Del fet de les aglomeracions

Aquest cap de setmana m'he començat a llegir un llibre d'Ortega y Gasset, filòsof espanyol de la primera meitat del s. XX, que porta per títol La rebelión de las masas, considerat per molts el seu millor llibre. Breument podem dir que és un assaig sobre les causes, les característiques i les conseqüències del fet que considera que caracteritza el nostre temps -bé, el seu-, que és precisament la rebel·lió de les masses, és a dir, l'ascensió de les multituds a tots els àmbits que anteriorment estaven reservats per les minories.

Aquest article -que podria ser que passés a formar part d'una sèrie- es basa en les idees i conceptes que presenta en el primer capítol del llibre, i que considero que representen una manera interessant de classificar la societat i els individus, i l'arrel d'una possible teoria antropològica, sociològica o bé ètica sobre l'individu contemporani.

En primer lloc, i tal com hem avançat, Ortega y Gasset exposa en aquest assaig que el factor més representatiu i característic de principis de segle és el fet de l'aglomeració, és a dir, la nova situació en què es troben les multituds i les conseqüències que pot tenir això donades les característiques d'aquestes.

Per a fer-ho, primer presenta algunes de les característiques d'aquestes multituds, i els factors que permeten diferenciar-les de les minories.

D'aquesta manera, tenim que les masses, les multituds es caracteritzen per ser persones no especialment qualificades -no en el sentit purament acadèmic o professional, sinó simplement que no destaquen en cap qualitat específica-, representen a l'home mitjà, l'home que no destaca en res, l'home sense criteri, el mediocre.

“Masa es todo aquel que no se valora a sí mismo -en bien o en mal- por razones espciales, sinó que se siente «como todo el mundo» y, sin embargo, no se angustia, se siente a sabor al sentirse idéntico a los demás.”

Per altra banda, tenim les minories, els grups minoritaris. Segons exposa, els integrants d'aquests comparteixen uns desitjos comuns, unes mateixes voluntats. Es podria contestar que les masses també tenen uns desitjos comuns, a la qual cosa respondríem que els desitjos de les minories són d'una naturalesa diferent: són desitjos que per si sols exclouen el número.

Així doncs, per a formar una minoria cal que abans cadascun dels membres s'hagi separat de les masses, és a dir, que hagi volgut ser especial, i ho hagi volgut per raons individuals. I és en un segon punt, en un pla secundari en el temps, que aquests individus es troben i s'uneixen. Es tracta d'una coincidència en no coincidir.

En aquest cas, veiem que la societat es divideix en dos tipus de persones:

• Aquelles persones que contínuament s'estan exigint noves coses, encara que no sempre les aconsegueixin, aquells que acumulen dificultats i deures.
• Aquells que simplement s'exigeixen mínims, aquells pels qui viure significa simplement seguir sent el que son, que no s'actualitzen a noves coses.

En segon lloc, Ortega y Gasset deia que tot i que òbviament que hi havia un tipus de persones que predominava en una classe social, i l'altre en l'altra, no era absolutament així. El temps li ha anat donant la raó, i avui en dia ja podem veure com la gent que més destaca acostuma a ser gent d'origen humil, mentre que les altes classes cada cop es troben més envaïdes per la mediocritat. De fet, un home pobre que no tingui cap qualitat excepcional, però que en sigui conscient, i que desitji fer coses, millorar, ser més, potser no aconseguirà destacar en res, però en cap cas serà massa.

En tercer lloc, també és interessant la idea de què hi ha certes activitats que per la seva naturalesa es troben reservades a les minories -com és el camp de la intel·lectualitat, els moviments artístics...- i que tradicionalment els han ocupat aquestes. Tot i això, amb l'adveniment d'aquesta hiperdemocràcia com ho anomena ell, les masses també estan accedint a aquests àmbits.

Per acabar, m'agradaria llançar alguns interrogants als meus possibles lectors sobre si pensen que és realment cert que en la societat hi hagi aquests dos grans grups de gent, si es pot dir raonadament que un és millor, o en tot cas més desitjable de pertàner-hi que l'altre, si creuen que hi ha activitats característiques d'una minoria, quin perfil vital creuen que caracteritza a cada grup, etc. (Penseu també que les possibles respostes poden portar indirectament a una crítica contundent a la base teòrica de la democràcia, ja que aquesta legitima el poder en tant que prové de la majoria en nombre).

"Ya no hay protagonista: sólo hay coro"

De les classificacions i el classificar (Notes)

Arran dels comentaris rebuts d'un servidor i d'altri, sembla ser que he caigut en un error dels molts que amenacen al principiant: el problema de la pressa.

En la majoria d'aspectes de la vida, i més especialment en l'intelectual, les coses s'han de deixar madurar, o no resistiran per gaire temps, no aguantaran els cops. He corregut massa, i no he sabut extreure tots els fruits de la terra conreada, no he sabut extreure totes les idees a què el meu propi raonament podia portar.

Però de la pràctica emana la capacitat, a més que aquest fet no té perquè ser essencialment negatiu, sinó que es pot reorientar a fi de fer-lo útil per a un mateix: s'ha de saber combinar la memòria dels errors amb l'exigència amb un mateix.

Així doncs, m'agradaria anar afegint algunes notes posteriors a l'anterior article, De les classificacions i el classificar, que aniré col·locant progressivament a sota d'aquest text.

