“El humanismo consiste en querer cambiar el sistema ideológico sin tocar la institución; el reformismo, en cambiar la institución sin tocar el sistema ideológico. La acción revolucionaria se define, por el contrario, como una conmoción simultánea de la conciencia y de la institución; lo que supone que ataca las relaciones de poder allí donde son el instrumento, el armazón, la armadura.”
(M. Foucault – Vigilar y Castigar)
TRADICIONALMENT, quan hem intentat reflexionar sobre la nostra societat i la manera en com s'exerceix el poder en ella, ho hem fet des d'una concepció jurídica. Però si realment volem procedir a fer una anàlisi del poder, no des de la seva representació sinó des del seu funcionament, és essencial alliberar-nos de la d'aquesta concepció jurídica -que entén al poder estructurat mitjançant la llei i el sobirà, a partir de la regla i la prohibició-. Estudiar el poder no vol pas dir preguntar-se on està el poder, qui posseeix el poder, quines són les regles que regeixen el poder o quin és el sistema de lleis que el poder estableix sobre el cos social, sinó anar molt més enllà. Remoure els fonaments mateixos de la teoria jurídica del poder.
UNA manera de fer-ho pot ser fixar-se en les anàlisis que ha dut a terme M. Foucault i altres filòsofs post-estructuralistes mitjançant mètodes arqueològics i genealògics. Allò que ha caracteritzat aquesta nova metodologia ha estat el fet de no partir de la idea de què l'evolució de la humanitat ha estat contínua, sinó treballar també amb les discontinuïtats, i la d'integrar els sabers sotmesos, de fer entrar en el joc els sabers locals, discontinus, desqualificats i no legitimats per les institucions en nom del coneixement Vertader -que no és cap cosa de l'Edat Mitjana, sinó ben actual-.
PER a poder veure com actua el poder actualment, però, cal abans tenir una petita idea dels conflictes d'interessos entre la monarquia i la burgesia que van marcar l'inici del poder actual. El sistema de poder que la monarquia havia aconseguit organitzar a partir de la fi de l'Edat Mitjana, i que duraria fins a finals del s.XVIII i principis del s.XIX -depenent de cada país-, presentava dos grans entrebancs majors per al desenvolupament del capitalisme: la discontinuïtat i l'apegalositat.
PER una banda el poder polític, tal com s'exercia en el cos social, era massa
discontinu. Milers de fets, elements, conductes, processos escapaven del control del poder. Calia la instauració d'un poder
continu, precís, atòmic, individualitzant, en què cada individu, el seu cos, els seus gestos, poguessin ser controlats, enlloc de fer controls globals i de massa.
PER l'altra, calia agilitzar els mecanismes de poder, que eren pesats i molestos. Enlloc d'estimular el flux econòmic, el poder feia de fre, d'obstacle, ja que precisament la funció principal del poder era recaptar, tenir dret a recaptar qualsevol cosa. Calia, doncs, un mecanisme de poder tal, que al mateix temps que controlés les coses i les persones fins als mínims detalls, no fos tan pesat ni essencialment paràsit, sinó que s'exercís en la mateixa direcció i en el mateix sentit que el procés econòmic.
AQUESTES, juntament amb moltes altres, van ser les causes que van provocar que en un moment determinat, aquell moment en què segons l'economia de poder, era ja més eficaç i més rentable vigilar que castigar, l'exercici del poder prengués formes diferents, que evolucionés dels càstigs corporals a la plaça del poble davant de tothom, als càstigs subtils però més eficaços, que es passés a un poder microscòpic, capil·lar, un poder anònim, sense cara ni personalització en cap rei ni príncep per una banda, i que s'inserís en els gestos, les cares, els discursos, l'aprenentatge i la vida quotidiana de l'individu per l'altra.
DINS del nou poder, segons Foucault, es distingíen dos models: el de la
pesta, basat en el control disciplinari, i el de la
lepra, basat en l'exclusió binària. En el primer, l'ideal són les societats disciplinàries on l'espai està retallat, tancat, contínuament vigilat i controlat. Aquest és el model d'ordre, un ordre que prescriu a cadascú un lloc: el lloc de la dona, de l'estudiant, del boig, del malalt, etc. També es prescriu a cadascú el «bé» que li correspon, i quin és el camí per a aconseguir-lo -el poder, la disciplina, s'infiltren a l'escola, a la presó, al manicomi, a l'hospital...-.
A fi i efecte de consolidar aquest primer model, es decidirà utilitzar el sistema penitenciari. Des de sempre s'ha sabut que les presons no eren eficaces per «reinserir els delinqüents a la societat» sinó tot al contrari, que fomentaven la delinqüència i l'il·legalisme. Per què seguir amb elles? Molt senzill: les presons produeixen delinqüents i aquests, beneficis polítics i econòmics. A nivell polític, com més delinqüents existeixin, més crims existiran; i com més crims hi hagin, més por tindrà la població i més acceptable i desitjable es tornarà el sistema de control policial. Així la pròpia gent serà la que demanarà que el poder els controli. A més, a nivell econòmic, cal considerar que la delinqüència genera una quantitat de tràfics plenament lucratius: prostitució, armes, drogues...
PEL que fa al segon model, es busca amenaçar amb l'exclusió social: ja no es jutgen els actes, sinó que es classifiquen les persones segons relacions binàries. Apareixen els bojos i els sans, els bons ciutadans i els enemics públics, els
normals i els
anormals. Es comença un procés d'objectivització dels delinqüents i dels delictes, on el problema és de falta de disciplina, i cal solucionar-lo, cal convertir el delinqüent en «normal» -aquí entren metges, psicòlegs, sociòlegs...-.
PER a fer efectiu aquest segon model, apareixen les ciències humanes, que tracten la població no com un conjunt de «subjectes-súbdits», sinó com una entitat biològica independent que és capaç de produir de tot: produeix riquesa, produeix béns, produeix altres individus... El poder es preocupa per la població, per les condicions de vida, per la natalitat, per la mortalitat, etc. Ja no és una eina únicament repressora, negativa, la funció de la qual només és prohibir, sinó que el poder el que busca és produir. I una de les coses que mantindrà la seva continuïtat serà la producció de discursos.
ELS discursos, la veritat, serà l'eina característica per excel·lència del poder actual. A través dels discursos que es deixen anar als centres de disciplina -escoles, presons, manicomis...- el poder es transmet, es reprodueix, i es legitima. El poder aconsegueix penetrar en les consciències de cada individu, controlant fins a la seva mínima acció. El poder també dirà com ha de ser vist pels seus súbdits, el poder es definirà a través dels discursos. Però alhora, aquests discursos també crearan relacions de poder, els súbdits també decidiran sobre el «poder», els productes del poder podran canviar el poder.
AIXÍ doncs, la possibilitat d'una lluita per canviar la configuració del poder s'hauria d'establir en dues direccions. La primera, lluitar mitjançant discursos de poder i accions polítiques contra la falta de reciprocitat de les relacions de poder -és a dir, fer que la Multitud tingui tant a dir sobre el capitalisme, com el capitalisme sobre ella- i la segona, tractar d'eliminar aquestes exclusions binàries i les «veritats» sobre les que es recolzen. Deixar de separar entre el boig i el sa, el delinqüent i el ciutadà, el
normal i l'
anormal. En definitiva, cal trencar el paradigma de la modernitat, del pensament modern i Il·lustrat, cal anar més enllà.
Entrades
