El Cercle de Viena

El Cercle de Viena

La concepció científica del món

Entre la Primera i la Segona Guerra Mundial, a Viena hi havia una frenètica activitat intel·lectual. Filòsofs, científics, estudiants i molta altra gent es trobaven cada dia als cafès de la ciutat i debatien durant hores sobre temes d'actualitat científica i filosòfica, així com de la complexa realitat política i econòmica del moment. A part dels cafès, la vida intel·lectual de Viena també es trobava organitzada en els diversos cercles (Kreis), el més famós dels quals va ser, sens dubte, el Cercle de Schlick (Schlick Kreis, en referència al seu líder, el filòsof Moritz Schlick), que amb el temps va passar a ser conegut com a Cercle de Viena (Wiener Kreis).

Aquest cercle no tenia una organització fixa, sinó que simplement estava format per homes -quasi tots científics- amb la mateixa actitud científica bàsica que es trobaven setmanalment, sempre intentant donar més importància a allò que els unia, més que no pas a la particularitat de cadascú. No només va ser un cercle ric en produccions col·lectives pròpies, sinó que també va procurar estar en contacte amb els corrents de pensament contemporànis, intentant formar eines de pensament per a la vida quotidiana tant d'intel·lectuals com de tot aquell que col·laborés d'alguna manera amb l'organització conscient de la vida.

Una de les seves obres més conegudes és l'article La concepció científica del món (Wissenschaftliche Weltauffassung), on es resumeixen les tesis més importants del cercle sobre ciència, no tant pel que fa a continguts, sinó respecte a la metodologia, l'actitud i la direcció de la investigació. El cercle tenia una marcada orientació empirista i positivista lògica, influenciada per personatges com B. Russell, o Wittgenstein i el seu “tot allò que pot ser dit, pot ser dit clarament”. L'objectiu era unificar els camps de la ciència, fer que cada investigació s'integrés en un marc total.

Creien que tot coneixement era accessible als humans, i mitjançant l'anàlisi lògica convertien tot problema filosòfic un problema empíric, subordinat a la ciència experimental, o el reduïen a un pseudoproblema, un error del llenguatge. Volien depurar la ciència de tot contingut metafísic, ja que consideraven que només eren especulacions sense significat, eren només actituds cap a la vida, i no pas «coneixement». Negaven també tot coneixement universalment vàlid provinent únicament del pensament, tot judici sintètic a priori, així com la intuïció com a font de coneixement. La concepció científica del món només coneixia enunciats experimentals sobre qualsevol tipus d'objectes i els enunciats analítics de la lògica i les matemàtiques.

A l'article, a més, també es descrivien quins eren els problemes de fonaments de cada disciplina científica, i cap a on s'havien de dirigir els esforços per a solucionar-los. Els problemes de l'aritmètica eren dels més importants, ja que van ser el motiu del desenvolupament d'una nova lògica, sobretot arran de les paradoxes de la teoria de conjunts -com la Paradoxa de Russell-. A partir dels treballs de Fredge, Schröder i Peano entre d'altres, Russell i Whitehead van poder desenvolupar un sistema coherent de lògica simbòlica que superava en eficàcia i en utilitat pràctica l'antiga lògica. Al respecte, el Cercle de Viena compartia la visió tautològica de les matemàtiques que proposaven Russell i Wittgenstein entre molts d'altres.

Pel que fa a la física calia, per una banda, una anàlisi epistemològica de conceptes bàsics com espai, temps, substància o causalitat, a fi d'eliminar-ne els excedents metafísics. La causalitat es va reduir a una relació de condició i de dependència funcional, i la probabilitat a la freqüència relativa estadística. Per una altra banda, els problemes estructurals es van resoldre a partir de sistemes hipotètics i axiomàtics, que tot i que a primera vista pot semblar que poc tenien a veure amb la realitat, els resultats de l'experiència s'introduïen o bé als axiomes, o bé a les definicions de correspondència -aquelles que associen un fet real a un concepte teòric-.

En geometría es va tenir cap a la axiomatització i a la logització, donant lloc a les geometres no-euclidianes, i al problema de quina geometria obeïa l'espai físic. A la biologia i a la psicologia se li van treure conceptes mal definits com la “vitalitat”, i es van reformar ja que no eren prou reductibles a la realitat experimental. Hi havia molta anàlisi per fer en psicologia, ja que molts conceptes eren purament metafísics, com l'ànima, l'estat d'ànim, etc., així que calia una enfocament més dirigit cap a les teories conductistes, per exemple. També altres disciplines com la història, o la economia van ser reformades, però en mesura molt menys menor.

En definitiva, va constituir un esforç tant important com poc conegut, i que va permetre netejar la ciència i preparar-la per tots els descobriments que havien de venir, i que vindran. Sovint aquestes restes metafísiques, o les reticències a actualitzar els nostres sistemes de coneixement, tenen l'origen en actituds molt conservadores que hi ha hagut i que hi ha al món de la ciència, molt més camuflades que no pas en altres àmbits, i contra les que cal lluitar, per tal de no caure en paradigmes eternitzats.

