Mirades...

Mirades...

"Su belleza, que entonces le llamó la atención, no la hacía más joven de lo que correspondía a su edad; podría decir más bien que su edad hacía que su belleza fuera aún más elocuente."

M. Kundera

La identidad

La quantificació de la realitat

La quantificació de la realitat

o com els nombres s'han menjat les llàgrimes

LA gran evolució que ha patit la ciència en les darreres dècades, juntament amb el desenvolupament de l'economia del mercat i l'aparició del consumisme com a fenomen de masses ha propiciat una sèrie de canvis importants en molts aspectes de la vida en les societats occidentals. L'ètica, l'estètica, la política, l'economia o les universitats són només alguns dels terrenys on aquests canvis s'han fet més pal·lesos; uns canvis que podríem resumir com a l'auge i predomini d'allò quantitatiu sobre allò qualitatiu.

SI bé fa alguns segles els estudis d'humanitats -filosofia, filologies, crítica literària...- eren tan prestigiosos o més que els de ciències, amb el pas del temps i a causa del desenvolupament exponencial de la tecnologia, els segons s'han acabat imposant davant dels primers en termes de valoració social o repercussió política i mediàtica. Aquest fet ha propiciat la situació en què ens trobem avui en dia: disposem d'un gran nombre d'eines que ens expandeixen per complet l'horitzó de les nostres possibilitats, però sembla que això ens comporti al seu torn nous problemes i noves desavinences.

UN exemple de com la tecnologia se'ns n'ha anat de les mans és la cirurgia estètica. Si bé aquesta disciplina ha ajudat molt en reconstruccions de parts del cos després d'accidents o cremades, o bé per a compensar problemes derivats de malalties, també ha produït un efecte totalment devastador: cada cop és més comú als Estats Units regalar per a un aniversari d'un/a adolescent una operació de cirurgia estètica.

UN altre exemple és la gestió que es fa dels negocis. Fa uns anys, fer que els productes de la pròpia empresa fossin de qualitat era un orgull i objectiu per a una empresa, i a més molts cops el tracte amb els treballadors era força personal. Avui en dia, en canvi, tota l'anàlisi de l'estat d'una empresa es basa en termes quantitatius: beneficis, vendes, borsa, etc.

D'ALGUNA manera els valors quantitatius de tot allò que forma part de la nostra vida tenen molta més importància que la resta, cosa que ben aprofitada pels gerents de la macroeconomia de mercat ha desembocat en un consumisme de masses, una tendència uniformitzadora i uns cànons estètics molt marcats. El menyspreu a la importància de les humanitats, així com de la reflexió ètica, està provocant aquesta manca de criteri, i aquesta vulnerabilitat cap a les tendències del mercat. Si bé la ciència ha estat fonamental per a què més coses siguin possibles, han de ser els estudis de l'esperit com la reflexió ètica i estètica qui marqui quina d'aquestes coses volem fer en cada moment.

NO som tots iguals, i hem de mirar que segueixi sent així. Hem d'educar les noves generacions en els sentits, en les emocions, en aprendre a caracteritzar un fenomen no només pels nombres que té associat, sinó també per totes aquelles qualitats no mesurables que també li podem atribuir. Perquè, al cap i a la fi, la vida no són pas nombres ni quantitats, sinó emocions, sensacions, records.

Relacions...

Relacions...

"Nunca seremos capaces de establecer con seguridad en qué medida nuestras relaciones con los demás son producto de nuestros sentimientos, de nuestro amor, de nuestro desamor, bondad o maldad, y hasta qué punto son el resultado de la relación de fuerzas existente entre ellos y nosotros."

M. Kundera

La insoportable levedad del ser

La vida com a inversió lògica

La vida com a inversió lògica

O com el Sol ens pot canviar la vida

A molts dels que pertanyem al gremi de la ciència ens hauran dit algun cop expressions de l'estil de "l'amor és cec", "les passions no entenen les raons" o "no pots aplicar les matemàtiques a la vida real". Darrere d'aquestes frases hi ha la idea intuïtiva de què la nostra vida quotidiana no es troba subjecta als models lògics estrictes en què es basa la ciència moderna.

Aquests models lògics consisteixen -com a primera aproximació- en uns axiomes, i una sèrie de proposicions que se segueixen d'aquests axiomes mitjançant les regles de deducció lògica. Els axiomes no es dedueixen pas d'altres axiomes, sinó que s'obtenen per algun mètode extralògic. En el cas de les matemàtiques, s'escull uns axiomes i no uns altres en funció de la seva utilitat i la de les proposicions que se'n segueixen -per exemple, es defineixen les funcions derivades ja que són útils en molts models matemàtics, no perquè la seva definició es pugui deduir de cap lloc-. En el cas de les ciències experimentals, els axiomes són fruit d'observacions sobre el comportament dels diferents objectes d'estudi -un exemple clàssic són les lleis de Kepler, estipulades a partir de la rigorosa observació del cel nit rere nit-.

