudiant, del boig, del malalt, etc. També es prescriu a cadascú el «bé» que li correspon, i quin és el camí per a aconseguir-lo -el poder, la disciplina, s'infiltren a l'escola, a la presó, al manicomi, a l'hospital...-.
A fi i efecte de consolidar aquest primer model, es decidirà utilitzar el sistema penitenciari. Des de sempre s'ha sabut que les presons no eren eficaces per «reinserir els delinqüents a la societat» sinó tot al contrari, que fomentaven la delinqüència i l'il·legalisme. Per què seguir amb elles? Molt senzill: les presons produeixen delinqüents i aquests, beneficis polítics i econòmics. A nivell polític, com més delinqüents existeixin, més crims existiran; i com més crims hi hagin, més por tindrà la població i més acceptable i desitjable es tornarà el sistema de control policial. Així la pròpia gent serà la que demanarà que el poder els controli. A més, a nivell econòmic, cal considerar que la delinqüència genera una quantitat de tràfics plenament lucratius: prostitució, armes, drogues...
PEL que fa al segon model, es busca amenaçar amb l'exclusió social: ja no es jutgen els actes, sinó que es classifiquen les persones segons relacions binàries. Apareixen els bojos i els sans, els bons ciutadans i els enemics públics, els normals i els anormals. Es comença un procés d'objectivització dels delinqüents i dels delictes, on el problema és de falta de disciplina, i cal solucionar-lo, cal convertir el delinqüent en «normal» -aquí entren metges, psicòlegs, sociòlegs...-.
PER a fer efectiu aquest segon model, apareixen les ciències humanes, que tracten la població no com un conjunt de «subjectes-súbdits», sinó com una entitat biològica independent que és capaç de produir de tot: produeix riquesa, produeix béns, produeix altres individus... El poder es preocupa per la població, per les condicions de vida, per la natalitat, per la mortalitat, etc. Ja no és una eina únicament repressora, negativa, la funció de la qual només és prohibir, sinó que el poder el que busca és produir. I una de les coses que mantindrà la seva continuïtat serà la producció de discursos.
ELS discursos, la veritat, serà l'eina característica per excel·lència del poder actual. A través dels discursos que es deixen anar als centres de disciplina -escoles, presons, manicomis...- el poder es transmet, es reprodueix, i es legitima. El poder aconsegueix penetrar en les consciències de cada individu, controlant fins a la seva mínima acció. El poder també dirà com ha de ser vist pels seus súbdits, el poder es definirà a través dels discursos. Però alhora, aquests discursos també crearan relacions de poder, els súbdits també decidiran sobre el «poder», els productes del poder podran canviar el poder.
AIXÍ doncs, la possibilitat d'una lluita per canviar la configuració del poder s'hauria d'establir en dues direccions. La primera, lluitar mitjançant discursos de poder i accions polítiques contra la falta de reciprocitat de les relacions de poder -és a dir, fer que la Multitud tingui tant a dir sobre el capitalisme, com el capitalisme sobre ella- i la segona, tractar d'eliminar aquestes exclusions binàries i les «veritats» sobre les que es recolzen. Deixar de separar entre el boig i el sa, el delinqüent i el ciutadà, el normal i l'anormal. En definitiva, cal trencar el paradigma de la modernitat, del pensament modern i Il·lustrat, cal anar més enllà.
BIBLIOGRAFIA:
- FOUCAULT, M. Las redes del poder. Extracte d'una conferència al Brasil i publicat a la revista Barbarie.
- NAYRA. Vigilar y castigar. Resum del text homònim de M. Foucault.
divendres, 14 de setembre del 2007
Si no es pot ballar, no és la meva revolució
Si no es pot ballar, no és la meva revolució
Introducció al post-anarquisme
Introducció al post-anarquisme
DESPRÉS de la Segona Guerra Mundial, la filosofia política va patir a Europa un gir, els fruits del qual podrien portar a recuperar un esperit revolucionari que molts semblen haver perdut. L'aparició del moviment artístico-polític situacionista, així com més tard escoles de pensament com el post-estructuralisme i el post-modernisme, han conformat el context intel·lectual en què avui es troba el món.