BIBLIOGRAFIA:

• NEURATH, O. La concepción científica del mundo - el Círculo de Viena

D'estructures i diferències (I)

Dedicat a la Mire, t'estimo.

Com és notori, la filosofia contemporània -de la cultura occidental- es diferencia de la resta d'etapes pel fet que en un interval de temps curt, s'han donat un gran nombre de corrents filosòfics, fins al punt que costa trobar una manera d'ordenar-los i estudiar-los. Un dels corrents més importants, sobretot en terres franceses, ha estat el post-estructuralisme, format bàsicament per pensadors francòfons nascuts cap als anys 20 i divulgats a partir de 1960, que pretenien fer evolucionar el pensament més enllà del dualisme que s'havia establert entre marxisme i fenomenologia a França després de la guerra.

La consideració neo-nietzschiana d'alguns pensadors com M. Foucault, G. Deleuze o J. Derrida, així com la lectura heideggeriana de Nietzsche en què s'afirmava que l'obra d'aquest no era únicament moral, sinó que també tenia una dimensió ontològica, van marcar la superació de l'estructuralisme mitjançant el concepte de diferència ontològica, clau de volta d'allò incipient que es coneixeria com la filosofia de la diferència.

Aquesta filosofia es basaria en el llenguatge, que fins al s.XX no havia estat objecte de preocupació sobre què és i què no és, i que fou gràcies a F. de Saussure que aquest es va convertir en problema filosòfic, marcant la ruptura epistemològica que deixava enrere la consideració del llenguatge com una transparència per a la clara expressió o com un obstacle per a la referència del món, i dotant-lo d'entitat pròpia i característica.

Els punts clau d'aquesta nova filosofia escrita en llibres d'una sofisticació merament retòrica i amb objectius poc clars són bàsicament:

• Que la identitat d'un signe -allò que fa que sigui un signe i el signe que és- no es pot reduir a la identitat material -sonora, visual- ni tampoc a la ideal -significat-.

• Que existeix una realitat purament lingüística, irreductible tant a allò real -material- com a allò imaginari -consciència, concepte-.

• Que a nivell ontològic, el llenguatge passa a ser vist com un espai de producció de sentit fora de la consciència.

Algunes de les aportacions més importants d'aquesta filosofia són el reenfocament de conceptes lingüístics com enunciat o pronúncia -Saussure deia que la pronunciació d'una paraula no té a veure amb allò que pogués registrar un magnetòfon, sinó que és el conjunt de totes les variacions fonètiques possibles que es poden produir sense provocar cap alteració del sentit, transformant d'aquesta manera la fonologia, que ja no serà una disciplina prescriptiva -ja no ens dirà com hem de pronunciar; ja no hi haurà una bona pronúncia-.

També destaca el mètode arqueològic de Foucault, semblant a la genealogia nietzschiana, i que va demostrar que la història dels discursos públics té una continuïtat superficial, però que presenta discontinuïtats; o la substitució del concepte literatura -que passa de ser considerat una cosa objectiva a considerar-se una relació que mantenim avui en dia amb alguns textos- pel d'escriptura, que és simplement tot allò que s'ha escrit. Això els va portar a anul·lar la validesa de la crítica literària tradicional, reinventant-la i arribant a conclusions com grans similituds entre Ignacio de Loyola i Sade, o entre Freud i Adam Smith.

També es va retreure a la crítica literària tradicional el fet que recorrés al context per a restringir l'ambigüitat, redefinint l'escriptura d'un text com el conjunt de versions que es poden donar d'un text sense alterar-ne el significat i la lectura, com el conjunt de totes les interpretacions que són possibles d'un text sense mutar-lo. I si la contextualització era l'eina que permetia fixar el text, delimitar-ne la bona interpretació, la intertextualització consistiria a ampliar, complicar i variar els contextos per a aconseguir totes les interpretacions possibles.

Però se'ns dubte el més important i característic de les filosofies estructuralista i post-estructuralista ve de la mà de J. Derrida, que va desenvolupar el concepte de diferència a partir d'intentar trobar uns textemes, que permetessin passar de la gramàtica a la gramatologia, de la mateixa manera que els fonemes permetien passar de la fonètica a la fonologia. En aquesta anàlisi, va trobar que en referència al significant, aquest apareix sempre “com a repetició: per definició, la lletra no té primer cop”. Hi ha una part que sempre es repeteix, un motlle gràfic, però també una part única, que actualitza algunes virtuts de la lletra i en deprecia unes altres. En un text, i especialment en un de literari, hi ha un excés de significant respecte a allò que es vol dir. És anti-econòmic, hi ha un excedent de significança respecte a la significació.

En referència al significat, diu que “tot significat sempre apareix com a diferit”. Primer se significa per part de l'autor, i després per part del lector. No es pot anticipar el sentit, sinó que sempre va retardat.

