El Cercle de Viena
La concepció científica del món
Entre la Primera i la Segona Guerra Mundial, a Viena hi havia una frenètica activitat intel·lectual. Filòsofs, científics, estudiants i molta altra gent es trobaven cada dia als cafès de la ciutat i debatien durant hores sobre temes d'actualitat científica i filosòfica, així com de la complexa realitat política i econòmica del moment. A part dels cafès, la vida intel·lectual de Viena també es trobava organitzada en els diversos cercles (Kreis), el més famós dels quals va ser, sens dubte, el Cercle de Schlick (Schlick Kreis, en referència al seu líder, el filòsof Moritz Schlick), que amb el temps va passar a ser conegut com a Cercle de Viena (Wiener Kreis).
Aquest cercle no tenia una organització fixa, sinó que simplement estava format per homes -quasi tots científics- amb la mateixa actitud científica bàsica que es trobaven setmanalment, sempre intentant donar més importància a allò que els unia, més que no pas a la particularitat de cadascú. No només va ser un cercle ric en produccions col·lectives pròpies, sinó que també va procurar estar en contacte amb els corrents de pensament contemporànis, intentant formar eines de pensament per a la vida quotidiana tant d'intel·lectuals com de tot aquell que col·laborés d'alguna manera amb l'organització conscient de la vida.
Una de les seves obres més conegudes és l'article La concepció científica del món (Wissenschaftliche Weltauffassung), on es resumeixen les tesis més importants del cercle sobre ciència, no tant pel que fa a continguts, sinó respecte a la metodologia, l'actitud i la direcció de la investigació. El cercle tenia una marcada orientació empirista i positivista lògica, influenciada per personatges com B. Russell, o Wittgenstein i el seu “tot allò que pot ser dit, pot ser dit clarament”. L'objectiu era unificar els camps de la ciència, fer que cada investigació s'integrés en un marc total.
Creien que tot coneixement era accessible als humans, i mitjançant l'anàlisi lògica convertien tot problema filosòfic un problema empíric, subordinat a la ciència experimental, o el reduïen a un pseudoproblema, un error del llenguatge. Volien depurar la ciència de tot contingut metafísic, ja que consideraven que només eren especulacions sense significat, eren només actituds cap a la vida, i no pas «coneixement». Negaven també tot coneixement universalment vàlid provinent únicament del pensament, tot judici sintètic a priori, així com la intuïció com a font de coneixement. La concepció científica del món només coneixia enunciats experimentals sobre qualsevol tipus d'objectes i els enunciats analítics de la lògica i les matemàtiques.
A l'article, a més, també es descrivien quins eren els problemes de fonaments de cada disciplina científica, i cap a on s'havien de dirigir els esforços per a solucionar-los. Els problemes de l'aritmètica eren dels més importants, ja que van ser el motiu del desenvolupament d'una nova lògica, sobretot arran de les paradoxes de la teoria de conjunts -com la Paradoxa de Russell-. A partir dels treballs de Fredge, Schröder i Peano entre d'altres, Russell i Whitehead van poder desenvolupar un sistema coherent de lògica simbòlica que superava en eficàcia i en utilitat pràctica l'antiga lògica. Al respecte, el Cercle de Viena compartia la visió tautològica de les matemàtiques que proposaven Russell i Wittgenstein entre molts d'altres.
Pel que fa a la física calia, per una banda, una anàlisi epistemològica de conceptes bàsics com espai, temps, substància o causalitat, a fi d'eliminar-ne els excedents metafísics. La causalitat es va reduir a una relació de condició i de dependència funcional, i la probabilitat a la freqüència relativa estadística. Per una altra banda, els problemes estructurals es van resoldre a partir de sistemes hipotètics i axiomàtics, que tot i que a primera vista pot semblar que poc tenien a veure amb la realitat, els resultats de l'experiència s'introduïen o bé als axiomes, o bé a les definicions de correspondència -aquelles que associen un fet real a un concepte teòric-.
En geometría es va tenir cap a la axiomatització i a la logització, donant lloc a les geometres no-euclidianes, i al problema de quina geometria obeïa l'espai físic. A la biologia i a la psicologia se li van treure conceptes mal definits com la “vitalitat”, i es van reformar ja que no eren prou reductibles a la realitat experimental. Hi havia molta anàlisi per fer en psicologia, ja que molts conceptes eren purament metafísics, com l'ànima, l'estat d'ànim, etc., així que calia una enfocament més dirigit cap a les teories conductistes, per exemple. També altres disciplines com la història, o la economia van ser reformades, però en mesura molt menys menor.
