Dedicat a la Mire, t'estimo.
Com és notori, la filosofia contemporània -de la cultura occidental- es diferencia de la resta d'etapes pel fet que en un interval de temps curt, s'han donat un gran nombre de corrents filosòfics, fins al punt que costa trobar una manera d'ordenar-los i estudiar-los. Un dels corrents més importants, sobretot en terres franceses, ha estat el post-estructuralisme, format bàsicament per pensadors francòfons nascuts cap als anys 20 i divulgats a partir de 1960, que pretenien fer evolucionar el pensament més enllà del dualisme que s'havia establert entre marxisme i fenomenologia a França després de la guerra.
La consideració neo-nietzschiana d'alguns pensadors com M. Foucault, G. Deleuze o J. Derrida, així com la lectura heideggeriana de Nietzsche en què s'afirmava que l'obra d'aquest no era únicament moral, sinó que també tenia una dimensió ontològica, van marcar la superació de l'estructuralisme mitjançant el concepte de diferència ontològica, clau de volta d'allò incipient que es coneixeria com la filosofia de la diferència.
Aquesta filosofia es basaria en el llenguatge, que fins al s.XX no havia estat objecte de preocupació sobre què és i què no és, i que fou gràcies a F. de Saussure que aquest es va convertir en problema filosòfic, marcant la ruptura epistemològica que deixava enrere la consideració del llenguatge com una transparència per a la clara expressió o com un obstacle per a la referència del món, i dotant-lo d'entitat pròpia i característica.
Els punts clau d'aquesta nova filosofia escrita en llibres d'una sofisticació merament retòrica i amb objectius poc clars són bàsicament:
Que la identitat d'un signe -allò que fa que sigui un signe i el signe que és- no es pot reduir a la identitat material -sonora, visual- ni tampoc a la ideal -significat-.
Que existeix una realitat purament lingüística, irreductible tant a allò real -material- com a allò imaginari -consciència, concepte-.
Que a nivell ontològic, el llenguatge passa a ser vist com un espai de producció de sentit fora de la consciència.
Algunes de les aportacions més importants d'aquesta filosofia són el reenfocament de conceptes lingüístics com enunciat o pronúncia -Saussure deia que la pronunciació d'una paraula no té a veure amb allò que pogués registrar un magnetòfon, sinó que és el conjunt de totes les variacions fonètiques possibles que es poden produir sense provocar cap alteració del sentit, transformant d'aquesta manera la fonologia, que ja no serà una disciplina prescriptiva -ja no ens dirà com hem de pronunciar; ja no hi haurà una bona pronúncia-.
També destaca el mètode arqueològic de Foucault, semblant a la genealogia nietzschiana, i que va demostrar que la història dels discursos públics té una continuïtat superficial, però que presenta discontinuïtats; o la substitució del concepte literatura -que passa de ser considerat una cosa objectiva a considerar-se una relació que mantenim avui en dia amb alguns textos- pel d'escriptura, que és simplement tot allò que s'ha escrit. Això els va portar a anul·lar la validesa de la crítica literària tradicional, reinventant-la i arribant a conclusions com grans similituds entre Ignacio de Loyola i Sade, o entre Freud i Adam Smith.
També es va retreure a la crítica literària tradicional el fet que recorrés al context per a restringir l'ambigüitat, redefinint l'escriptura d'un text com el conjunt de versions que es poden donar d'un text sense alterar-ne el significat i la lectura, com el conjunt de totes les interpretacions que són possibles d'un text sense mutar-lo. I si la contextualització era l'eina que permetia fixar el text, delimitar-ne la bona interpretació, la intertextualització consistiria a ampliar, complicar i variar els contextos per a aconseguir totes les interpretacions possibles.
Però se'ns dubte el més important i característic de les filosofies estructuralista i post-estructuralista ve de la mà de J. Derrida, que va desenvolupar el concepte de diferència a partir d'intentar trobar uns textemes, que permetessin passar de la gramàtica a la gramatologia, de la mateixa manera que els fonemes permetien passar de la fonètica a la fonologia. En aquesta anàlisi, va trobar que en referència al significant, aquest apareix sempre “com a repetició: per definició, la lletra no té primer cop”. Hi ha una part que sempre es repeteix, un motlle gràfic, però també una part única, que actualitza algunes virtuts de la lletra i en deprecia unes altres. En un text, i especialment en un de literari, hi ha un excés de significant respecte a allò que es vol dir. És anti-econòmic, hi ha un excedent de significança respecte a la significació.
En referència al significat, diu que “tot significat sempre apareix com a diferit”. Primer se significa per part de l'autor, i després per part del lector. No es pot anticipar el sentit, sinó que sempre va retardat.
La conclusió de tot això va ser que la lletra és una diferència, en el doble sentit de la paraula:
És diferida, aplaça el significat.
És excedent, hi ha una diferència entre la significança i la significació.
D'aquest concepte de diferència, o différance, partirà la nova filosofia post-estructuralista, que veurem en un altre article.
Entrades