- En un principi, l'article només pretenia explicitar el fet que les classificacions són dinàmiques; no tenia cap gran tesi darrere.

- No sé si l'exemple dels estils musicals és el millor exemple, però la idea és que la música, de la mateixa manera que tot allò pròpiament real, es troba en un constant procés evolutiu, de canvi, i que tot i que sempre és victima de classificacions i etiquetaments, aconsegueix sempre per crear noves coses inclassificables. Mai acaba d'haver una classificació eternament vàlida, s'ha d'anar renovant, s'han d'anar inventant noves classes quan les que hi havien ja no tenen utilitat, ni tan sols com a pols.

- Així doncs, l'acció i l'efecte de divinitzar els «sacs» no té conseqüències ni causes extraordinàries, sinó simplement són un pas dins l'evolució de les classificacions. L'únic que demostren és que aquestes no són mai estàtiques, o que en tot cas, en el moment en què es tornen estàtiques, es petrifiquen, passen a perdre el vincle amb la realitat, és a dir, que passen a ser inútils. Cap classificació amb pretensions de parlar de la realitat serà mai dinàmica.

- Tot això no fa altra cosa que corroborar que no hi ha res que sigui i no esdevingui constantment, ni tan sols les classificacions.

- És precisament la divinització la única manera que una classificació pugui sobreviure al canvi, de la mateixa manera que Déu sobreviu a la història.

De les classificacions i el classificar

No és cap secret que vivim en una societat on ens agrada classificar-ho tot, que per a tot tenim etiquetes per a posar, que a tot li donem nom i raó de ser. Però avui no ens entretindrem en el perquè classifiquem, que podria ser un tema molt llarg, sinó més aviat en les característiques d'aquestes classificacions; veurem que contràriament al que solem pensar, les classificacions són dinàmiques, evolucionen, de la mateixa manera que evoluciona tot allò que ens envolta.

A continuació veurem com neixen les classificacions i quins processos de transformació pateixen. Ens centrarem especialment en el procés de divinització o polarització de les classes.

En primer lloc és clar que tota classificació no és res més que un mitjà per a intentar comprendre la realitat que consisteix en, davant la seva diversitat, intentar trobar denominadors comuns, característiques comunes entre els diferents éssers -vius o inerts-, i anar-los penjant, d'aquesta manera, diferents etiquetes o classes. Dit d'una altra manera, aquestes classes són els «sacs conceptuals» en què anem posant les coses que ens semblen semblants entre elles.

Fins aquí segurament sembla que estigui descobrint el Mediterrani, ja que aquesta idea ja està en tots nosaltres. Però el problema està en no entendre que això només representa l'inici del procés, no el procés en sí. Cap de les característiques que podriem atribuir a aquestes classificacions -com per exemple immobilitat o invariabilitat- són reals. Ho explicarem.

La natura es troba en evolució constant, és a dir, que la realitat no para de crear nous éssers, modifica tots els existents, i en destrueix la resta. La realitat és un flux constant de moviment, un cúmul de xocs violents de forces, un canvi constant, un esdevenir imparable. Així doncs, les classificacions que ens havien estat útils abans, se'ns tornen inútils en un futur.

Aquesta pressumpta degeneració -ja veurem que no és exactament així- comença per la creació de grups mixtos, és a dir, que tota la realitat la podem fer encabir en les classes anteriors, o en el punt que està exactament entremig de dos classes, el que podríem anomenar una classe mixta. Sembla que haguem solucionat el problema, però no és res més que un pedaç. Ràpidament la realitat aconsegueix escapar-se un cop més de les nostres xarxes. Anem fent cada cop més punts intermitjos, però no serveix de res. La història es va repetint, fins que finalment arribem a la divinització de les classes.

Aquesta divinització consisteix en convertir les nostres classes originals en classes divines o pols. Així, a partir d'ara, quan classificarem, no ficarem cada cosa dins el seu sac, sinó que direm que res pot tornar a entrar als sacs: cada cosa es troba enmig de dos o més sacs, i l'únic que té és tendència cap a un o cap a un altre.

Les conseqüències d'això són, per una banda, el fet que a dins del sac només estan els originaris, és a dir, els fundadors, que són els únics que realment són allò, i per l'altra, que tota realitat nova està en deute permanent amb els fundadors del pol a què tendeix, si són el que són, és gràcies únicament a que ells van ser el que van ser.

Un exemple de tot això podria ser la música. Quan apareix un estil nou, tothom té clar que els grups que van apareixent pertanyen completament a aquell estil. En són els fundadors. Però a mesura que passa el temps, i que tot s'influencia, arriba un punt en què ja no és que alguns grups mesclindos estils, es que tot té influència de tot, tot té una part de tot, simplement que uns tendeixen més cap a un lloc, i d'altres més cap a un altre. Les etiquetes evolucionen a tendències.

Així doncs, podem concloure que:

1. Tota classificació és temporal per definició, per tant, no és independent de les seves circumstàncies.
2. Cap classe és eterna i estàtica.
3. No hi ha cap classificació universalment vàlida ni eternament aplicable.
4. S'ha de tenir clar que les classes són eines útils en un moment donat, però no estan en els objectes, no són reals, sinó que les hi afegim nosaltres.