En definitiva, va constituir un esforç tant important com poc conegut, i que va permetre netejar la ciència i preparar-la per tots els descobriments que havien de venir, i que vindran. Sovint aquestes restes metafísiques, o les reticències a actualitzar els nostres sistemes de coneixement, tenen l'origen en actituds molt conservadores que hi ha hagut i que hi ha al món de la ciència, molt més camuflades que no pas en altres àmbits, i contra les que cal lluitar, per tal de no caure en paradigmes eternitzats.
BIBLIOGRAFIA:
Aquest cercle no tenia una organització fixa, sinó que simplement estava format per homes -quasi tots científics- amb la mateixa actitud científica bàsica que es trobaven setmanalment, sempre intentant donar més importància a allò que els unia, més que no pas a la particularitat de cadascú. No només va ser un cercle ric en produccions col·lectives pròpies, sinó que també va procurar estar en contacte amb els corrents de pensament contemporànis, intentant formar eines de pensament per a la vida quotidiana tant d'intel·lectuals com de tot aquell que col·laborés d'alguna manera amb l'organització conscient de la vida.
Una de les seves obres més conegudes és l'article La concepció científica del món (Wissenschaftliche Weltauffassung), on es resumeixen les tesis més importants del cercle sobre ciència, no tant pel que fa a continguts, sinó respecte a la metodologia, l'actitud i la direcció de la investigació. El cercle tenia una marcada orientació empirista i positivista lògica, influenciada per personatges com B. Russell, o Wittgenstein i el seu “tot allò que pot ser dit, pot ser dit clarament”. L'objectiu era unificar els camps de la ciència, fer que cada investigació s'integrés en un marc total.
Creien que tot coneixement era accessible als humans, i mitjançant l'anàlisi lògica convertien tot problema filosòfic un problema empíric, subordinat a la ciència experimental, o el reduïen a un pseudoproblema, un error del llenguatge. Volien depurar la ciència de tot contingut metafísic, ja que consideraven que només eren especulacions sense significat, eren només actituds cap a la vida, i no pas «coneixement». Negaven també tot coneixement universalment vàlid provinent únicament del pensament, tot judici sintètic a priori, així com la intuïció com a font de coneixement. La concepció científica del món només coneixia enunciats experimentals sobre qualsevol tipus d'objectes i els enunciats analítics de la lògica i les matemàtiques.
A l'article, a més, també es descrivien quins eren els problemes de fonaments de cada disciplina científica, i cap a on s'havien de dirigir els esforços per a solucionar-los. Els problemes de l'aritmètica eren dels més importants, ja que van ser el motiu del desenvolupament d'una nova lògica, sobretot arran de les paradoxes de la teoria de conjunts -com la Paradoxa de Russell-. A partir dels treballs de Fredge, Schröder i Peano entre d'altres, Russell i Whitehead van poder desenvolupar un sistema coherent de lògica simbòlica que superava en eficàcia i en utilitat pràctica l'antiga lògica. Al respecte, el Cercle de Viena compartia la visió tautològica de les matemàtiques que proposaven Russell i Wittgenstein entre molts d'altres.
Pel que fa a la física calia, per una banda, una anàlisi epistemològica de conceptes bàsics com espai, temps, substància o causalitat, a fi d'eliminar-ne els excedents metafísics. La causalitat es va reduir a una relació de condició i de dependència funcional, i la probabilitat a la freqüència relativa estadística. Per una altra banda, els problemes estructurals es van resoldre a partir de sistemes hipotètics i axiomàtics, que tot i que a primera vista pot semblar que poc tenien a veure amb la realitat, els resultats de l'experiència s'introduïen o bé als axiomes, o bé a les definicions de correspondència -aquelles que associen un fet real a un concepte teòric-.
En geometría es va tenir cap a la axiomatització i a la logització, donant lloc a les geometres no-euclidianes, i al problema de quina geometria obeïa l'espai físic. A la biologia i a la psicologia se li van treure conceptes mal definits com la “vitalitat”, i es van reformar ja que no eren prou reductibles a la realitat experimental. Hi havia molta anàlisi per fer en psicologia, ja que molts conceptes eren purament metafísics, com l'ànima, l'estat d'ànim, etc., així que calia una enfocament més dirigit cap a les teories conductistes, per exemple. També altres disciplines com la història, o la economia van ser reformades, però en mesura molt menys menor.
En definitiva, va constituir un esforç tant important com poc conegut, i que va permetre netejar la ciència i preparar-la per tots els descobriments que havien de venir, i que vindran. Sovint aquestes restes metafísiques, o les reticències a actualitzar els nostres sistemes de coneixement, tenen l'origen en actituds molt conservadores que hi ha hagut i que hi ha al món de la ciència, molt més camuflades que no pas en altres àmbits, i contra les que cal lluitar, per tal de no caure en paradigmes eternitzats.
BIBLIOGRAFIA:
- NEURATH, O. La concepción científica del mundo - el Círculo de Viena
Entrades