UN món, la història recent del qual ha vingut marcada per dos punts importants: els moviments i revoltes del 1968 i la caiguda de les realitats soviètiques (1989-1991), ja que ha estat a partir d'aquests dos punts, que tant el poder com els seus antagonistes han patit una transformació radical. Per una banda, el capitalisme ha evolucionat cap a la globalització, cap al treball immaterial -no el de fàbrica sinó el d'ordinador- i per l'altra, en els moviments antagònics s'ha vist com han cobrat importància factors com l'art, la creativitat o la imaginació.
MÉS ENLLÀ DE LA FÀBRICA:
NINGÚ nega la importància que va tenir el moviment obrer al s. XIX i principis del XX, tanmateix, actualment el moviment ha perdut tota importància. Les faccions més moderades han estat absorbides pel sistema -partits com el PSOE, EU... i sindicats com CCOO i UGT-, i les més radicals i que s'han mantingut fidels a la seva ideologia, han perdut moltíssims membres, fins a arribar a un estat de clara decadència, com seria el cas de la CNT. Pel que fa als primers, han passat a formar part d'aquesta “Societat de l'Espectacle” en què vivim, on juguen el seu paper, que lògicament no té rellevància ni poder real, un titella més del poder econòmic. Els segons, en canvi, han passat en la seva majoria a un estat pessimista, nihilista passiu en paraules de Nietzsche, nostàlgics d'un passat gloriós i incapaços de reprendre una lluita que ja no té on sustentar-se.
PARADOXALMENT, les causes d'aquesta desfeta no són altres que el propi moviment obrer. Les seves conquestes laborals, com la jornada laboral de 8h o la seguretat social, han obligat a transformar el capitalisme radicalment, evolucionant des de la societat de la dominació a la societat de la vigilància i la globalització. També hi ha hagut un canvi en les formes de treball, ara el treball de fàbrica, el treball productiu, ha passat a ser una minoria, i els treballadors han evolucionat de l'explotació en una mateixa fàbrica als contractes escombraries i al treball precari. Les protestes ja no es fan dins la fàbrica, sinó que aquesta ha estat substituïda per altres espais més adequats, com els carrers. Dit d'una altra manera, l'obrerisme clàssic va crear un nou món, al que no s'ha sabut adaptar, signant així al seva pròpia sentència de mort.
NO obstant això, altres moviments antagònics han anat sorgint aquests anys, incorporant elements nous com l'art o la creativitat a les lluites socials. El cas més famós són les revoltes de 1968, amb lemes com “la imaginació al poder”. Tot i que el capitalisme va intentar absorbir aquest despertar de la creativitat i l'hedonisme en forma de pop-art, per a poder revendre-ho, aquest fet posa de manifest que el capitalisme no és un poder absolut, sinó que també ell està subordinat als desitjos i a les voluntats subjectives, als moviments i protestes que surten pels seus marges i que l'obliguen a canviar: hi ha motius, per tant, per no menysprear el potencial dels moviments antagònics.
LA POSSIBILITAT DE NOUS ANTAGONISMES:
PER sort, i gràcies a moviments intel·lectuals com el post-estructuralisme i el pensament post-modern, les anàlisis del poder i la dominació també han anat evolucionant, i són les que permetran donar forma i direcció a aquest antagonisme. Un exemple d'això és el concepte d'explotació, que ha estat renovat des de com l'entenia l'obrerisme clàssic -com a conseqüència de la seva herència capitalista-. Abans s'entenia que només hi havia explotació en sentit econòmic, el robatori de la plusvàlua, i temes com l'ecologia o l'alliberació de la dona estaven subordinats a l'emancipació econòmica. Ara, en canvi, és palès que el capitalisme captura la creativitat de la vida en totes les seves facetes, limitant per exemple la sexualitat i els rols masculí i femení a partir de la seva moral. Hi ha, doncs, una bioexplotació. Com va senyalar Foucault, la dominació i el poder no són totals, però estan a tot arreu, com després han posat de manifest moviments com l'ecologista, el feminista i post-feminista, el queer...
