Poc sentit tindria avui en dia negar la importància que ha tingut la figura (doble figura?) de Ludwig Wittgenstein (1889-1951) en la història de la filosofia, exemplarment representada per una de les seves poques obres, que em disposo a comentar una mica per sobre: el Tractatus logico-philosophicus. El Tractatus és una obra aforística, clara però complexa a la vegada, que parla d'una manera contundent sobre el llenguatge, el pensament, l'activitat filosòfica i la concepció del món en general.El sentit del conjunt de totes les frases enèrgiques que componen el llibre es podria resumir en què allò que pot ser dit, pot ser dit clarament, i que del que no podem parlar, hem de callar. D'alguna manera el llibre vol traçar un límit a l'acte de pensar, o més ben dit, a l'expressió dels pensaments, tal com senyalen Isidoro Reguera i Jacobo Muñoz. El llenguatge és el límit a l'expressió dels pensaments. Tot allò que quedi més enllà, serà absurd. El propi Wittgenstein en una carta ja comentà que:
"Nada se pierde por no esforzarse en expresar lo inexpresable. ¡Lo inexpresable, más bien, está contenido -inexpresablemente- en lo expresado!"D'alguna manera, si analitzessim el llenguatge, el depuressim, i ens limitessim a parlar d'allò de que realment té sentit parlar (és a dir, fent servir proposicions on tots els components tinguin significat) la majoria de problemes filosòfics desapareixerien, ja que aquests tenen l'origen en imperfeccions del llenguatge, segons apunta Wittgenstein.
La relació entre el món i el pensament es produeix de la següent manera: cada cosa té una forma lògica -que no té res a veure amb la forma física- en què venen implícitament totes les possibilitats d'estats de les coses amb altres coses. El que fem nosaltres és crear figures que tenen la mateixa forma lògica que els estats de coses, de manera que allò que sigui vàlid per a les nostres figures, ho ha de ser necessàriament també per a les coses. Tenim la capacitat de relacionar el que diu una proposició amb la realitat ja que la primera es projecta sobre la segona, de la mateixa manera que es projecta una melodia en una partitura, permetent-nos després de tocar-la.
Una de les conclusions més innovadores a què arriba amb la seva teoria del llenguatge és que no es pot parlar de la representació. Per exemple: no es pot dir que "p és una proposició" ja que, si p fos una cosa diferent d'una proposició, estaries dient que a=b, cosa que és absurda, i si fos el mateix, estaries dient que a=a, és a dir, no estaries dient res. D'alguna manera diu que si es parlés de la representació i la figuració, s'estarien utilitzan dos signes amb el mateix significat, o signes sense significat, el que convertiria les proposicions en proposicions sense sentit, és a dir, en l'absurd.
Una altra part important del llibre és la teoria atòmica de les proposicions: Wittgenstein exposa al llibre que el llenguatge està compost de proposicions atòmiques o elementals, que són funcions veritatives d'elles mateixes, i de proposicions moleculars o compostes, que són funcions veritatives de proposicions elementals. Això el portarà a teoritzar sobre les funcions i la seva forma, fins a arribar a anunciar la forma general de la funció veritativa -o sigui de la proposició- basant-se en les investigacions de Sheffer.
Tot i les limitacions que Wittgenstein posa al llenguatge, reflexiona també sobre allò que queda fora d'ell, allò que no pot ser expressat (gesagt) sinó que es mostra (gezeigt), allò místic. Per exemple, diu que no es pot demostrar mai la veracitat d'una proposició basada en una mecànica determinada, però que el fet que una mecànica s'adapti millor, això és, més fàcilment, a una realitat determinada sí que mostra coses sobre aquesta realitat.
També relaciona l'ètica i l'estètica -de fet, les identifica-, molt breument, ja que ambdues queden fora del llenguatge i del món de les proposicions amb sentit, verificables. D'alguna manera, podem dir que rescata la comparació que Hume feia en el seu Enquery concerning the Principles of Morals on comparava la bellesa natural amb la bellesa estètica.
Les conclusions que es poden extreure sobre aquest llibre són molt diverses, ja que el seu poder fa que sovint no es posi tothom d'acord en el significat de les proposicions, de fet, alguns testimonis diuen que en llegir-la en diversos moments de la seva vida, han extret conclusions diferents. Però el que no es pot negar és que és una obra fonamental, un intent d'acabar amb la filosofia, i una clara manifestació de les mancances lògiques que tenim a l'hora de parlar.
"Los límites -por fuera- del lenguaje son los límites -por dentro- del silencio" (L. Wittgenstein)
Entrades