Aquesta estructura proporciona resultats molt bons tant en matemàtiques com en física i altres ciències, i és per això que ens apareix com a natural la tendència a seguir aplicant els mateixos models lògics en les situacions de la nostra vida quotidiana. No obstant això, aquest procés pot portar-nos a comportaments o conseqüències que potser no són tant propícies com podrien ser-ho si féssim servir altres models. Un exemple conegut d'això -tot i que no sé fins a quin punt contrastable- és el fet que algunes persones amb fe religiosa suporten millor el dolor i tenen menys efectes secundaris en tractaments contra el càncer que no pas gent atea.

Una tesi interessant del vitalisme nietzschià és fer servir una inversió lògica, és a dir, invertir els papers de causa i efecte en la interpretació d'un fenomen. Per exemple, raonar que en Josep no estava dèbil a causa de la malaltia, sinó que era gràcies al fet que estava dèbil que va contraure la malaltia. O que la Carme no anava estressada perquè no tenia temps de fer tota la feina, sinó que el fet d'anar estressada feia que no pogués concentrar-se en la feina i aquesta se li acumulés. Si bé aquestes interpretacions no solen ser de gaire utilitat en els àmbits científics, sí que poden portar conseqüències interessants en el nostre dia a dia. El procediment estàndard seria el següent:

1. Escollir un axioma a priori estúpid però que solucioni un problema que tinguem.
2. Fer-ne les deduccions lògiques pertinents.
3. Actuar en conseqüència a aquestes deduccions.

Suposem, per exemple, que ens veiem grassos i per tant no ens sentim còmodes amb l'altra gent, ja que tenim por que pensin que estem grassos, i això ens porta a ser introvertits. Aquest fet, al seu torn, ens comporta que menys gent es relacioni amb nosaltres i per tant, que pensem que la gent no se'ns apropa perquè estem grassos, cosa que acaba minvant la nostra autoestima. Aquest comportament és totalment racional: hem agafat com a axioma que estem grassos -en aquest cas per via empírica-, i n'hem deduït aquesta por, cosa que ha fet que ens tornessim més introvertits, i les coses que d'això se n'han derivat. Finalment, n'hem fet una interpretació que potser no és la real, però sí que és la més coherent amb l'axioma de què hem partit.

Imaginem, però, que un dia ens despertem, mirem per la finestra, i ens diem a nosaltres mateixos, "avui fa sol, per tant, la gent em veurà més en forma". El fet de pensar que la gent ens veurà més prims farà que disminueixi la por que teníem i els seus efectes, per tant nosaltres ens sentirem més segurs i, per extensió, més oberts cap als altres. Això, al seu torn, provocarà que tinguem més feedback de l'altra gent i reforçarà la nostra creença de què la gent ens veu més prims -ja que aquesta és la interpretació que inicialment havíem fet de què la gent no ens parlés tant-. Un cop tinguem l'autoestima més alta, segurament ens sentirem més vius i de manera natural tindrem la necessitat de fer esport, cosa que provocarà que ens posem efectivament en forma.

Plantejada de manera més abstracta, doncs, la qüestió és si potser extrapolem massa els mètodes de la ciència a la nostra vida quotidiana, i estem deixant de fer servir altres procediments diferents, però que poden tenir en nosaltres conseqüències més bones -entenent bo com a fet que ens porta a una vida més plena, més dinàmica, més rica-.

Allò possible i allò real

Allò possible i allò real

Reflexió filosòfica sobre un experiment de física

JA fa més de 200 anys que Thomas Young, un exitós científic anglès, va publicar un dels articles més famosos de la història de la física, en què explicava un experiment per a provar la naturalesa ondulatòria de la llum -és a dir, que la llum es comporta com una ona, i no pas com una partícula o corpuscle, tal i com proposava Isaac Newton-. L'experiment de la doble escletxa, com se'l coneix actualment, consistia a fer passar un feix de llum a través de dues escletxes molt fines, i situar una pantalla a certa distància per a veure què passava amb la llum. La llum interacciona amb sí mateixa després de passar per les escletxes, creant un patró d'interferència sobre la pantalla, on se succeeixen diferents ratlles discontínues amb diferents intensitats. Les ones poden crear patrons d'interferència, mentre que les partícules no, per això l'experiment demostra la naturalesa ondulatòria de la llum.

AL llarg del s. XX, i com a conseqüència del desenvolupament de la física quàntica, aquest experiment s'ha anat repetint amb diferents objectes que fins ara consideràvem de naturalesa corpuscular, com els electrons o els protons, i s'ha obtingut resultats transcendentals. Quan es repeteix molts cops l'experiment, tot i que el lloc on impacta la partícula en cada cas es impredictible, s'observa que els impactes de les partícules sobre la pantalla segueixen el mateix patró d'interferència que mostrava la llum. És a dir, que els electrons i altres partícules també es comporten com a ones en certes situacions.

LA física quàntica descriu aquest fenomen de la següent manera: poc abans de travessar les escletxes, l'electró es transforma en una ona de probabilitats, i passa d'estar situat en un sol lloc, a estar-ho en molts simultàniament. Cadascuna d'aquestes possibilitats segueix el seu transcurs, i interfereix amb la resta, tal i com ho fa una ona, per a acabar concretant-se en un punt determinat en impactar a la pantalla. És a dir, que l'electró, en no trobar res amb què interactuar, ho acaba fent amb sí mateix, i no es fins que interactua amb una cosa externa a ell -la pantalla- que es torna real, que totes les possibilitats es transformen en una única realitat.