AIXÍ doncs, és evident que si es volen fer nous plantejaments polítics, caldrà tenir en compte la situació i el context actual del poder. Cal trencar amb l'absolutisme epistemològic dels “interessos objectius”, entendre que tot és subjectiu, que cadascú té desitjos diferents i, per tant, no hi pot haver un “bé comú” ni uns valors comuns. També cal trencar, per tant, amb la moral, ja que aquesta és estàtica, reaccionària, s'oposa als desitjos i les voluntats particulars. Cal adoptar una ètica pragmàtica, subordinar-la als nostres interessos. Cal trencar amb les idees utòpiques, no hem d'imaginar un futur millor i tornar-nos esclaus d'aquesta idea, sinó fer un present millor, aprofitar les línies de fuga -els moviments de protesta concrets- que surten pels marges i que procuren nous estils de vida, nous models de relació social. La revolució és creativitat, imaginació, és trencar amb el que hi ha, fer un nou present.
PERÒ és evident que aquest paper no el pot dur a terme cap moviment existent, ni tan sols l'anarquisme, ja que tot i que la seva tradició incorpora valors com la no voluntat de ser representat per cap polític, la d'oposició a l'Estat i al poder, o la d'organitzar-se horitzontalment, també parteix de plantejaments anacrònics com el d'explotació econòmica, lluita a les fàbriques, i la creença en què hi ha una naturalesa humana objectiva que es veu limitada pel poder, no entenent que només som subjectivitats, no existeix aquesta naturalesa, i a més, fa que els seus membres se subordinin a aquesta idea, i quedin representats per ella, caient en allò que ells mateixos pretenen no estem limitats pel poder, sinó que som els seus productes. A més, el fet de basar-se en una ideologia està criticar. Així doncs, per a poder seguir la variabilitat d'allò humà i les seves possibilitats, per poder abraçar la diferència, la subjectivitat, la creativitat, l'anarquisme s'ha d'alliberar de la llosa del s.XIX que encara porta amb ell. Cal anar més enllà de l'anarquisme, d'aquí és d'on surt la idea del post-anarquisme.
LLUNY de ser una ideologia, el post-anarquisme s'ha d'entendre com una bandera amb què expressar el desig de transcendir el món actual, d'anar més enllà, però sempre desplegant les oportunitats del present, és a dir, a través dels nous moviments socials que posen de manifest la dominació, com l'alterglobalització, el post-feminisme, la lluita per la vivenda, etc. El post-anarquisme ha de ser una voluntat d'experimentació política amb nosaltres mateixos, ha de fomentar la nostra creativitat a l'hora de reinventar les formes de vida, i mai s'ha de deixar atrapar per “veritats absolutes” ni per formes acabades, ha de ser un canvi continu, aprofitant les oportunitats del present i creant pensament crític i organització antagònica al sistema.
UN món, la història recent del qual ha vingut marcada per dos punts importants: els moviments i revoltes del 1968 i la caiguda de les realitats soviètiques (1989-1991), ja que ha estat a partir d'aquests dos punts, que tant el poder com els seus antagonistes han patit una transformació radical. Per una banda, el capitalisme ha evolucionat cap a la globalització, cap al treball immaterial -no el de fàbrica sinó el d'ordinador- i per l'altra, en els moviments antagònics s'ha vist com han cobrat importància factors com l'art, la creativitat o la imaginació.