La conclusió de tot això va ser que la lletra és una diferència, en el doble sentit de la paraula:

• És diferida, aplaça el significat.

• És excedent, hi ha una diferència entre la significança i la significació.

D'aquest concepte de diferència, o différance, partirà la nova filosofia post-estructuralista, que veurem en un altre article.

Comentari informal sobre el Tractatus

Poc sentit tindria avui en dia negar la importància que ha tingut la figura (doble figura?) de Ludwig Wittgenstein (1889-1951) en la història de la filosofia, exemplarment representada per una de les seves poques obres, que em disposo a comentar una mica per sobre: el Tractatus logico-philosophicus. El Tractatus és una obra aforística, clara però complexa a la vegada, que parla d'una manera contundent sobre el llenguatge, el pensament, l'activitat filosòfica i la concepció del món en general.

El sentit del conjunt de totes les frases enèrgiques que componen el llibre es podria resumir en què allò que pot ser dit, pot ser dit clarament, i que del que no podem parlar, hem de callar. D'alguna manera el llibre vol traçar un límit a l'acte de pensar, o més ben dit, a l'expressió dels pensaments, tal com senyalen Isidoro Reguera i Jacobo Muñoz. El llenguatge és el límit a l'expressió dels pensaments. Tot allò que quedi més enllà, serà absurd. El propi Wittgenstein en una carta ja comentà que:

"Nada se pierde por no esforzarse en expresar lo inexpresable. ¡Lo inexpresable, más bien, está contenido -inexpresablemente- en lo expresado!"

D'alguna manera, si analitzessim el llenguatge, el depuressim, i ens limitessim a parlar d'allò de que realment té sentit parlar (és a dir, fent servir proposicions on tots els components tinguin significat) la majoria de problemes filosòfics desapareixerien, ja que aquests tenen l'origen en imperfeccions del llenguatge, segons apunta Wittgenstein.

La relació entre el món i el pensament es produeix de la següent manera: cada cosa té una forma lògica -que no té res a veure amb la forma física- en què venen implícitament totes les possibilitats d'estats de les coses amb altres coses. El que fem nosaltres és crear figures que tenen la mateixa forma lògica que els estats de coses, de manera que allò que sigui vàlid per a les nostres figures, ho ha de ser necessàriament també per a les coses. Tenim la capacitat de relacionar el que diu una proposició amb la realitat ja que la primera es projecta sobre la segona, de la mateixa manera que es projecta una melodia en una partitura, permetent-nos després de tocar-la.

Una de les conclusions més innovadores a què arriba amb la seva teoria del llenguatge és que no es pot parlar de la representació. Per exemple: no es pot dir que "p és una proposició" ja que, si p fos una cosa diferent d'una proposició, estaries dient que a=b, cosa que és absurda, i si fos el mateix, estaries dient que a=a, és a dir, no estaries dient res. D'alguna manera diu que si es parlés de la representació i la figuració, s'estarien utilitzan dos signes amb el mateix significat, o signes sense significat, el que convertiria les proposicions en proposicions sense sentit, és a dir, en l'absurd.

Una altra part important del llibre és la teoria atòmica de les proposicions: Wittgenstein exposa al llibre que el llenguatge està compost de proposicions atòmiques o elementals, que són funcions veritatives d'elles mateixes, i de proposicions moleculars o compostes, que són funcions veritatives de proposicions elementals. Això el portarà a teoritzar sobre les funcions i la seva forma, fins a arribar a anunciar la forma general de la funció veritativa -o sigui de la proposició- basant-se en les investigacions de Sheffer.

Tot i les limitacions que Wittgenstein posa al llenguatge, reflexiona també sobre allò que queda fora d'ell, allò que no pot ser expressat (gesagt) sinó que es mostra (gezeigt), allò místic. Per exemple, diu que no es pot demostrar mai la veracitat d'una proposició basada en una mecànica determinada, però que el fet que una mecànica s'adapti millor, això és, més fàcilment, a una realitat determinada sí que mostra coses sobre aquesta realitat.

També relaciona l'ètica i l'estètica -de fet, les identifica-, molt breument, ja que ambdues queden fora del llenguatge i del món de les proposicions amb sentit, verificables. D'alguna manera, podem dir que rescata la comparació que Hume feia en el seu Enquery concerning the Principles of Morals on comparava la bellesa natural amb la bellesa estètica.

Les conclusions que es poden extreure sobre aquest llibre són molt diverses, ja que el seu poder fa que sovint no es posi tothom d'acord en el significat de les proposicions, de fet, alguns testimonis diuen que en llegir-la en diversos moments de la seva vida, han extret conclusions diferents. Però el que no es pot negar és que és una obra fonamental, un intent d'acabar amb la filosofia, i una clara manifestació de les mancances lògiques que tenim a l'hora de parlar.

"Los límites -por fuera- del lenguaje son los límites -por dentro- del silencio" (L. Wittgenstein)