NO obstant això, aquest experiment es pot aplicar a moltes altres situacions, com per exemple les persones. En general, la gent interactuem els uns amb els altres amb força freqüència, de manera que som en tot moment reals, la gent sap què hem fet i què farem, i en general la nostra vida segueix uns patrons força establerts que, si bé poden canviar, no ho solen fer gaire sovint. Tanmateix, quan una persona deixa d'interactuar amb la resta, poc a poc comença a interactuar amb ella mateixa: és el cas de les persones solitàries, aquelles que han passat tant temps amb elles mateixes que els canvis que s'han produït en elles són irreversibles. D'aquí és d'on surt la bogeria, i altres patologies mentals, tot i que també poden sortir idees brillants, tant en ciència com en art.

L'EXISTÈNCIA es pot entendre, doncs, com una transformació o condensació d'allò possible en allò real, per mitjà de la interacció amb alguna cosa externa. Renovem, doncs, la tesi de G. Berkeley: ESSE EST PERCIPI (ésser és ésser percebut). El món de les coses possibles és el món de la “i”, de l'additivitat, es dóna tot alhora, mentre que el món real és el món de la “o”, de la disjunció. Cada cop que una cosa passa d'un dels estats possibles, a un estat real, es perden totes les altres possibilitats: és el preu de la realitat. Aquesta, per dir-ho d'alguna manera, es comporta com una persona gran, una persona a qui les vivències passades condicionen en gran manera, i el mar de possibilitats en què va néixer ja s'ha convertit en poc més que una bassa al terra.

LA conclusió que en trec de tot això és que en la cerca d'equilibris en què consisteixen les nostres vides, també hem de procurar trobar un equilibri entre les interaccions amb la resta de la gent, que ens permeten tocar de peus a terra i no tornar-nos bojos, i les interaccions amb nosaltres mateixos, que ens aporten les grans idees, els canvis de paradigma, les innovacions, i en definitiva ens fan la nostra vida més interessant a través de la creativitat.

Què és la física per als físics?

Què és la física per als físics?
La ulilitat de la física des d'una perspectiva interna

Tinguem algun vincle o no amb el món de la física, molts de nosaltres ens haurem preguntat alguna vegada per a què serveix aquesta ciència. Sovint, però, ens acontentarem amb una llista de beneficis que la física aporta a la societat, com per exemple els làsers, els microones, els sistemes GPS o les pel·lícules en 3D.


No obstant això, aquest tipus de reflexió només justifica, per exemple, perquè és necessari fer inversió pública en recerca física, o com afecta la física la vida quotidiana de la gent, però no explica per què hi ha gent que estudia física. Només per vocació altruïsta, i perquè algú ho ha de fer? Fora de les raons objectives de la utilitat de la física, aquesta ha d'aportar moltes coses al subjecte físic, a aquella persona que decideix dedicar hores i hores de la seva vida a aprendre models matemàtics i a resoldre interminables càlculs. Si bé en molts casos ni els propis estudiants saben per què van triar aquests estudis, o simplement hi sentien interès, tenien facilitat, o hi van accedir per casualitat, el cert és que amb el temps la física aporta certs beneficis personals a l'individu.

El nostre cervell, i en particular el nostre aparell cognitiu, es dedica bàsicament a cercar patrons de regularitat entre els grans volums de dades sensorials que reb. A partir d'aquests patrons, anem establint models simplificats racionals sobre la realitat que percebem, i així anem organitzant les nostres idees per a poder sobreviure i adaptar-nos al medi. Com és lògic, a mesura que de nens passem a adolescents, i d'adolescents a adults, aquestes capacitats es desenvolupen fins a nivells cada cop majors, permetent a l'individu elaborar models cada cop més sofisticats. Al principi només coneixem la Plaça de Catalunya, després ja també alguns carrers del voltant, i cada cop anem estructurant més la ciutat per barris, fins que per a trobar un camí per primer cop només ens cal mirar els edificis més alts per a no perdre'ns.

D'alguna manera, crec que el que la física aporta als físics és la possibilitat de conèixer i dominar models molt més sofisticats dels que solem crear per a la nostra vida quotidiana, i a partir d'aquests models apreciar altres aspectes de la mateixa realitat que tots percebem. Així, se'ns obren noves portes per mirar les coses de sempre des de costats diferents, de veure-hi diferent, de veure-hi més. La física acaba sent, en definitiva, un vidre per veure les mateixes coses amb uns altres colors, una porta a una nova experiència estètica, com també ho poden ser, per camins més o menys diferents, la música o la literatura.

The White Tiger: A brilliant novel

The White Tiger: A brilliant novel

The dreams of the rich, and the dreams of the poor -
they never overlap, do they?

See, the poor dream all their lives of getting enough to eat
and looking like the rich.
And what do the rich dream of?
Losing weight and looking like the poor.