MÉS ENLLÀ DE LA FÀBRICA:
NINGÚ nega la importància que va tenir el moviment obrer al s. XIX i principis del XX, tanmateix, actualment el moviment ha perdut tota importància. Les faccions més moderades han estat absorbides pel sistema -partits com el PSOE, EU... i sindicats com CCOO i UGT-, i les més radicals i que s'han mantingut fidels a la seva ideologia, han perdut moltíssims membres, fins a arribar a un estat de clara decadència, com seria el cas de la CNT. Pel que fa als primers, han passat a formar part d'aquesta “Societat de l'Espectacle” en què vivim, on juguen el seu paper, que lògicament no té rellevància ni poder real, un titella més del poder econòmic. Els segons, en canvi, han passat en la seva majoria a un estat pessimista, nihilista passiu en paraules de Nietzsche, nostàlgics d'un passat gloriós i incapaços de reprendre una lluita que ja no té on sustentar-se.
PARADOXALMENT, les causes d'aquesta desfeta no són altres que el propi moviment obrer. Les seves conquestes laborals, com la jornada laboral de 8h o la seguretat social, han obligat a transformar el capitalisme radicalment, evolucionant des de la societat de la dominació a la societat de la vigilància i la globalització. També hi ha hagut un canvi en les formes de treball, ara el treball de fàbrica, el treball productiu, ha passat a ser una minoria, i els treballadors han evolucionat de l'explotació en una mateixa fàbrica als contractes escombraries i al treball precari. Les protestes ja no es fan dins la fàbrica, sinó que aquesta ha estat substituïda per altres espais més adequats, com els carrers. Dit d'una altra manera, l'obrerisme clàssic va crear un nou món, al que no s'ha sabut adaptar, signant així al seva pròpia sentència de mort.
NO obstant això, altres moviments antagònics han anat sorgint aquests anys, incorporant elements nous com l'art o la creativitat a les lluites socials. El cas més famós són les revoltes de 1968, amb lemes com “la imaginació al poder”. Tot i que el capitalisme va intentar absorbir aquest despertar de la creativitat i l'hedonisme en forma de pop-art, per a poder revendre-ho, aquest fet posa de manifest que el capitalisme no és un poder absolut, sinó que també ell està subordinat als desitjos i a les voluntats subjectives, als moviments i protestes que surten pels seus marges i que l'obliguen a canviar: hi ha motius, per tant, per no menysprear el potencial dels moviments antagònics.
LA POSSIBILITAT DE NOUS ANTAGONISMES:
PER sort, i gràcies a moviments intel·lectuals com el post-estructuralisme i el pensament post-modern, les anàlisis del poder i la dominació també han anat evolucionant, i són les que permetran donar forma i direcció a aquest antagonisme. Un exemple d'això és el concepte d'explotació, que ha estat renovat des de com l'entenia l'obrerisme clàssic -com a conseqüència de la seva herència capitalista-. Abans s'entenia que només hi havia explotació en sentit econòmic, el robatori de la plusvàlua, i temes com l'ecologia o l'alliberació de la dona estaven subordinats a l'emancipació econòmica. Ara, en canvi, és palès que el capitalisme captura la creativitat de la vida en totes les seves facetes, limitant per exemple la sexualitat i els rols masculí i femení a partir de la seva moral. Hi ha, doncs, una bioexplotació. Com va senyalar Foucault, la dominació i el poder no són totals, però estan a tot arreu, com després han posat de manifest moviments com l'ecologista, el feminista i post-feminista, el queer...
AIXÍ doncs, és evident que si es volen fer nous plantejaments polítics, caldrà tenir en compte la situació i el context actual del poder. Cal trencar amb l'absolutisme epistemològic dels “interessos objectius”, entendre que tot és subjectiu, que cadascú té desitjos diferents i, per tant, no hi pot haver un “bé comú” ni uns valors comuns. També cal trencar, per tant, amb la moral, ja que aquesta és estàtica, reaccionària, s'oposa als desitjos i les voluntats particulars. Cal adoptar una ètica pragmàtica, subordinar-la als nostres interessos. Cal trencar amb les idees utòpiques, no hem d'imaginar un futur millor i tornar-nos esclaus d'aquesta idea, sinó fer un present millor, aprofitar les línies de fuga -els moviments de protesta concrets- que surten pels marges i que procuren nous estils de vida, nous models de relació social. La revolució és creativitat, imaginació, és trencar amb el que hi ha, fer un nou present.
PERÒ és evident que aquest paper no el pot dur a terme cap moviment existent, ni tan sols l'anarquisme, ja que tot i que la seva tradició incorpora valors com la no voluntat de ser representat per cap polític, la d'oposició a l'Estat i al poder, o la d'organitzar-se horitzontalment, també parteix de plantejaments anacrònics com el d'explotació econòmica, lluita a les fàbriques, i la creença en què hi ha una naturalesa humana objectiva que es veu limitada pel poder, no entenent que només som subjectivitats, no existeix aquesta naturalesa, i a més, fa que els seus membres se subordinin a aquesta idea, i quedin representats per ella, caient en allò que ells mateixos pretenen no estem limitats pel poder, sinó que som els seus productes. A més, el fet de basar-se en una ideologia està criticar. Així doncs, per a poder seguir la variabilitat d'allò humà i les seves possibilitats, per poder abraçar la diferència, la subjectivitat, la creativitat, l'anarquisme s'ha d'alliberar de la llosa del s.XIX que encara porta amb ell. Cal anar més enllà de l'anarquisme, d'aquí és d'on surt la idea del post-anarquisme.
LLUNY de ser una ideologia, el post-anarquisme s'ha d'entendre com una bandera amb què expressar el desig de transcendir el món actual, d'anar més enllà, però sempre desplegant les oportunitats del present, és a dir, a través dels nous moviments socials que posen de manifest la dominació, com l'alterglobalització, el post-feminisme, la lluita per la vivenda, etc. El post-anarquisme ha de ser una voluntat d'experimentació política amb nosaltres mateixos, ha de fomentar la nostra creativitat a l'hora de reinventar les formes de vida, i mai s'ha de deixar atrapar per “veritats absolutes” ni per formes acabades, ha de ser un canvi continu, aprofitant les oportunitats del present i creant pensament crític i organització antagònica al sistema.
BIBLIOGRAFIA:
- FERNÁNDEZ DE ROTA, A. Reflexiones post-anarquistas. Revolución, diferencia y deseo. (2007)
- FERNÁNDEZ DE ROTA, A. Carta abierta a la revista Resquicios. Hacer multitud, construir autonomía, crear mundos. (2007)
- QUEZADA, F i MOLINA, C. Collage. Elogio al anarquismo.
dimecres, 20 de juny del 2007
D'estructures i diferències (I)
Dedicat a la Mire, t'estimo.
Com és notori, la filosofia contemporània -de la cultura occidental- es diferencia de la resta d'etapes pel fet que en un interval de temps curt, s'han donat un gran nombre de corrents filosòfics, fins al punt que costa trobar una manera d'ordenar-los i estudiar-los. Un dels corrents més importants, sobretot en terres franceses, ha estat el post-estructuralisme, format bàsicament per pensadors francòfons nascuts cap als anys 20 i divulgats a partir de 1960, que pretenien fer evolucionar el pensament més enllà del dualisme que s'havia establert entre marxisme i fenomenologia a França després de la guerra.
La consideració neo-nietzschiana d'alguns pensadors com M. Foucault, G. Deleuze o J. Derrida, així com la lectura heideggeriana de Nietzsche en què s'afirmava que l'obra d'aquest no era únicament moral, sinó que també tenia una dimensió ontològica, van marcar la superació de l'estructuralisme mitjançant el concepte de diferència ontològica, clau de volta d'allò incipient que es coneixeria com la filosofia de la diferència.
Aquesta filosofia es basaria en el llenguatge, que fins al s.XX no havia estat objecte de preocupació sobre què és i què no és, i que fou gràcies a F. de Saussure que aquest es va convertir en problema filosòfic, marcant la ruptura epistemològica que deixava enrere la consideració del llenguatge com una transparència per a la clara expressió o com un obstacle per a la referència del món, i dotant-lo d'entitat pròpia i característica.
Els punts clau d'aquesta nova filosofia escrita en llibres d'una sofisticació merament retòrica i amb objectius poc clars són bàsicament:
Que la identitat d'un signe -allò que fa que sigui un signe i el signe que és- no es pot reduir a la identitat material -sonora, visual- ni tampoc a la ideal -significat-.
Que existeix una realitat purament lingüística, irreductible tant a allò real -material- com a allò imaginari -consciència, concepte-.
Que a nivell ontològic, el llenguatge passa a ser vist com un espai de producció de sentit fora de la consciència.
Algunes de les aportacions més importants d'aquesta filosofia són el reenfocament de conceptes lingüístics com enunciat o pronúncia -Saussure deia que la pronunciació d'una paraula no té a veure amb allò que pogués registrar un magnetòfon, sinó que és el conjunt de totes les variacions fonètiques possibles que es poden produir sense provocar cap alteració del sentit, transformant d'aquesta manera la fonologia, que ja no serà una disciplina prescriptiva -ja no ens dirà com hem de pronunciar; ja no hi haurà una bona pronúncia-.
També destaca el mètode arqueològic de Foucault, semblant a la genealogia nietzschiana, i que va demostrar que la història dels discursos públics té una continuïtat superficial, però que presenta discontinuïtats; o la substitució del concepte literatura -que passa de ser considerat una cosa objectiva a considerar-se una relació que mantenim avui en dia amb alguns textos- pel d'escriptura, que és simplement tot allò que s'ha escrit. Això els va portar a anul·lar la validesa de la crítica literària tradicional, reinventant-la i arribant a conclusions com grans similituds entre Ignacio de Loyola i Sade, o entre Freud i Adam Smith.
També es va retreure a la crítica literària tradicional el fet que recorrés al context per a restringir l'ambigüitat, redefinint l'escriptura d'un text com el conjunt de versions que es poden donar d'un text sense alterar-ne el significat i la lectura, com el conjunt de totes les interpretacions que són possibles d'un text sense mutar-lo. I si la contextualització era l'eina que permetia fixar el text, delimitar-ne la bona interpretació, la intertextualització consistiria a ampliar, complicar i variar els contextos per a aconseguir totes les interpretacions possibles.
Però se'ns dubte el més important i característic de les filosofies estructuralista i post-estructuralista ve de la mà de J. Derrida, que va desenvolupar el concepte de diferència a partir d'intentar trobar uns textemes, que permetessin passar de la gramàtica a la gramatologia, de la mateixa manera que els fonemes permetien passar de la fonètica a la fonologia. En aquesta anàlisi, va trobar que en referència al significant, aquest apareix sempre “com a repetició: per definició, la lletra no té primer cop”. Hi ha una part que sempre es repeteix, un motlle gràfic, però també una part única, que actualitza algunes virtuts de la lletra i en deprecia unes altres. En un text, i especialment en un de literari, hi ha un excés de significant respecte a allò que es vol dir. És anti-econòmic, hi ha un excedent de significança respecte a la significació.
En referència al significat, diu que “tot significat sempre apareix com a diferit”. Primer se significa per part de l'autor, i després per part del lector. No es pot anticipar el sentit, sinó que sempre va retardat.
La conclusió de tot això va ser que la lletra és una diferència, en el doble sentit de la paraula:
És diferida, aplaça el significat.
És excedent, hi ha una diferència entre la significança i la significació.
D'aquest concepte de diferència, o différance, partirà la nova filosofia post-estructuralista, que veurem en un altre article.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Entrades
